BarcelonaJosep Vallverdú aixeca la medalla de centenari i se la posa a l'ull dret, com si fos el pirata John Silver. És dia un dia radiant i solemne al Palau de la Generalitat. S'hi celebra l'homenatge institucional al degà dels escriptors catalans, puntual el dia que fa 100 anys. El públic que l'acompanya s'ha posat dret per aplaudir-lo: el president Pere Aragonès, els tres consellers de Cultura, Universitats i Territori, els expresidents Pujol i Montilla, les directores de la Institució de les Lletres Catalanes i de l'editorial La Galera, família i amics. "Gràcies, noi", se sent pel micròfon que li diu al president quan acaba l'acte. El sobrepassa de 60 anys.

Què desitja un home que ha superat tot un segle com el segle XX? "Que se'm recordi com una bona persona", diu, senzillament. "I que es perpetuï una part de la meva obra", afegeix. Per això té un sentit literal que el president i la consellera Garriga el felicitin amb un emfàtic "Per molts segles més!", perquè l'obra de Vallverdú és segur que ens sobreviurà a tots. De fet, per això ha de servir l'Any Vallverdú, perquè el ponentí passi de ser "un escriptor més homenatjat que conegut", com assenyalava la comissària Carme Vidalhuguet, a "ser conegut i llegit" per la seva tasca "d'homme de lettres en els més diversos àmbits: traductor, docent, narrador, articulista, poeta i autor de literatura infantil i juvenil". Vallverdú és més que el pare d'en Rovelló o d'en Roc drapaire, com si això no fos prou: és autor de 303 títols, els últims dels quals dedicats a la poesia i a les memòries, amb la ferma voluntat de deixar constància de tota una vida però també de tot un país.

Al servei del poble

Vallverdú es defineix com un autor vocacional, però no ha estat dels que es queden enderiats i reclosos en la seva obra, sinó que "ha viscut per salvar-nos els mots", com deia el president Aragonès parafrasejant Espriu. La creació sempre al costat de "la fidelitat rigorosa al país", recordava Vidalhuguet. Aquest any de celebració l'autor assegurava que el poble li està tornant la dedicació amb "estimació i afecte".

En un moment de noves envestides, Vallverdú també personifica la resiliència del català. Un sol home que és capaç de recordar la veu del president Companys el 14 d'abril, que va viure els estralls de la guerra i que va decidir formar part de la "generació dels escamots que mai no reculen, els que van mantenir viva la flama de la llengua i la cultura", segons recordava Aragonès. És com un jonc que cap ventada no ha aconseguit tombar: "Estic cansat de moltes coses però de defensar la meva llengua no me'n cansaré mai", escriu a La llengua viscuda (Tres i Quatre, 2023), on es defineix com "un guerriller de la llengua". A més, és qui va patentar la identitat ponentina amb les seves Proses de Ponent (Destino, 1970), però sempre com una manera de ser dins de la catalanitat, sense esquerdes. Tanmateix, ell diu que, si algú el vol conèixer per dins, ha de llegir Indíbil i la boira (Pagès, 1982).

Carme Canela i Xavier Monge han oficiat la part musical de l'homenatge. Josep Vallverdú s'ha volgut fer acompanyar d'Izaskun Arretxe (ILC) i Pema Maymó (La Galera) en una conversa que ha puntejat per la llengua ("que no emprem prou"), la literatura per a joves, la posteritat, el gust per la lectura i l'"invent temible" del telèfon mòbil. Les úniques paraules que ha volgut adreçar han estat la lectura de L'armari, un poema que demostra l'optimisme irrenunciable d'un home que es va casar als 89 anys i també la seva extrema humanitat. El poema explica com ha d'anar buidant un armari "curull de coses bones" per afegir-n'hi de noves, fins que hi acaba tenint només "afectes i esperances": "I ara és ple de debò, l’armari dels meus dies".