Tant catastròfic pot ser el desastre final com el desastre que comença després d’aquell final. O expressat en termes bíblics, l’endemà de l’apocalipsi no és un nou començament, sinó l’inici d’un altre final, com si la humanitat estigués condemnada a repetir els mateixos errors eternament. Aquest pessimisme és el motor dialèctic de La tierra de los hijos, una de les grans obres del còmic europeu del segle XXI.

L’italià Gipi, àlies artístic de Gian-Alfonso Pacinotti (Pisa, 1963), després d’enlluernar amb Unahistoria (2013), signa ara un prodigi seqüencial abandonant el color i esprement les possibilitats expressives dels elements primordials: el dibuix en blanc i negre, les línies justes i la contenció en el disseny intern de cada vinyeta, amb zones blanques que tan aviat comuniquen l’angoixa del buit existencial com l’esperança de la pàgina en blanc que pot ser escrita amb esperança. Aquest marc estètic acompanya una història protagonitzada per dos germans, als quals el pare ha mantingut al marge del passat que els ha conduït a viure en un llac, en un paisatge postapocalíptic que recorda el de la ciència-ficció postnuclear dels anys 70, tot i que d’alguna manera més proper a l’últim Mad Max que al primer.

Sabem, perquè Gipi ho suggereix, que l’home va destruir la civilització i que els supervivents van aprendre a crear-ne una altra igualment brutal i amb noves regles que no són altra cosa que la llavor de la reproducció de la catàstrofe. El pare, però, vol mantenir els fills al marge de tot: del coneixement i el contacte amb els altres, però també de qualsevol sentiment que pugui comprometre la seva supervivència autònoma i fora del nou sistema que està naixent més enllà de la cabana on viuen. Els està ensenyant a viure sense tenir consciència de la humanitat, amb tot el que això significa de renúncia.

Contràriament a altres autors que havien assenyalat el progrés tecnològic com a còmplice necessari de la barbàrie, Gipi s’estima més no fugir d’estudi: la responsabilitat és dels homes, que en cada moment faran servir el que tinguin a l’abast per sotmetre, explotar i matar. Homes i no dones, perquè a La tierra de los hijos són els homes els que monopolitzen la violència, mentre que les dones representen la possibilitat de fugir de la barbàrie.

Els dos germans de La tierra de los hijos viuen en els marges humits d’una societat dominada pels fidels, seguidors d’un home que, com tantes vegades en la història de la humanitat, s’atorga el poder invocant un déu, el Déu Wapo, una figura legitimadora a la manera dels déus antics: violent, intransigent, ferotge, administrador d’un món aliè a qualsevol ètica. Un dels grans encerts de Gipi és presentar aquest poder com el que és, una estructura gens sofisticada fonamentada en la intimidació i la preservació de la ignorància.

El pitjor poder del llibre

En aquest món que han d’heretar els fills, Gipi hi introdueix el llibre, la paraula escrita que ja ningú sap llegir tret d’algunes persones que tanmateix no tenen cap interès a ensenyar a llegir i escriure als altres; en uns casos per por a la violència que és capaç de generar la paraula escrita, en altres precisament per preservar el monopoli de la intimidació. La reflexió de Gipi és profunda i incòmoda. Permet que el lector entengui les raons del pare per mantenir els fills en la ignorància, segurament pensant en els crims que s’han comès en nom de llibres sagrats o de tractats d’economia. Però també demana al lector que es posicioni al costat de la curiositat dels fills, que volen saber què diu el llibre que escriu el pare, i sobretot què hi diu d’ells mateixos.