BarcelonaEl premi Planeta obliga a pair l'emoció de la victòria a una velocitat vertiginosa. Després de la roda de premsa posterior a l'anunci del guardó –celebrada dissabte a la mitjanit al MNAC–, Luz Gabás i Cristina Campos es van haver de retirar a una hora prudent. A primera hora del matí de diumenge començava la promoció dels llibres, que tot i no publicar-se fins d'aquí un mes ja han estat motiu de desenes d'entrevistes.

"Tinc la sensació que ens ho passarem bé juntes", avançava la guanyadora, Gabás, a la una de la matinada abans de donar la mà a Cristina Campos, la finalista. L'endemà, totes dues han aprofundit en les seves novel·les sense evidenciar el cansament. "Lejos de Luisiana gairebé m'ha costat la salut –ha admès Gabás–. Més que una novel·la, és tot un cosmos. Recull els últims quaranta anys del segle XVIII en un territori que era colònia francesa, espanyola i anglesa. Hi ha una quantitat molt gran de personatges: colons, criolls, comerciants, religiosos, esclaus africans... El gran repte era aconseguir equilibrar les dades històriques i la literatura". Gabás s'ha permès –com en anteriors ocasions– imaginar una història d'amor que trenca motlles. Els protagonistes són un nadiu indi i una francesa. "En un primer moment pot semblar que són molt diferents, però a la Louisiana de la segona meitat del segle XVIII la diversitat hi abundava –ha comentat l'autora aragonesa–. És una història d'amor versemblant, coherent i desitjable".

Una infidelitat estroncada

L'amor en totes les seves variants és el que va inspirar la barcelonina Cristina Campos a escriure la segona novel·la. "Historias de mujeres casadas està protagonitzada per tres dones que treballen en una revista de moda –ha avançat–. De totes elles, la més central és la Gabriela, periodista, esposa i mare. Un bon dia, s'enamora d'un altre home i comencen una relació. La Gabriela podria separar-se del marit perquè no depèn d'ell econòmicament, però no ho fa perquè s'estima massa el seu fill". Campos, que va debutar el 2016 amb Pan de limón con semillas de amapola, està convençuda que la "infidelitat de les dones és més subtil" i "es basa en l'amor i el desig". Amb tot, la passió no sempre guanya. "El que treu la llibertat a les dones d'ara no és el matrimoni, sinó els fills", afirma. El vincle de la novel·la amb el cinema –Campos és directora de càsting i guionista– es fa evident als títols de cada capítol, homenatge a pel·lícules que han marcat l'autora. "Voldria que el to del llibre es trobés entre Woody Allen i Ingmar Bergman", aventura.

Tant Luz Gabás com Cristina Campos comparteixen la voluntat de "commoure el lector" quan escriuen. Gabás, a més, ho fa ambientant les històries en temps reculats. "Totes les novel·les que escric parteixen de la curiositat per un temps i un espai –diu–. En aquest cas em vaig preguntar pel que havia passat en una zona dels Estats Units i en un moment que hi ha poques novel·les i pel·lícules que expliquin. Havia llegit L'últim mohicà, de James Fenimore Cooper, que està ambientada al 1757, i coneixia també les ficcions ambientades a l'Oest durant el segle XIX. La meva voluntat era omplir el buit que quedava enmig. Aquells quaranta anys són apassionants: són plens de canvis de bàndol, de tensions i ambicions. La meva intenció era explicar la batalla entre la passió i la raó". Quina de les dues s'imposarà? Només els lectors del llibre coneixeran la resposta.