Santa Maria de Besora / VidràTravessem el pas a nivell del tren a Sant Quirze de Besora (Osona) i de seguida tenim la sensació que deixem la civilització enrere. Enfilem muntanya amunt per la carretereta que ens portarà a Santa Maria de Besora i a Vidrà, on hi ha la masia barroca més important de Catalunya, la del Cavaller de Vidrà. Som al quarter general del carlisme durant les tres guerres que van tenir lloc del 1833 al 1876. És fàcil imaginar-se com era la vida a la Vall del Bisaura fa 180 anys perquè el paisatge no deu haver canviat tant: vaques i boscos, corriols i muntanyes, i un vent gèlid que ja ens glaça els ossos a finals d'un octubre benigne.

El poeta, cronista i novel·lista Xavier Theros (Barcelona, 1963) ens fa de guia per aquest paratge idíl·lic que sembla congelat en el temps. Hi anem resseguint les passes de la partida d’un centenar de malfactors que el 1848 acaben de ser reclutats a la presó de Reina Amàlia de Barcelona per acabar amb els atacs d'uns guerrillers que estan arrasant masos i viles del Ripollès. En la nova aventura d’en Llàtzer Llampades després de La fada negra (premi Josep Pla 2017), aquest expolicia, aventurer i alcohòlic empedreït haurà de deixar els antres, les amants i les pudors de Barcelona per endinsar-se en una terra indòmita, plena de llegendes, perills i éssers desconeguts, per guanyar-se l’amnistia. Quan arrenca Tothom ha de morir (La Campana) els trabucaires acaben de pelar de mala manera un matrimoni i un nadó, els han cremat la casa i han deixat una nena òrfena.

En terra de ningú

"Al segle XIX hi va haver una guerra civil contínua que pràcticament no s’acaba fins a la Guerra Civil dels anys 30 del segle XX", explica Theros, que domina l’època al detall gràcies a la recerca exhaustiva en premsa i dietaris, i a la qual vol dedicar deu novel·les. Les guerres carlines són el resultat dels decrets de desamortització dels anys 30, que van provocar un canvi de propietat dels terrenys agrícoles. Els burgesos van comprar els camps en subhasta a preus regalats i van expulsar uns pagesos que hi treballaven des de feia un segle. Famílies senceres van haver d'anar a treballar com animals a la indústria i malviure a Barcelona. Això va provocar l’aixecament dels camperols, que s’oposaven a l’estat liberal i a la revolució industrial. De rerefons, el conflicte dinàstic per la successió de Ferran VII entre els partidaris d’Isabel II (els liberals) i el seu oncle Carles (els carlins). Tothom ha de morir té lloc al final de la segona contesa, durant la Guerra dels Matiners, quan passen dos fets imprevistos: torna de l’exili el Tigre del Maestrat, el general Cabrera, heroi carlí de la primera guerra; i s’alien en contra dels liberals els pols oposats (l’extrema esquerra republicana i l’extrema dreta carlina).

La línia de front passarà justament per Santa Maria de Besora, convertit en terra de ningú, en terra de foc, on no regeixen més lleis que la supervivència. "Era una guerra que s’assembla al western: bandes que van per la muntanya i partides de militars que els van perseguint", diu Theros. Aquells arreplegats de Barcelona són els militars que arriben a un món preindustrial, intimidant, on viu poca gent i on descobreixen, per exemple, els golluts, unes comunitats endogàmiques de nans que vivien marginats a la Vall de Ribes. De fet, si aquest racó de món ha canviat tan poc és perquè els propietaris de les terres "no han venut ni han canviat de mans". Veiem set cognoms que presideixen el petit cementiri local: Xicoy, Ferrés, Clarella, Adam, Prat i Pla, i més enllà, Mir.

Una època verge per explorar

Theros no estalviarà en detalls per retratar l'època: "La violència era una forma legítima de fer política. Era una societat molt més espontània i salvatge, el control social era molt menor, no hi havia una policia criminal, tot just acabaven de fundar la Guàrdia Civil". El rigor de la novel·la històrica, però, cavalca de costat del thriller i d'una recerca policíaca. "És un Tarantino amb barretina", sentencia l’editor de La Campana, Joan Riambau. Efectivament, "a l’època tothom portava barretina, però de diferents colors i llargades", confirma l’autor, una autèntica enciclopèdia històrica; aquí descobrim que no només ho és de la crònica urbana de Barcelona, paisatge habitual dels seus llibres i articles.

Resulta que Theros té amics al Bisaura i ha visitat aquesta subcomarca osonenca durant vint anys. Es nota que l'ha trepitjat perquè conversa amb les poques veïnes que treuen el cap de les cases, saluda els ramaders que ens creuem i signarà el llibre a la mestressa de la fonda més recòndita i extraordinària de la zona, La Cabanya del Mir, que també fa aparèixer a la novel·la. "De vegades penso que només pujo per esmorzar aquí", confessa davant d’unes safates d’embotits i pa amb tomàquet. "La novel·la va néixer aquí", admet.

Encara que darrerament autors com Raül Garrigasait (Els estranys), Francesc Bodí (L'única veritat) i Ferran Garcia (Guilleries) s’hi han dedicat, el segle XIX és una època històrica relativament molt poc explotada. "És atractiva literàriament perquè és territori verge, ple d’esdeveniments i de violència de la qual no s’ha ocupat ningú. L’únic testimoni literari són Els records de la darrera carlinada o La punyalada de Marià Vayreda, que va passar sense pena ni glòria i és una de les grans novel·les de la literatura catalana, d’una modernitat i salvatgisme sorprenents", afirma. "Si Barcelona hagués tingut durant el segle XIX un escriptor com Victor Hugo o Dickens, ens hauria explicat les mateixes històries", especula. Per conèixer-la, només cal posar-se la barretina d’en Llampades.