BarcelonaDurant l’última dècada han estat molts els assagistes i professors que han reivindicat la necessitat de les humanitats en un món marcat per l’utilitarisme, els algoritmes i l’auge dels totalitarismes. George Steiner, Martha C. Nussbaum, Marc Fumaroli, Jordi Llovet i Nuccio Ordine són alguns dels exemples destacats, als quals cal sumar-hi Marina Garcés amb Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017) i la direcció del projecte Humanitats en acció, que Raig Verd acaba de publicar.

“Llançar un llibre col·lectiu en un moment en què l’individualisme destaca tant és una forma de resistència”, assenyala l’editora Laura Huerga. El volum neix a partir de les intervencions dels vint autors a l’Aula Oberta de l’Institut d’Humanitats. “El grup de ponents era deliberadament heterogeni -diu Susana Arias, coordinadora de l’Institut, que va obrir les portes el 1986-. Hi ha filòsofs, professors, artistes, crítics d’art, investigadors, dramaturgs, novel·listes, poetes... Tots ells es van prestar a reflexionar críticament sobre la seva feina i van descriure el que sovint queda fora de camp”. Entre els participants -deu dones i deu homes- hi ha David Bueno, Eduard Escoffet, Ingrid Guardiola, Irene Masdeu, Joana Masó, Mireia Sallarès i Brigitte Vasallo.

Una generació vetada

Elaborar l’experiència humana des de la llibertat i la dignitat

Un dels punts forts del volum és la joventut i alhora expertesa de la majoria de col·laboradors. “La intenció era donar veu a una generació que no acaba de trobar el seu espai a les institucions reglades”, explica Marina Garcés. També es volia evitar un discurs a la defensiva. “Podríem pensar que en temps de neoliberalisme acadèmic el que cal és preservar el conjunt de disciplines maltractades que són les humanitats -recorda Garcés-. Hem volgut defugir aquesta premissa. Les humanitats no són només hereves d’un passat i no els espera un futur tan negre: es fan càrrec d’elaborar el sentit i valor de l’experiència humana, i en comptes de fer-ho des de la neutralitat se n’ocupen mitjançant dos valors fonamentals, la llibertat i la dignitat”.

Garcés descriu el present com “un moment de guerra cultural reaccionària, conservadora i autoritària”. I afegeix: “A la precarització laboral i immobiliària s’hi ha sumat un enduriment de les condicions polítiques. La repressió s’ha incrementat, així com la censura i l’autocensura”. Bona part dels textos comparteixen la “dificultat d’orientació”. Al text Tradició, l’escriptor, traductor i editor Raül Garrigasait -que ha publicat recentment l’assaig El fugitiu que no se’n va, sobre Santiago Rusiñol- explica que no té gaire sentit detectar en la tradició “una mena d’essència immutable i permanent de la pròpia identitat”; l’herència, en canvi, és “un pes que cau a sobre” de l’individu, i entre les conseqüències més feixugues que assenyala hi ha “les jerarquies instituïdes durant el procés de modernització”. El trànsit entre l’Antic Règim i l’Estat modern és vist per l’autor com a decisiu per als idiomes d’Europa. Dos segles més tard, amb la creació de la Unió Europea, s’entra en una de les etapes més intenses “de destrucció de llengües de la humanitat”. En el cas del Principat, recorda que s’hi parlen encara més de 300 llengües. “Si escrius fora de la dotzena de llengües hegemòniques, et trobes l’herència de la subordinació a sobre, i en el millor dels casos l’abraces, la comprens i la capgires”. Garrigasait conclou que “si hi ha una virtut emancipadora de les humanitats és aquesta: la de fer-se una tradició que superi les servituds heretades”.

Beneïda hibridesa

La cultura visual i la verbal es retroalimenten

La cultura visual i la verbal es retroalimentenCadascun dels vint textos del llibre té com a títol una sola paraula que sintetitza el concepte investigat. Així, la investigadora en estudis afrocaribenys Karo Moret s’endinsa a Alter-i-tat(s) en la importància d’acceptar “les nostres múltiples i simultànies herències biològiques, socials, històriques i racials”. Segons Moret, la “beneïda hibridesa” es dona “sense possibilitat d’elecció, encara que hi hagi un ordre jeràrquic que l’organitzi aquí i allà”. Cal que Occident es plantegi d’una vegada “sortir de la construcció euro-nord-americana de l’altre [...] Al marge de les acadèmies i les escoles de pensament no occidentals, es garanteix una continuïtat en la percepció cartesiana del món -defensa-: res de supòsits, res d’ancestres, tu ets aquest que jo toco, percebo, veig, sotmeto, i aquell/aquella/allò que no sigui aquí amb tu no existeix”.

Garcés recorda que la hibridesa interdisciplinar és clau en la construcció de les noves humanitats. “No hi ha una cultura visual i una cultura verbal contraposades -defensa-. La imatge i la paraula diuen els límits del nostre món”. Cal destacar, en aquest sentit, les aportacions de les artistes Lúa Coderch, María Ruído i Mireia Sallarès, del professor i investigador en cinema Pablo La Parra Pérez i de la professora i assagista Ingrid Guardiola, que a Negació defensa que “l’obediència, el sí submís, cec, continuista, és l’antítesi del respecte a l’altre i a un mateix”. L’autora de L’ull i la navalla (Arcàdia, 2018) recorda que, tot i que ara no es visqui en estaments socials tan rígids com fa unes dècades, “el que s’instaura és una cadena d’ordres més difusa, més profunda i menys evident que permet mantenir, en una aparent harmonia, l’ordre dominant”. I afegeix: “El discurs del terrorisme global i de la preservació de la democràcia occidental a qualsevol preu com a ideologia contribueixen a la vigilància ciutadana i a la segregació social”.

Estar a l’aguait

Les trampes de la monogàmia i el totalitarisme dels algoritmes

Les trampes de la monogàmia i el totalitarisme dels algoritmesSi a Generositat el poeta Eduard Escoffet troba a faltar “un pensament més fràgil, vulnerable, més d’escletxa que de mur” poc abans de recordar que “la vida en comú és un infern, però l’únic repte possible”, Brigitte Vasallo, que ha publicat recentment l’assaig Pensamiento monógamo, terror poliamoroso (La Oveja Roja, 2018) es pregunta a Amor per les trampes del pensament monògam, que està construït per “la sang” i també “dels vincles que valen i dels que no valen, dels que són de veritat encara que siguin mentida i dels que no tenen nom encara que siguin tots els que voldríem anomenar”. “Si les persones i les comunitats poliamoroses podem oferir alguna cosa -continua Vasallo-és la reivindicació dels dols que no tenen nom, del dret a plorar a qui no toca, a enfonsar-te al llit perquè les teves comes i els teus punts i les teves subordinades ja no tenen lloc on anar, ja no saben en qui sostenir-se”.

Un altre text d’un gran interès és el de l’escriptor i professor Manel Ollé, que es demana a Curiositat per l’essència dels algoritmes, “raó totalitària i teològica d’una omnisciència narrativa que no tan sols ho vol saber tot de nosaltres, sinó que ho endreça, ho filtra i ho narra tot a la seva manera unívoca i serial, a uns lectors privilegiats: els poderosos propietaris corporatius d’aquestes constel·lacions intel·ligents d’objectes digitals, dels cercadors, plataformes i xarxes socials”. La batalla per l’espai virtual acaba de començar, adverteix. Cal deixar enrere la ingenuïtat de veure-hi “només una eina emancipatòria, participativa i de revolta”: s’ha deixat “en mans irresponsables” -i interessades-“unes eines i unes dades potentíssimes per al control, la censura i la reescriptura del present, del passat i del futur”.

La subversió de la inacció

Arribar a la perplexitat, funció alliberadora del pensament

El filòsof i periodista cultural Eudald Espluga exposa a Inoperància que “de la mateixa manera que la ideologia de la creativitat o les retòriques terapèutiques de l’autorealització, el pensament crític contribueix -com a dispositiu discursiu- a la construcció d’un subjecte de rendibilitat”. En el capitalisme neoliberal actual el lector espera, tant de la literatura com de la filosofia, “que suposin un canvi en les nostres vides, que intervinguin en la nostra realitat immediata”. El gest radical per contravenir la rendibilitat és la inoperància, el deixar de fer. “I would prefer not to ”, recorda Espluga, parafrasejant Bartleby, l’escrivent, de Hermann Melville. Apel·lant a la perplexitat que María Zambrano va abordar en algun dels seus llibres, Espluga no reclama abandonar el pensament crític ni la creativitat, però sí que reivindica “aquesta funció alliberadora del pensament”. Bona part dels assajos d’Humanitats en acció assoleixen, conscientment o no, aquesta fita.