Carles Santamaria: “Si no llegeixes còmics i ocupes un càrrec cultural t'ho has de fer mirar”

BarcelonaDurant anys Carles Santamaria (Barcelona, 1963) ha sigut la referència institucional del còmic a Catalunya. Al capdavant de Ficomic, va portar el Saló del Còmic (ara Comic Barcelona) a batre rècords de visitants, va impulsar el projecte frustrat del Museu del Còmic i la Il·lustració de Badalona i el 2017 va rebre el Premi Nacional de Cultura. L'edició integral del còmic Victus (Norma Editorial), que adapta la novel·la d'Albert Sánchez Piñol, tanca la seva activitat professional fins que es recuperi de la cardiopatia que pateix. “Estic en estudi per valorar un trasplantament de cor i a l'abril sabré si me'l fan”, comenta il·lusionat.

En la presentació de l'integral de Victus va dir que s'acomiadava de la vida pública.

— Estic retirat des de fa cinc anys per la meva malaltia, una cardiopatia severa dins del context de la síndrome de Holt-Oram, una malaltia genètica de la qual va morir al meu pare als 29 anys; per sort, la medicina ha avançat i gràcies al servei de cardiologia de l’Hospital de Sant Pau i petites intervencions he anat fent. Però el 2017 la cardiopatia es va accentuar i els cardiòlegs em van dir que havia de triar: la feina o la vida. Totes les feines porten estrès, però organitzar una fira encara més, així que vaig deixar la feina. Considero, tanmateix, que la meva etapa s'havia esgotat. Portava 12 anys a Ficomic, ja no estava en sintonia amb el comitè de direcció i no m'entenia amb la nova gerent, així que era l'hora de canviar d'aires.

Es va concentrar a escriure Victus, llavors?

— No, el guió el vaig acabar el 2017, abans de retirar-me, però el segon i el tercer volum van sortir després. L'únic que he fet en aquest temps és el making-of de l'edició integral, en què s'explica el procés creatiu de l'obra.

Victus és la història d'una derrota, però sobretot d'una lluita. En alguns aspectes pot recordar el fet de viure amb una malaltia.

— El que passa a Victus és una tragèdia col·lectiva, una guerra de 15 anys amb un final devastador i la lluita d'un poble per preservar els seus drets. Un malalt té una lluita més solitària, fosca i silenciosa, que comença per cuidar l'ànima. Jo ara porto una vida molt ordenada que m'ajuda a estar millor.

Com el condiciona la malaltia avui dia?

— Visc amb limitacions, però les limitacions no m'anul·len. No puc córrer la marató ni caminar per segons quins carrers que fan pujada. Però cada dia passejo la meva gosseta i vaig en transport públic a tot arreu. El pitjor és l'esgotament mental. Abans em podia estar hores llegint o escrivint i ara no; al cap d'una estona haig de deixar-ho estar perquè no sé què estic llegint. Tinc la col·lecció de novel·les de James Bond i no sé quan de temps porto amb la primera, Casino Royale. El text de la integral de Victus abans l'hauria escrit en dos dies i ara he trigat dos mesos. El cor no bombeja prou sang al cervell, i això es nota.

Què aporta l'adaptació en còmic a la novel·la de Sánchez Piñol?

— El nostre Victus és una adaptació fidel però no literal. Quan vaig llegir la novel·la em vaig adonar que allà hi havia també un còmic o una pel·lícula. Victus és un Barry Lyndon català i la novel·la demanava una adaptació visual. Evidentment hi ha coses que en còmic no funcionen: aquelles reflexions de 20 pàgines del Zuviría gran sobre la guerra es poden resumir en dues vinyetes. En canvi, hi ha seqüències d'acció que al còmic donen peu a jugar amb la posada en escena.

Li interessaven les interpretacions en clau política del 1714?

— Establir comparacions és un error. El context actual i el del 1714 no tenen res a veure. No és el mateix dues monarquies absolutes disputant-se les despulles d'un imperi que un conflicte polític derivat del maleït encaix de Catalunya dins Espanya. Però sí que hi ha unes certes constants que es repeteixen, com pensar que Europa ens traurà les castanyes del foc. El 1713 les potències europees van firmar el Tractat d'Utrech i es van repartir l'Imperi espanyol, però quan els catalans van apel·lar al famós pacte de Gènova no ens van fer ni cas. La història també serveix per aprendre dels errors i veure que l'estratègia xoc de trens no funciona, perquè l'Estat és un tren blindat i Catalunya el Tramvia Blau.

Victus s'ha editat en català i castellà. Cada vegada és més freqüent.

— No podem parlar de boom, però alguna cosa s'està movent en el còmic en català. Estan sortint editorials i autors que publiquen en català. Al cap i a la fi, hi ha un mercat perquè la immensa majoria de catalans entenen la llengua. I de cada nou Astèrix se'n venen més de 40.000 exemplars en català. El dia que puguem llegir Spiderman o Batman en català haurem fet un gran salt endavant. I no un sol número, com aquell especial de Batman a Barcelona, que per cert es va exhaurir. El mateix hauria de passar amb el manga, que, a més, té el precedent de l'èxit de Bola de Drac.

En la presentació del primer volum, Sánchez Piñol us animava a adaptar també la continuació de Victus.

— Si em permets la broma, no m'hi veig amb cor. Adaptar Victus va representar un gran esforç, és una feina molt més complicada del que sembla i gairebé em va consumir. En la meva situació actual, no seria una bona idea.

Dels còmics que ha escrit diu que Victus és l'obra de la qual està més satisfet. Per què?

— És l'obra en què m'hi he abocat més, per la seva complexitat i ambició. Em vaig entendre molt bé amb el dibuixant, Cesc Dalmases, i ha quedat molt rodona. Fins i tot per al final, que és molt dur i no sabíem com plantejar-lo, crec que vam trobar una solució força bona. També m'agrada molt la progressió visual: comença amb la llum de la joventut, al castell del marquès, però a mesura que la història avança tot es va enfosquint. I crec que l'edició integral permet visualitzar millor la potència de la història.

Com va ser la seva arribada al Saló del Còmic el 1994?

— Rocambolesca. Havia fet alguna exposició durant l'època de Joan Navarro i quan ell va deixar la direcció per anar a Glénat em va proposar fer-me'n càrrec. Però quan vaig entrar a Ficomic em vaig trobar que estava arruïnat, amb un deute de 25 milions de pessetes (150.253 euros), que aleshores eren molts diners. Els proveïdors estaven molt emprenyats i no teníem seu per a la següent edició. El meu primer dia recordo veure una cua de gent a la porta i jo vaig creure, imagina, que venien a felicitar-me pel càrrec, però no: eren creditors i volien cobrar, com a 13, Rue del Percebe [riu]. Però a la caixa no hi teníem res, esclar.

I com es va redreçar la situació?

— Vaig convèncer els proveïdors que ens fessin un vot de confiança, perquè si ens collaven molt el que aconseguirien és que tanquéssim i així tampoc cobrarien. Als expositors els vaig demanar que avancessin un mes el lloguer dels estands i així vam poder pagar una part del deute. En dos anys vam passar d'un deute de 25 milions de pessetes a 12 milions. I pel que fa la seu, vam trobar l'Estació de França, un espai arquitectònicament preciós però funcionalment molt complicat. Una de les coses que ens van donar projecció va ser que vingués la infanta Cristina. Aquella Barcelona postolímpica encara tenia un cert glamur i vam aconseguir revifar una mica el Saló.

El 1995 va dirigir la primera edició del Saló del Manga, que ara és un èxit absolut. ¿Intuïen fins on podia arribar?

— No. Bola de Drac era un fenomen increïble però molt lligat a la televisió, i no sabíem si es podia desinflar ràpidament quan la sèrie es deixés d'emetre. Alguns editors feien llançaments amb la por d'haver de menjar-se'ls si els dos o tres bestsellers punxaven i la festa s'acabava. I érem conscients, a més, que el públic del manga i el del còmic eren aigua i oli, no tenien res a veure. Però ja ho veus, han passat més de 25 anys i cada vegada hi ha més públic.

El 2005 comença una segona etapa com a director del Saló. Una de les seves apostes van ser les exposicions espectaculars de cotxes, avions o vehicles militars, que van fer créixer el públic però també van rebre crítiques.

— No sempre es van entendre, aquelles exposicions. Jo volia un Saló amb diverses lectures que pogués satisfer l'aficionat de tota la vida però també atraure un públic generalista no necessàriament interessat pel còmic. Mai vam deixar de fer exposicions d'autors i personatges per als fans del còmic, i amb les mostres de cotxes, avions o vehicles militars mostràvem com el còmic ha reflectit la guerra o els cotxes. Sempre vam defensar i promocionar els nostres autors. És cert que els diners d'aquelles mostres s'haurien pogut destinar a altres coses, però si no atrèiem gent no eixamplaríem mai el mercat del còmic.

L'etapa que va arrencar el 2019 es va presentar com un retorn a la vinyeta.

— Cada nova direcció intenta marcar un perfil propi, és lògic. Però el mateix any que vam fer l'exposició dels avions en teníem d'altres dedicades a Milton Caniff, al TBO, a la novel·la gràfica... ¿Que es podrien haver fet les coses millor? Segur. ¿Vaig cometre errors? També. Però vam crear un espai perquè els autors venguessin els originals, una zona per als fanzins a lloguers que ni tan sols cobrien el muntatge, vam augmentar la dotació dels premis per potenciar la seva projecció... Potser el problema, com es diu ara, va ser la comunicació. Però no ens vam allunyar de la vinyeta.

No em puc estar de preguntar-li per la polèmica de l'any passat sobre la concessió del Gran Premi d'Honor a Antonio Martín.

— Abans que res, respecto molt el projecte que té la nova directora del Saló i el seu equip i desitjo que els vagi molt bé. I Antonio Martín ha sigut un editor i teòric capdavanter i es mereix un premi, per descomptat, però crec que aquest no és l'esperit del Gran Premi d'Honor, que és un premi que es dona als autors. Un dels moments més bonics que he viscut com a director va ser quan l'hi vam donar al dibuixant Jordi Longarón. Sempre fèiem venir el guanyador enganyat a la cerimònia dient-li que li volíem fer un homenatge, però sense dir-li que havia guanyat un premi. Però ell ens va dir que no: havia acabat molt cremat de la indústria i no volia saber res del còmic. Així que el vaig anar a veure a casa seva, al Carmel, on vivia d'una manera molt humil. S'hi resistia tant que va ser l'única vegada que li vam dir al premiat que havia guanyat abans de rebre el Gran Premi. I no oblidaré mai l'emoció que va sentir en aquell moment, després d'anys de sentir-se oblidat pel món del còmic.

Un dels projectes que va impulsar durant la seva etapa a Ficomic va ser el Museu de Badalona, que continua parat i sense horitzó.

— Vaig acabar desesperat. El 2009 l'Ajuntament de Badalona va cedir l'edifici i va invertir 3 milions d'euros dels fons Zapatero per fer la remodelació, però la Generalitat no ha sigut capaç de posar fil a l'agulla en 12 anys, i mira que han passat consellers de Cultura. Tot són excuses, n'he sentit de tots els colors. Però el temps va passant i l'estructura de l'edifici es va degradant. El problema de fons és que la Generalitat no s'acaba de creure el projecte.

I per què li sembla que no hi creuen?

— Per a ells, el còmic i la il·lustració continuen sent el germanet pobre. Quan sento dir als polítics que ells de joves llegien còmics m'agafa molta mala llet. No són conscients de la història de Catalunya en el món del còmic ni que som capdavanters creatius i editorials. Totes les grans editorials del còmic són aquí: Panini, Planeta, Norma... Tenim una indústria molt potent i molt apreciada a fora, però tant és per a ells. Hi ha hubs creatius per a tots els àmbits excepte per al còmic, perquè hi ha una manca evident de sensibilitat per part de la Generalitat. No entenen que no és un equipament per posar-se una medalla sinó un projecte de país. Carlos Giménez va dir un cop que la persona que no llegeix còmics té un dèficit cultural. I jo afegiria que si no llegeixes còmics i ocupes un càrrec cultural t'ho has de fer mirar.