BarcelonaLiv Strömquist (Lund, 1978) ens ha parlat durant els últims anys d'amor, bellesa i sexe. De qüestions que poden semblar banals per a grans intel·lectuals, però que en canvi ella aborda amb profunditat i sentit de l'humor dins de les seves vinyetes de còmic, basant-se en escrits d'alguns dels filòsofs més influents dels nostres temps, com Zygmunt Bauman, Byung-Chul Han, Eva Illouz o Slavoj Zizek. Ara publica Pítia Dixit (Editorial Finestres; traducció d'Ivette Miravitllas), on retrata influencers, coaches i tot el ventall d'experts que es dediquen a donar consells a través de les xarxes socials. El resultat és una mirada àcida i lúcida sobre la indústria de l'autoajuda i els malestars de la nostra societat.

He fet l'exercici d'entrar a Instagram just abans de l'entrevista, i en pocs minuts ja m'havia aparegut un vídeo d'una persona amb tres consells bàsics per sentir-se millor. Per què prolifera aquest contingut?

— Des de l’antiguitat ens hem preguntat com hem de viure i què és una vida bona. Però ara hi ha una indústria enorme que en la lògica capitalista passa per expandir-se i guanyar diners. Una tendència és parlar dels traumes infantils, i fa uns mesos vaig estar seguint el que deien diversos coaches sobre el tema. I el trauma evidentment existeix, però ells volen que hi hagi el màxim nombre de persones possible pensant que en tenen un i que necessiten ajuda, perquè això vol dir més seguidors. De manera que l’objectiu principal no és ajudar les persones a millorar la seva vida, sinó obtenir guanys. I crec que això pot ser nociu per a les persones.

Nociu en quin sentit?

— D’entrada, fent-te creure que necessites ajuda per a tot, com si no poguessis prendre les teves pròpies decisions sense experts. I després perquè aquests coaches sense entrenament psicològic real parlen tota l’estona de traumes i límits. Li diuen a tothom que ha de posar límits. De manera que aquestes persones comencen a pensar que han estat explotades per les persones que els envolten i es perceben com a víctimes dels éssers estimats. I això pot fer que acabin sentint-se més soles i aïllades.

Al llibre cita un astròleg americà, Carroll Righter, que durant 40 anys va escriure en diferents diaris i que va arribar a ser assessor de Ronald Reagan. Quan un filòsof va analitzar els seus consells va dir que eren gairebé sempre els mateixos.

— Posa't guapo i passa-t'ho bé. I això ens arriba avui, amb noies primes donant consells sobre dietes, quan l’estructura genètica és més del 80% del cos. Persones donant consells sobre tenir èxit com si només depengués de la voluntat, i dietes cada vegada més estranyes, amb suplements cars i rutines de pell que s’apoderen de la vida de les persones i que costen temps i diners.

No tinc gaire clar que ens sentim més guapos i ens ho passem millor.

— Crec que és una pressió que té a veure amb les xarxes, on sempre hi ha persones més guapes i que s'ho passen millor.

La psicoanalista Martha Wolfenstein en va parlar ja l'any 1951 a The emergence of fun morality.

— Hem passat de sentir culpa per haver-nos divertit –que era un tabú– a sentir culpa per no passar-ho prou bé. Ara ens ho hem de passar bé a la feina, ens ho hem de passar molt bé de vacances. I això no sempre és possible, per això genera pressió.

I per què ens creiem aquests consells?

— Crec que té a veure amb la incertesa i la por que ens provoquen les amenaces del nostre temps. La crisi climàtica, l’amenaça de guerra, l’extremisme i la falta de democràcia… Sentim que hi ha moltes amenaces que s'escapen del nostre control. 

El control és dolent?

— És imprescindible en grans qüestions de la societat. La crisi climàtica requereix un pla racional per reduir les emissions i l’ús de combustibles fòssils. I això és traslladable a l’habitatge, l'assistència social, etc. Però crec que la societat no sap com afrontar els grans reptes i sento que tenim la impressió que és difícil posar-nos d'acord en res per l'alt grau de polarització. De manera que no tenim control en aquest terreny, però en canvi el busquem en altres aspectes on no crec que sigui necessari. 

Per exemple?

— En la vida amorosa. Pensar: m’agradaria un company a partir d’aquesta edat, i planificar una sèrie de coses que estan totalment fora del nostre control. O aplicar un control exhaustiu sobre els hàbits alimentaris i tenir sempre la idea d’optimitzar i ser eficients. Hi ha un exemple d’un metge que va sortir a la tele aconsellant fer un esquat cada vegada que ens hem d’ajupir per mirar alguna cosa al forn. És una escena que resumeix la idea d’eficiència i optimització, mentre pel camí has destruït el que era l’activitat bonica: cuinar. 

O sigui que no controlem els desafiaments col·lectius i ens centrem en controlar aspectes individuals?

— Exacte, no podem controlar les grans amenaces i intentem controlar l’amor o el cos. O com fem el llit i com netegem la nevera.

Com afecta les relacions amoroses?

— D’entrada ens converteix a nosaltres mateixos en consumidors. Volem tenir la idea de tenir el control. I molts coaches venen que és possible pensar què volem i planificar com tenir-ho. I entenc que la gent vulgui consells, perquè desitgen, per exemple, que una història d’amor funcioni. Però es que l’amor és realment misteriós, sembla una cosa que està directament a un altre nivell. Pots enamorar-te de qui no està enamorat de tu, de qui tu no vols enamorar-te, pots estar en una relació i enamorar-te d’un altre encara que no vulguis. I és molt difícil acceptar que, senzillament, no ho pots decidir, o acceptar aquest tipus de dolor. Perquè realment sembla premodern: per què hauria de suportar aquest dolor?

Això té alguna relació amb la reacció antifeminista, amb la manosfera?

— Homes i dones vivien abans en esferes més separades, però ara som iguals a ulls de la societat capitalista, on tots tenim la mateixa obligació de cuidar-nos i guanyar diners. O sigui que, en certa manera, les dones i els homes estan competint fins i tot dins de la mateixa parella: si els dos treballen, qui s’encarrega més de les tasques de la casa, qui guanya més diners. Aquest tipus de relació dins de l’estructura en què vivim ens fa més hostils entre nosaltres. I els homes joves se senten atrets per la manosfera i els rols de gènere tradicionals perquè, entre altres coses, se senten amenaçats i inferiors en aquesta competència. 

Al llibre poses l'exemple de Rollo Tomassi, un youtuber, podcàster i escriptor amb molts seguidors. La manosfera és també autoajuda?

— És indústria d’autoajuda per a homes, que va acompanyada d’idees sexistes. I és una indústria, és important remarcar-ho, on es guanyen diners. És famós Andrew Tate, que vol que la gent aprengui a convertir-se en milionari o tenir nòvies o follar molt. Però la idea de negoci, de fons, és atraure homes insegurs disposats a pagar per saltar el mur de pagament. Així és com ell ha guanyat diners. De manera que el que està fent és explotar joves per treure’ls els diners.

Darrere d’això hi ha també una idea d’èxit: si vols, si t’esforces, pots. 

— I el primer que hem de dir és que no és veritat, i després, que és absurd. Recordo una entrevista a Zlatan Ibrahimovic, un jugador de futbol molt exitós –que de fet va estar al Barça– i que és d’un barri molt pobre de la meva ciutat natal. La seva família eren immigrants de la guerra de Bòsnia, la mare treballava sense parar fent feines de neteja, i ell explicava que, sovint, de petit, no hi havia menjar a la nevera. I el periodista li va dir que ell podia ser un model per als immigrants, perquè havia demostrat que treballant molt pots tenir èxit. I esclar, jo vaig pensar en la mare, perquè si algú havia treballat dur era ella. I quan netejava cases de rics, amb tres feines diferents que li ocupaven infinitat d’hores, tenia problemes per omplir la nevera. Parlem de persones que treballen molt dur, però que no tenen recompensa, i no considerem que la seva feina tingui valor ni que elles siguin un model a seguir. Alguna cosa està molt feta merda en aquest sistema per pensar que qui treballa dur obté recompensa. 

Per què s’ha estès aquest missatge?

— Els privilegiats no en tenen prou amb ser privilegiats. Han de sentir que tenen dret a ser-ho. La majoria de la gent sap que no és correcte que l’1% posseeixi tant mentre molta gent no té res. També ho sap el multimilionari, i sovint necessita tenir el sentiment que allò no té a veure amb la sort ni que va ser gràcies a la seva família, sinó a la feina dura que ha fet. La realitat de la gran majoria no és aquesta, però són històries que mai escoltem. 

El que és una vida bona abans ho dictava la religió. El que està passant té a veure amb la pèrdua d'influència de l'Església?

— No ho tinc clar, però sí que hi ha un ressorgiment de la superstició. Veig a les xarxes molts joves que defensen coses com que l'Univers té un pla per a tu i t'has de relaxar per veure'l. Altres també diuen que li has de dir a l'Univers el que vols, ho has de manifestar perquè passi. I passa en cercles empresarials. Vaig veure una entrevista amb una emprenedora que té un imperi de barretes energètiques. Explicava que abans de fundar la companyia va anar a una "cabanya de suar" a fer un ritual i que va sentir la veu de fantasmes antics que li deien que havia de començar aquesta empresa de barretes energètiques. És una combinació molt estranya que converteix l'espiritualitat en una cosa absolutament banal. Per què l'Univers ha de tenir un pla per a tu i el teu negoci? És absurd.

I una vegada entenem tot això, què hi podem fer?

— Aquesta és la part difícil. Crec que una cosa que podem fer és no mirar-nos tant a nosaltres mateixos i mirar de posar l’interès en alguna cosa a fora. Crec en l'organització política, i s’entén si parlem d’un problema fonamental ara mateix com és l’estrès. Moltes persones estan estressades, senten pressió, estan cansades. I molts coaches que suposadament ajuden amb l’estrès ens diuen com hem de meditar i relaxar-nos, però no els he sentit mai parlar de com ens podem organitzar per millorar els preus de l’habitatge. I no saber si podràs pagar el pis és un gran motiu d’estrès. De manera que necessitem solucions polítiques estructurals per reduir l’estrès. Les solucions individuals no acabaran amb aquests problemes. 

Estem més frustrats avui que fa 20 anys?

— No, però crec que les frustracions són diferents. Fa 20 anys teníem una situació pitjor per a les persones LGTBI o per als drets de les dones. És interessant parlar dels problemes que tenim avui, i això no vol dir que abans fos millor. Però comparar-los implica entendre una cosa que per a mi és molt important, que és que la societat no és com és per naturalesa ni per una evolució natural inevitable. Existeix la possibilitat de decidir com ha de ser la nostra societat.