Vigència de Kavafis, un clàssic modern i desinhibit

EmpúriesAlguns grans escriptors han sabut entreveure el futur amb dots realment profètics: Baudelaire, per exemple, es va erigir en profeta de l’art contemporani, Kafka va intuir la irrupció de règims totalitaris en el convuls segle XX i T.S. Eliot va imaginar el món que emergiria de la Primera Guerra Mundial en termes d’infertilitat.

Com és sabut, alguns poemes de Kavafis s’han convertit en autèntics símbols, com Ítaca, amb els objectius humans –i la vida mateixa– representats com un viatge "ple d’aventures, ple de coneixences", o l’impressionant El déu abandona Antoni –definit per Cernuda com "una de las cosas más definitivamente hermosas de que tenga noticia en la poesía de este tiempo"–, que ens ensenya que l’autèntica grandesa d’ànima es manifesta quan som capaços d’afrontar les desgràcies amb dignitat. Però això no és tot: en una sèrie de notes manuscrites que van aparèixer al seu arxiu i en una bona colla de poemes, Kavafis se’ns presenta també com un autèntic visionari, com un home avançat al seu temps.

Humanista, modern i desinhibit

En una d’aquestes notes, per exemple, rebutja amb els següents mots les idees filosòfiques sobre la crueltat basades en el darwinisme social, que en aquells anys defensava el dret de supremacia del fort sobre el dèbil, unes idees que, empeltades barroerament amb la teoria del Superhome (l'Übermenschnietzscheà), acabarien portant Europa a l’horror del nazisme: "Quina cosa més sinistra són les noves idees filosòfiques entorn de la crueltat, del dret de supremacia del fort sobre el dèbil, de la suposada tasca sanejadora d’exterminar els petits i els dèbils". I, fidel als seus principis, va mostrar una profunda compassió pels qui van pagar tan car el fet d’haver-se posicionat en el bàndol equivocat de la història. Aquest és el cas dels reietons hel·lenístics, que van sucumbir un rere l’altre sota l’empenta imparable d’una Roma que acabaria convertint-se en mestressa indiscutible del món antic. Precisament, en un comentari inèdit al poema Teòdot, deixà molt clara la seva posició al respecte (en al·lusió a Juli Cèsar, vencedor de Pompeu a la batalla de Farsàlia): "Actua, intenta ser gran, però no trepitgis damunt de cadàvers".

No ens ha d’estranyar, doncs, que, en una època en què ningú qüestionava la pena de mort, el poeta ho fes sense embuts, com posa de manifest un altre text esporgat del seu arxiu: "Censuro la pena de mort. Tan bon punt se me’n presenta l’ocasió, ho proclamo, i no ho faig perquè cregui que, en dir-ho, l'aboliran als Estats demà mateix, sinó perquè estic convençut que així contribueixo a fer prevaldre la meva opinió". Una convicció que troba el seu reflex en el poema 27 de juny de 1906, 2 p.m., protagonitzat per una mare egípcia que veu, desesperada, com els anglesos li pengen el fill, de tan sols disset anys, acusat d’haver assassinat un capità de l’exèrcit britànic, i que es clou amb uns versos realment commovedors: "Disset dies només –es planyia–, / disset dies només t’he gaudit, fill meu".

I no podem oblidar tampoc la visió tan moderna i desinhibida que va tenir Kavafis de l’amor entre homes, un dels eixos vertebradors de la seva poesia. Així, en el següent text, procedent també del seu arxiu, es presenta com un precursor del canvi de perspectiva en la consideració mèdica, social i literària de l’homosexualitat, que es consolidà al llarg del segle xx: "En aquests darrers deu anys, quants llibres no s’han escrit [...] que examinen i prenen seriosament en consideració el nou vessant de l’amor. No és res de nou, només que durant segles aquest ha quedat marginat pel prejudici que era una bogeria (tot i que la ciència diu que no és així) o un delicte (malgrat que la lògica diu també el contrari)". I no són pocs els poemes que exemplifiquen aquesta seva tolerància, com Sota la casa (1919), que es fa ressò d’un altre tema netament kavafià: la força redemptora de la passió amorosa —mediatitzada sovint pel record—, que aconsegueix embellir els ambients més sòrdids:

Ahir, passejant per un barri dels afores, 
vaig passar per sota de la casa
on solia anar quan era molt jove.
Allí l’amor s’havia emparat del meu cos
amb una força sublim.
I ahir,
en passar per aquell carrer tan vell, a l’acte,
per la màgia de l’amor, van fer-se belles
les botigues, les voreres, les llambordes,
les parets, els balcons i les finestres; 
i res, res de lleig no hi va quedar.
I mentre era allí dret i mirava la porta,
mentre, dret, m’atardava sota la casa,
tot el meu ésser exhalava
l’emoció continguda del plaer.

No trobo millor manera d’acabar aquesta breu aproximació a l’actualitat de la seva poesia que reproduint unes paraules del poeta mateix: "Kavafis, segons la meva opinió, és un poeta ultramodern, un poeta de les generacions futures". La doble efemèride del seu naixement i mort, doncs –van tenir lloc el 29 d'abril de 1863 i de 1933, respectivament–, és una excel·lent oportunitat per llegir o rellegir els seus poemes, que constitueixen un dels conjunts literaris més sòlids de tots els temps.