BarcelonaTot i que va viure només 40 anys, Valerià Pujol (1952-1992) va tenir temps de publicar una desena llarga de llibres. A més, va fundar un grup literari, va escriure articles per a nombroses publicacions, va ser editor, va traduir, va tenir un grup de música (Abissal) i va compaginar la dedicació professional a la docència amb el compromís polític. "La seva força i energia eren impressionants –recorda el periodista i escriptor David Castillo–. Va ser un personatge d'una gran singularitat i potència. Era molt accessible, però feia una literatura exigent". La productivitat de Pujol impressiona encara més quan se sap que l'autor va patir, als 3 anys, una poliomielitis que li va deixar greus seqüeles.

"Em dic Valerià Pujol i vaig néixer a Premià de Dalt el 1952, un premonitori 28 de febrer d’any de traspàs", explicava l'autor a finals de la dècada dels 80, quan ja havia publicat el gruix de la seva obra. Pujol recordava com la llicenciatura en filologia romànica li havia donat "el dret d’apallissar les tendres criatures amb classes diàries a l’institut" del poble, el que actualment porta el nom de Jaume Almera. Va ser el llicenciat més jove de la seva promoció.

Un guerriller cultural i polític

"A les sabanes del Maresme he exercit de guerriller cultural i, de tant en tant, he parat les xarxes de la política amb risc d’alguna esgarrinxada", continuava. "En Valerià va militar al llindar de l'esquerra revolucionària", continua Castillo. "Als anys 70, a Premià de Dalt hi havia la multicopista clandestina de Comissions Obreres. Allà es reunien tots els psuqueros a imprimir octavetes. A la nit se sentia el soroll de les màquines per tot el poble", explica Rafael Vallbona, periodista i escriptor que va entrar en contacte amb Pujol quan aquest últim va fundar el grup literari La Font del Cargol. "A més de ser mestre i amic, va acabar sent el meu cunyat", afegeix. Van formar part del grup, a més de Pujol i Vallbona, Martí Rosselló, Maria Antònia Grau, Pep Bras, Jaume Llenas, Imma Balaguer i Albert Calls, que s'hi va incorporar just al final. Entre el 1977 i el 1984, La Font del Cargol va programar moltes jornades poètiques, recitals i espectacles al Maresme, i també va impulsar l'editorial homònima, que va publicar 25 títols.

Valerià Pujol havia debutat el 1973 amb el poemari El crit i la paraula (Arimany). El 1984, quan es va dissoldre el grup, havia publicat cinc llibres de poemes més –l'últim dels quals, La trista veu d'Orfeu i el tornaveu de Tàntal (Proa), va rebre el Carles Riba el 1983– i la novel·la Interruptus (Edicions 62), guanyadora del Documenta. "En Valerià va ser un dels primers que va deixar enrere el realisme de postguerra i es va endinsar en el simbolisme, al costat d'autors com Josep Maria Sala-Valldaura i Vicenç Altaió –continua Vallbona–. La seva obra sempre va tenir un element transgressor".

Experimentar amb l'erotisme

David Castillo afegeix que, en narrativa, Pujol va tenir com a referents autors com Guillaume Apollinaire, Boris Vian, José Pierre i Georges Bataille. D'aquest últim en va traduir Història de l'ull (Pòrtic, 1991). "Els contes d'Els conys saborosos [Empúries, 1986] tenen una sexualitat molt viva i imaginativa", assegura. Vallbona, que va escriure el pròleg a la reedició del volum el 2011 a Cossetània, recorda com "part de la crítica va decidir obviar el llibre o considerar-lo un divertiment menor".

"Així com va trobar la seva veu poètica molt aviat, penso que en narrativa no va poder desplegar del tot el seu projecte", opina Vallbona. Si a Els conys saborosos va experimentar amb l'erotisme, a Terra de crims (Laia, 1987) va fer el mateix amb el gènere negre, i Palmira (Eumo, 1991) neix a partir de la crònica d'un viatge. "Hi va anar amb el periodista Eugeni García Gascón –recorda Castillo–. Hi havia llocs on en Valerià no podia arribar ni en crosses ni en cadira de rodes. Llavors l'Eugeni se'l carregava al damunt i el portava on calgués".

Dos inèdits de l'autor

Rafael Vallbona i Adriana Pujol –germana de l'autor– van decidir revifar l'esperit de La Font del Cargol des de la casa familiar, can Vallerià, el 2015. Des de llavors han tornat a organitzar recitals, concerts i espectacles. El 26 d'agost, al festival Poetes sota la Lluna s'estrenarà un espectacle basat en una tria de versos de l'autor, a càrrec de Cinta Massip i Toti Soler. "Hem impulsat l'Any Valerià Pujol –diu Vallbona–. El vam començar al març, coincidint amb la data del seu naixement, i l'acabarem el març del 2023. No vam voler esperar cap suport públic per tirar endavant els actes, però al final hem rebut un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes".

També han recuperat el segell Quaderns de la Font del Cargol des de Cossetània, i ja superen la vintena de títols publicats. "L'any que ve sortirà el primer dels dos volums de la poesia completa del Valeri –avança Vallbona–. I el 2024 volem reeditar Palmira". Hi ha, encara, una altra notícia editorial en relació a l'autor, la publicació de la nouvelle Cuc de seda i de deu contes inèdits que porten per títol El claustre. "Havien quedat literalment perduts durant tots aquests anys –assegura–, fins que ens els van fer arribar, d'una banda, en Víctor Sunyol, que als anys 90 treballava a Eumo, i un corrector que treballava en una editorial i impremta d'Argentona, L'Aixernador".

"La salut d'en Valerià era fràgil, però res feia presagiar que morís tan aviat, d'una aturada cardíaca –diu Vallbona–. El dia del seu enterrament van venir moltes autoritats. El poble va quedar col·lapsat, de tants cotxes oficials". Tres dècades després de la seva mort, la petjada que ha deixat l'obra de Pujol a les lletres catalanes és poc visible. "No crec que hagi tingut cap successor. El seu sentit de la creació era molt peculiar, inimitable –explica David Castillo–. Els temes de la seva obra eren estranys, i la seva execució també. Al costat del Valerià, Jordi Cussà queda com un autor convencional". Castillo lamenta la poca presència actual de Valerià Pujol. "La literatura catalana és una literatura d'oblidats –afirma–. Tot això passa, curiosament, en un país governat durant més de 40 anys per partits nacionalistes, que en teoria estan a favor de la causa. És una llàstima que hi hagi tan poc interès per recordar què va passar abans-d'ahir".