Roser Atmetlla: "Qui s'ocupa de la vida afectiva dels joves?"

BarcelonaLa Sara ha pujat a un cotxe amb la seva amiga Nora i quatre desconeguts per anar de festa a una rave amb l'objectiu d'animar-se i oblidar males experiències. El que comença sent un viatge incòmode serà el principi d’una nit amb molta violència soterrada. Després de quinze anys en els quals ha publicat literatura infantil i juvenil, Roser Atmetlla (Blanes, 1963) torna a la novel·la per a adults per abordar la joventut a Un final feliç (Navona), un llibre que pot explicar una generació, segons l’editor Ernest Folch, i que està escrit a temps real evocant la immediatesa, és a dir, que el temps en el qual transcorre l’argument és el que el lector tarda a llegir-lo.

Atmella s'inspira en la seva experiència com a professora en un institut de secundària de Blanes i hi aboca la seva empatia amb una adolescència i una joventut oblidades per la societat. "Són un segment molt important de l’economia de mercat i se’ls intenta seduir molt, se’ls prepara sobretot perquè treballin, però hi ha molta soledat", afirma. I és que hi ha una segmentació entre la joventut i el món adult, amb molt poques oportunitats d'interrelació, que fa que sovint se’ls deixi de banda. "Es diu: «Està a l’edat del pavo. Ja es farà gran». Ara el deixes sol? Qui s'ocupa de la vida afectiva dels joves?", es pregunta l'escriptora que ja va despuntar fa més de vint anys amb el seu debut, El nedador (Quaderns Crema / Espasa).

"Si l'han violat és perquè s'ho ha buscat"

Per a Atmetlla, les relacions de parella són "el tema". De fet, a les seves classes de filosofia era el que captava l’atenció de l’alumnat amb molta més intensitat que la teoria sobre Hume. "Les pel·lícules parlen molt de sexualitat i d’amor, però a l’escola hi ha molt de silenci", afirma l'escriptora, que considera que no tenim "una societat que s’ocupi en absolut de l’afectivitat i les relacions personals". "Vivim a través dels estereotips" fonamentats en falses creences especialment estigmatitzants per a les dones com el mite de l’escalfabraguetes; com pensar que "si estàs enamorada tot anirà bé i no cal parlar de relacions sexuals"; com creure que, igual que a les pel·lícules, "el sexe sempre funciona, és ràpid i tot està bé"; o que "si surts a lligar t’aguantes i el que passi, passarà".

"Fan el que poden" i elles són les que en surten més malparades. És per això que tria tres personatges femenins, dos dels quals a la vintena, i l'escenari d'una nit de festa, en el qual l’assetjament sexual és constantment una possibilitat i es torna en massa ocasions una realitat.

Atmetlla s’ho coneix bé per la seva experiència amb joves, però també a l'Assemblea Antipatriarcal Sa Pedra Foguera, i ho ha pogut corroborar a les xarxes, on ha trobat molts casos d’assetjament en què es culpabilitza les noies. "Es parla de llibertat sexual, però el que se’ls demana a les noies és disponibilitat, i això és una cosa molt lletja". "La noia que vol experimentar amb la seva sexualitat també és assenyalada o és violada i «si l’han violat és perquè s’ho ha buscat»", una frase que sembla molt antiga, però que encara perdura. La situació, segons Atmetlla, no s’allunya gaire de la que ella va viure quan era jove: "Ha canviat en la forma, però no en el fons".

Com a feminista creu que l’arrel del problema és que "les dones no tenim referents en el plaer" i que la sexualitat femenina es redueix a la maternitat. És per això que la seva protagonista calla davant l’assetjament. La solució és "parlar, parlar i parlar", diu l’escriptora, que sap que no és una conversa fàcil. Quan ella ha parlat de sexualitat a classe, encara se sent "el hihi haha", diu: "Encara estem així. La manera era parlar-ne anònimament. Això parla molt d’aquest silenci". "Jo els deia a les meves alumnes: «Heu de dir què us agrada», i això provocava merder". Així i tot, hi ha un avenç: "Ara almenys en podem parlar".

Joves i empobriment sintàctic

Les protagonistes parlen català. Un català ple de cursives amb expressions com tinc que, està loca, o quin marrón, que adquireix diferents nivells segons el personatge al servei de la credibilitat del llibre. "La novel·la expressa un estat de la qüestió, que no vol dir que a mi m’agradi", apunta. "Penso que el castellanisme no és el problema, el problema és l’empobriment sintàctic", diu Atmetlla, que volia reflectir a la novel·la la seva necessitat de viure en català.

No és optimista amb la situació de la llengua i és crítica amb el sistema educatiu. "Hi ha un dèficit de formació en el professorat. No ha vingut mai ningú a classe a veure quin català gastava. ¿Com es fa una immersió lingüística amb professors que no dominen la llengua?", es pregunta sense intenció d'assenyalar el professorat sinó el departament d’Educació, que "ha de cuidar la llengua".

Un final feliç és una lectura per a adults que vol arribar a tots els públics i que pren com a punt de partida per als seus diàlegs vivíssims algunes de les experiències dels seus exalumnes, que espera que la llegeixin, tot i que la sobreestimulació cada vegada els allunya més de la lectura: "Els mòbils, els jocs en línia, les sèries, estudiar... No tenen temps", diu Atmetlla.