Còmic
Llegim 05/02/2021

'No lo abras jamás': una nova pell per a les antigues llegendes

Ressenya del còmic de Ken Niimura, que ofereix la seva versió de tres relats sobre el tabú del folklore japonès

2 min
Detall de 'No lo abras', de Ken Niimura

Vilanova i la GeltrúEn un moment o altre, tots hem volgut esmenar el desenllaç cruel o moralitzant (si no totes dues coses alhora) de les històries que ens explicaven de petits. Aquest impuls iconoclasta articula No lo abras jamás (Astiberri, 2021), en què Ken Niimura passa comptes amb el folklore nipó donant la seva visió de tres narracions ancestrals unides per un fil conductor universal: l’atracció per tot el que ens està prohibit. Un tabú que pren la forma d’una capsa que no s'ha d'obrir, d’una gerra farcida d’un verí irresistible i d’una noia misteriosa que indica al seu marit que no ha d’espiar-la mentre teixeix.

Conscient que no hi ha una versió definitiva de les llegendes sinó que són històries que han anat canviant amb el pas dels segles i amb la seva difusió per diferents territoris, Niimura proposa una nova conclusió per a cada conte. En el fons, es tracta d’una altra forma de transgressió, a través de la qual l’autor hispano-japonès es pregunta si hi ha lloc per a la seva veu en un imaginari mític que, d’ençà que era un nen, li ha sigut tan familiar com llunyà.

La primera història, que també bateja el volum, és la que presenta unes alteracions més significatives en el relat, en què el jove Taro és temptat per anar-se’n de festa a un palau submarí. La sortida lluminosa que dona Niimura trenca la distància expositiva del relat per empatitzar amb els personatges i el seu destí. Nada, en canvi, és una peça breu i de to còmic (fidel al seu origen com a kyogen o entremès teatral) que descarrega l’ambient abans de La promesa, el fragment més extens i també el més agosarat formalment.

El dibuixant de Soy una matagigantes (Norma Editorial) sempre ha tingut un traç versàtil i difícil de geolocalitzar, que pot encaixar en grans editorials nord-americanes com Image i Marvel però també tenir el vistiplau de la totpoderosa casa de manga Shogakukan i d’una independent com Astiberri, on ja va publicar Otras jaulas, retrat anímic del barri de Malasaña. A No lo abras jamás, però, assoleix un pols impressionista que, en certs passatges, se situa en els límits del figurativisme. La composició irregular de les pàgines denota el control de Niimura sobre el ritme de l’acció i la respiració entre vinyetes, mentre que el dibuix en tinta deixa grans espais en blanc en els rostres i en els paisatges per obrir un marge per a puntuals fugues cap a un vermell que de vegades tenyeix tota la pàgina i d’altres es converteix en un fil que proporciona efectes inesperats, com ara la sensació de perspectiva que realça la dimensió èpica en el clímax de La promesa. D’aquesta llibertat estilística també sorgeix la nova pell de les llegendes.

stats