BarcelonaOriol Malet (Martorell, 1975) publica el còmic Ombres de colors (Comanegra), un encàrrec de la Fundació Bofill a partir del seu estudi sobre abandonament escolar. "Em van dir que fes un Malet total", diu l'il·lustrador, que s'ha fet seva la història de testimonis reals que representen els 97.000 joves que van deixar els estudis prematurament l'any passat a Catalunya, sense tenir cap més titulació més enllà de l'ESO.

Dibuixes un personatge amb habilitats per al dibuix. Què passa amb els estudiants que tenen més habilitats creatives que cognitives?

— Jo tota la vida havia volgut dedicar-me a això, i no tenia esperances. Ens movem dins d'una sèrie de mantres socials que diuen, per exemple, que és molt dur dedicar-se a l'art, que és vocacional, però professionalment no està contemplat com a tal. Quan jo deia que feia belles arts em deien: "Però què és el que vols fer?" La pregunta amaga un desconeixement però alhora una realitat, que la majoria de gent que estudiava belles arts han acabat sent professors. Amb la música, igual. Són molt pocs els escollits que acaben fent una carrera musical i després, quan la fas, tampoc és el que t'imaginaves. Crec que estem en una societat en què hi ha molt a fer amb aquest tipus d'oficis, sobretot perquè tenim uns estereotips. Som els que ho fem tot per l'amor a l'art sense res a canvi perquè és el que ens agrada. Falta socialment una consideració de la professió de la gent que ens dediquem a l'art.

Com es reflecteix a les escoles?

— Normalment, el que pinta o el que dibuixa és la rara avis, i també es considera que no farà un recorregut intel·lectualment habitual, o no traurà bones notes, i això és un error molt gros, perquè t'ho creus i ja passes a autoanomenar-te com a tal. Al protagonista del còmic, el Cris, li passa el mateix. Només sap que li agrada dibuixar i que el que passa dins de les aules no va amb ell, i acaba als passadissos dibuixant, però arriba un punt d'inflexió en què precisament són aquestes habilitats les que deslloriguen el conflicte.

¿Creus que ara, amb el treball per projectes i competencial, això passa menys?

— El treball per projectes i competencial benvingut sigui; soluciona tota aquesta problemàtica que hem plantejat fins ara. Atén a l'especificitat de cada alumne i a les virtuts de cada alumne. No només aficions o capacitats, sinó maneres de ser. Almenys si s'aplica com s'ha d'aplicar.

Així i tot, hi ha 97.000 joves que van abandonar els estudis l'any passat, segons l'informe.

— Perquè l'educació per projectes no s'està aplicant realment bé a les escoles. Però per què? Perquè és que no poden. El sistema educatiu està saturadíssim. Una professora en una aula, que ha d'estar atenta a una realitat sovint complicada i que no té les eines, no pot treballar per projectes. El còmic no volia ser una crítica al professorat, al contrari. El professorat té un nivell d'estrès molt gran.

El Cris invoca amb el dibuix els seus col·legues que han abandonat l'escola. Els motius, com diu l'estudi, són diversos: assetjament, racisme, hiperactivitat, situacions familiars... "No som els únics responsables de la nostra situació", es repeteix al còmic. De qui és la responsabilitat?

— És un cúmul, tots hi hem de posar la nostra part. Darrere d'algú que abandona, hi ha tota una sèrie de factors, molts concatenats, que han fallat. Ha fallat la situació educativa, però també hem fallat socialment, culturalment i políticament. A Catalunya tenim les dades més bèsties d'abandonament, no només en comparació amb l'estat espanyol, sinó amb Europa. A Europa hi ha un 9,7% d'abandonament, i a Catalunya estem a prop del 17%, és una barbaritat. Aleshores aquí han fallat coses en l'àmbit polític.

Què ha fallat?

— Doncs que no fan la feina que han de fer. Utilitzen l'educació amb finalitats polítiques de cara a l'aparador, no hi ha una consciència real de quina és la realitat; s'està promovent dins els equips directius i les escoles una organització piramidal de poder que té molt més a veure amb l'empresa privada que amb una escola pública.

Descobrim a l'epíleg que Oriol Malet també ha sigut un adolescent "de passadís", igual que Triquell. Visibilitzeu que alguna cosa no funciona. Demostreu que hi ha segones oportunitats.

— Jo era molt mal estudiant, havia repetit curs, sempre havia anat a batzegades, havia marxat de casa molt jove. Però, en canvi, he acabat sent el que jo volia. Això té un perill molt gran perquè jo anava a parlar a l'escola amb el missatge de Mr. Wonderful de "Si us ho curreu, podeu aconseguir el que vulgueu". Això no és així. El missatge és que sí que hi ha la base del treball constant per aconseguir el que tu vols, però tu sol no pots, hi ha d'haver un entorn propici.

Triquell diu al pròleg que el sistema educatiu és incapaç d'atendre vulnerabilitats. ¿Creus que falta empatia?

— Sí, falta empatia. És la clau. Quan parlava amb tots aquests nanos deien que els professors eren molt durs amb ells, però després s'havien reenganxat també per un professor, però un professor que els havia escoltat o una orientadora que els havia ajudat.

Amb Pau Llonch heu fet un procés participatiu pel país perquè alumnes i professors critiquessin el còmic. Què us van dir?

— El primer que vaig trobar és que hi ha poca consciència de la problemàtica, cosa que és paradoxal perquè són les primeres víctimes. Hi havia poques orientadores als centres. Aprens molt de la seva manera de funcionar. I et trobes el mateix que quan nosaltres érem adolescents, que pensen: "Aquí hi ha uns adults que m'estan donant la tabarra i m'estan dient que he d'estudiar, com sempre". S'han de trencar unes barreres i és la intenció d'aquest còmic.

I ho ha aconseguit?

— Flipen, els interessa moltíssim, però hi ha d'haver una fase pedagògica en la qual els ensenyo els dibuixos i els dic: "Què en penseu?, què canviaríeu?" Hi ha una cosa que tenim a favor, que és el format còmic, que, gràcies sobretot a l'aparició del manga, els hi és molt proper. Aquest és un dels reptes: apropar-los a un còmic amb un missatge al qual ells no s'aproparien. S'ha de fer molta pedagogia de dir-los quins són els riscos reals d'abandonar abans d'hora. S'ha d'explicar que agafa tots els estrats socials, que hi ha un biaix amb la gent migrada o amb dificultats econòmiques, que la gent amb diners té moltes oportunitats de tornar-ho a intentar, i la gent que no té diners en té molt poques, i que hi ha un biaix de gènere.

Utilitzes el color per trenar l'estructura del còmic.

— Sí, vaig triar utilitzar metàfores molt bàsiques per als adults o per al que està habituat a l'art, però que servissin perquè els adolescents llegissin no només en clau de text, sinó que llegissin en clau d'imatge metafòrica i poètica, des del títol, Ombres de colors, fins a plàsticament. En la primera meitat del conte està tot en blaus i ombres perquè és la part en què s'està explicant la problemàtica i per saber que quan comencen a entrar els colors és quan la solució comença a aparèixer. La lectura d'aquest còmic és molt ràpida, però el que vol és que hi hagi una reflexió posterior. M'interessava des del punt de vista del formador en art que entenguessin que l'art, la metàfora i la poesia és també una cosa molt vàlida perquè ells es puguin expressar, que per aquí també hi ha un camí.

L'adolescència és una mica ombrívola en general.

— Per a mi ho va ser. Està ple de tocs autobiogràfics. Totes aquestes idees fantasmagòriques de què passaria si jo em quedés aquí a viure al passadís durant una setmana, i les ombres, van sortir de la meva etapa d'adolescència. Era una persona que estava el 100% del dia somiant.

¿Hauríem de parlar més de l'adolescència?

— Crec que com a societat no portem gens bé l'adolescència. Quan parlem de l'adolescència sempre és per parlar-ne en negatiu. "Són uns pesats, es passen tres voltes, no tenen valors, només surten a cremar contenidors, passen de tot, estan tot el dia enganxats als mòbils, si aquests ens han de pagar la jubilació..." Què passa, que cap de nosaltres hem sigut adolescents? Tots hem sigut adolescents. I et diré més, quan nosaltres érem adolescents es deia el mateix de nosaltres. Cal escriure i parlar més sobre l'adolescència i sobretot deixar-los parlar, que és el que necessiten: que se'ls escolti.