La figura de Nick Cave sol inspirar obres que no es dobleguen a les convencions narratives. Si el 2014 apareixia 20.000 dies a la Terra, un mosaic documental sobre la vida i pulsió artística del músic, ara és el còmic Nick Cave: Mercy on me (ECC, 2018) el que explora com l’univers líric de Cave travessa la seva biografia. Amb un blanc i negre tosc i poderós, que atrapa el magnetisme i l’elegància del músic, Reinhard Kleist barreja la trajectòria vital i les cançons de Cave en un relat dens i generós, ple de derives al·lucinades a la recerca del misteri creatiu de l’australià.

L’èxit autodestructiu de The Birthday Party, les addicions berlineses o la relació amb Anita Lane s’alternen amb els personatges de temes com The mercy seat i Where the wild roses grow o de la novel·la I l’ase va veure l’àngel fins que els dos eixos conflueixen i les criatures de Cave passen comptes amb el seu implacable creador. Kleist compta amb la benedicció del músic, que diu que “s’apropa més a la veritat que cap biografia” tot i estar ple de “fets biogràfics gairebé reals i rotundes invencions”. Però el còmic fracassa a l’hora de crear una mitologia pròpia al marge de la fabricada per Cave i hi falta un xic de distància irònica. A més, les cançons són per escoltar-les, no per llegir-les.