Crítica
XAVI SERRA

Acte final de la simfonia berlinesa de Jason Lutes

'Berlín. Ciudad de luz' de Jason Lutes. Astiberri. Trad. Santiago García. 176 pàg. /22 €

Acte final de la simfonia berlinesa de Jason Lutes / ASTIBERRI Zoom

El 1996, quan Jason Lutes va publicar la primera entrega de Berlin, “novel·la gràfica” era un terme que només es feia servir en cercles especialitzats. La sèrie del nord-americà, un fresc coral del Berlín d’entreguerres, va ser una de les obres que va contribuir a legitimar el llenguatge del còmic com a forma artística en aquella època d’incipient reconeixement. Fins i tot des de les posicions més conservadores es feia difícil relegar a la baixa cultura aquest documentadíssim retrat dels dies més foscos de la República de Weimar i, concretament, d’una ciutat sacsejada per les tensions polítiques i socials que provoquen en paral·lel l’auge del comunisme i l’ascens imparable del nazisme. Un Berlín convuls i polaritzat que, no obstant això, també va ser en aquesta època bressol de l’expressionisme i la Bauhaus, una de les ciutats més vibrants i modernes d’Europa.

Vint-i-dos anys després d’engegar-la, Lutes completa la saga amb la publicació de Berlín. Ciudad de luz (Astiberri), que reuneix els sis capítols que relaten la consolidació del nazisme com a força hegemònica i la caiguda de la república. Tot i una breu aparició de Hitler al principi del volum, Lutes continua fidel a la idea d’explicar els esdeveniments a través de la gent comuna, de vides minúscules marcades per la història en majúscules. El referent moral d’aquest calidoscopi humà, però, continua sent el periodista Kurt Severing, un pacifista desencantat i pessimista que ja només troba consol en la Martha, la jove artista seduïda per una ciutat on tothom es pot reinventar.

En els 22 anys que Lutes ha trigat a acabar l’obra el seu estil no ha canviat i continua instal·lat en un dibuix realista d’influència francobelga i una tècnica narrativa propera a la novel·la naturalista del segle XIX. Tanmateix, el llenguatge del còmic no ha deixat d’evolucionar i de desenvolupar recursos propis en aquest temps, de manera que el 2018 Berlín desprèn un cert aire de relíquia d’una altra època -no tan llunyana- en què el còmic s’emmirallava en models de la literatura a la recerca d’un estatus de prestigi. És per això que resulta tan agraït el lirisme amb què l’autor remata la història en unes pàgines finals que deixen obert el destí dels personatges amb successives el·lipsis temporals sorprenents. Un rampell de modernitat inesperat que posa el punt final a una obra essencial per entendre com les llavors del mal van germinar en una de les ciutats més lluminoses del món.