Paco Roca: “Qüestionar-se si el còmic és un art en ple segle XXI és un disbarat”

BarcelonaCinc persones assegudes a la taula d'un xiringuito, mirant a càmera i somrient. És una fotografia familiar del 1946, a l'antiga platja de Nazaret de València, però per a la mare de Paco Roca (València, 1969) és alguna cosa més: el record d'un paradís perdut, potser inventat, però a partir del qual va construir una vida pròpia. Regreso al Edén (Astiberri) reconstrueix la infància de la mare de Roca i també la d'una societat devastada per la fam i la guerra. El nou còmic del valencià és un dels seus millors treballs, una obra madura i profunda de memòria històrica i personal que ens obliga a confrontar les misèries d'un passat que no és tan llunyà com ens volen fer creure.

Regreso al Edén gira al voltant d'una vella fotografia que conserva la teva mare. Quan vas ser conscient de la importància que tenia per a ella?Regreso al Edén

Força tard. Tot i que parla de la meva mare, l'origen del còmic està en la falta de coneixement que tinc de la vida del meu pare. Quan va morir vaig decidir fer un còmic sobre ell que va acabar sent La casa. I posant ordre sobre la seva vida em vaig adonar que només eren coses del temps que havíem estat junts. No li vaig preguntar mai per la seva infància o joventut. Era una espina que tenia clavada i no volia que em passés el mateix amb la meva mare. Així que després de fer La casa vaig començar a fer-li unes entrevistes per conservar la memòria familiar, perquè quedés alguna cosa a més dels records. I en una d'aquestes entrevistes, parlant de la seva mare i de com ja gairebé no se'n recordava de com era, va esmentar aquesta fotografia, l'única que tenia amb ella i que es van fer un dia a la platja. I aleshores vaig recordar sempre havia estat sota el vidre de la seva tauleta de nit. I allà crec que se'm va encendre la bombeta.

La portada és precisament un contraplà de la fotografia, però des del punt de vista de la teva mare. És per assenyalar que el còmic és la seva versió de la història?

Sí. Un altre dels temes del llibre és la invenció del passat, tant de la necessitat social de crear un passat històric com la d'inventar un passat per a un mateix, un món feliç i perfecte al qual hi puguem tornar per sentir-nos bé. És curiós, perquè tots els testimonis que he entrevistat per al còmic parlen de la misèria i la fam que passaven. I realment era així, la meva família no era un cas estrany. La misèria de la postguerra va ser enorme, centenars de milers de persones van morir a causa de la fam, directament o per malalties derivades de la desnutrició. I tanmateix t'ho expliquen amb una certa nostàlgia, perquè la infància dona un cert color daurat fins i tot a la misèria.

El còmic m'ha fet pensar que, tot i que en teoria coneixem la vida dels nostres pares, sovint no som del tot conscients del que significa estar a una sola generació de la fam.

Sens dubte. De tant sentir-ho explicar, sempre amb un mig somriure, hem assumit com una cosa normal que els nostres pares visquessin en condicions que avui dia són inimaginables, típiques de països en guerra o subdesenvolupats. És com tu dius, estem a un sol pas de la fam i la misèria i això deixa una empremta, tant en els nostres pares com en nosaltres. Per això tinc interès per explicar aquest tipus d'històries, perquè m'ajuden a entendre'm millor. Ara entenc, per exemple, per què a casa s'havia de menjar sempre amb pa, no es concebia una taula sense pa. Però és que el pa era l'únic que la mare tenia per menjar de petita: pa amb oli, pa i una taronja, pa sense res... Per a ella, el pa era primordial.

Regreso al Edén m'ha fet pensar en com algunes obres sobre la mare de l'autor sorgien d'obres anteriors sobre el pare. És el cas d'El ala rota, que venia d'El arte de volar. ¿Regreso al Edén forma un díptic amb Regreso al EdénEl ala rotaEl arte de volarRegreso al EdénLa casa

Doncs no ho havia pensat. El format és el mateix perquè em va agradar molt fer-ho servir amb La casa. Permet una lectura més íntima i afavoreix l'experimentació, perquè ni jo ni el lector estem acostumats a la pàgina horitzontal. Si no ho vaig fer servir a La encrucijada ni a El tesoro del cisne negro és perquè no els anava bé, però aquí sí, perquè tornava a ser una història més íntima i personal. Però en realitat les úniques connexions que hi ha són el tema de la memòria i el fet que sense La casa segurament no existiria Regreso al Edén.

Al còmic expliques com durant la postguerra les famílies es van convertir en un vincle imprescindible per sobreviure, però que això també va tensionar les relacions i va generar conflictes a les famílies.

Durant la primera postguerra la misèria era tan absoluta que no podies confiar que ningú t'ajudés. El govern estava més preocupat en els seus somnis colonialistes i en reprimir la dissidència que en reconstruir el benestar d'una societat destrossada. Amb l'Església tampoc hi podies comptar, així que l'únic que quedava era la família, que va ser el salvavides de molta gent. Això, tanmateix, va provocar situacions indignes, com ara haver de rellogar una habitació als sogres. Hi ha famílies que van aconseguir mantenir-se unides, com la del meu pare, però la de la meva mare estava molt desestructurada, tothom anava per la seva banda i era un caos. I sense una bona xarxa familiar, a l'Espanya salvatge de la postguerra estaves perdut.

L'Església és un altre tema important. La cultura catòlica va jugar un paper clau a l'hora de sostenir una societat desigual en què la pobresa es concebia com un càstig merescut.

És un sentiment que perdura avui dia en el discurs de molts empresaris que diuen que si a la gent no li van bé les coses és perquè no s'hi esforça prou. En la postguerra, com que a més es donava per fet que les capes més pobres eren les més d'esquerres, el govern no va fer res per ajudar els pobres. I l'Església tampoc, res en absolut. Tot i els seus ideals de perdó, el discurs oficial, a més, era venjatiu, negava el cel a tots els rojos.

Curiosament, Regreso al Edén

És que la vida és tan efímera, és tan atzarosa l'existència, que ja és mala sort que et toqui viure una època tan terrible que et faci ser tan desgraciat. El tema espiritual també està relacionat amb la memòria: som tan insignificants que necessitem unir-nos a alguna cosa més duradora, sentir que no naixem i morim sense més sinó que formem part d'una cadena i estem ancorats a un passat, una civilització o una cultura.

Com t'ha canviat a tu fer aquest còmic i com ha canviat la imatge que tenies de la teva mare?

Fer La casa ja em va canviar molt, fins al punt que vaig heretar el somni del meu pare i ara soc jo el que manté aquella casa i faig les coses que ell feia per conservar-la. Regreso al Edén, d'entrada, m'ha fet comprendre molt millor la meva mare. Ara entenc què significa haver passat tanta gana. Un dia, dibuixant el còmic, em va venir al cap la imatge de la meva mare explicant-nos algunes de les històries naïfs que li havia explicat la seva mare, i la reacció meva i dels meus germans sempre era riure'ns d'ella, fèiem befa de la seva incultura. Ara m'adono que s'avergonyia de la seva ignorància i d'aquí venia la seva timidesa amb la gent, el fet de tenir pocs amics i voler fer totes les coses a casa. Es va acabar tancant en una bombolla i el meu pare també s'hi va quedar atrapat.

A l'últim número de la revista Sofilm

Moltes coses, però sobretot l'oci. Temps per llegir, per estar amb la família, amb els amics... De vegades tinc la sensació que se m'està escapant la vida. Però, alhora, quan he tingut temps lliure, de seguida m'ha vingut una sensació de depressió, com d'estar perdent el sentit de la meva existència. I no és que la feina sigui la meva vida, però és una pota molt important que em permet expressar-me. Si no tingués aquesta feina crec que estaria tot el dia deprimit.

L'any passat també vas fer una intervenció artística en forma de còmic a l'Ivam, El dibuixat

És un pas enrere. Qüestionar-se si el còmic és un art en ple segle XXI és un disbarat, un pensament d'allò més ranci. Jo creia que això ja ho teníem superat. És trist que un museu d'art modern deixi de ser modern. No entenc el comentari de la directora, és com plantejar-se fa 100 anys si la fotografia era art o fa 50 si ho era el cinema. Un debat així no hauria de produir-se avui dia en un museu, sobretot amb el moment tan esplèndid que viu ara el còmic. [Posteriorment a l'entrevista, la directora de l'Ivam, Núria Enguita, ha rectificat les declaracions i s'ha compromès a donar suport al còmic des de l'Ivam].