En el seu nou treball, Paco Roca ens recorda que una casa són quatre parets i un sostre, sí, però sobretot els records i les emocions que evoca en nosaltres. Un vincle material que sempre conserva la memòria dels seus habitants. A La casa, l’autor d’Arrugues persegueix el fantasma del seu pare mort, però en lloc de reconstruir-ne la vida amb exhaustivitat i exhumar les seves virtuts i pecats, com en tanta literatura sorgida del dol, es limita a examinar el que va significar per a ell la segona residència que van aixecar entre tota la família al llarg d’anys, empesos per l’obstinació del pare. Una forma original de comprendre’l i reconciliar-se amb ell que, a mesura que avancen les pàgines, esdevé també una reflexió sobre el pas del temps, voraç i implacable. Aquí és on el talent de Roca com a dibuixant brilla especialment: jugant amb les tonalitats cromàtiques i la composició de pàgina, posant sempre en joc solucions pròpies del llenguatge del còmic. Amb forma de memòria ficcionada, l’obra també funciona com a retrat de l’abisme entre dues generacions: la que va haver de construir un futur amb les pròpies mans i la que un dia no va saber com gestionar l’herència del seu passat.
