Literatura

Rosario Villajos: "És més probable que et violi el teu avi que un desconegut"

Les pressions i vexacions a què una noia s'ha d'enfrontar durant l'adolescència recorren 'La educación física', premi Biblioteca Breve

Barcelona"Les dones de la meva generació ens vam criar amb por, autoodi i un gran sentiment de culpa", recorda Rosario Villajos. Nascuda a Còrdova el 1978, a La educación física explica la història d'una noia de 16 anys que, tot i no compartir vivències amb l'autora, hauria pogut ser ella. "Si et tocaven el cul era culpa teva perquè portaves faldilles –continua–. Et deien que els nois tenien la libido més alta, que no es podien refrenar... En aquella època m'avergonyien les noies que cridaven als concerts d'Alejandro Sanz. Ara he canviat d'opinió: era la seva manera de mostrar el desig sexual. També en tenien, però no per això anaven fotent mà indiscriminadament".

Una nit d'estiu, la Catalina, protagonista de la novel·la amb què va guanyar l'últim premi Biblioteca Breve, es decideix a fer autoestop per tornar a casa els pares. Durant l'espera, passa revista a la seva vida: les trifulgues familiars, les diferències amb els amics i la disconformitat amb el propi cos. "En aquella època, la dona ideal s'havia de maquillar, gairebé no menjava, portava wonderbra i feia aeròbic mentre els fills eren a escola –diu–. Al gimnàs només hi anaven els homes. Si una cosa ha canviat des de llavors és que ara també hi anem les dones, al gimnàs. Però el món no es transforma en funció de les necessitats de les persones, sinó del profit econòmic que es pugui treure de determinades activitats. Modelar el teu cos és un maleït negoci".

Cargando
No hay anuncios

Els perills de fer autoestop

El discurs de Rosario Villajos, punyent i justificadament indignat, té un contrapunt molt interessant a la novel·la, escrita en un to sobri i sense el sentit de l'humor que abundava als llibres anteriors de l'autora, com Ramona (Mrs. Danvers, 2019) i La muela (Aristas Martínez, 2021). El lector accedeix a la intimitat i els pensaments de la Catalina en una tercera persona, matisada i complexa, molt propera al personatge. L'empatia per aquesta noia desorientada, fan de Nirvana i que calça un 42, creix a mesura que avança el llibre, a un ritme sostingut, dominat amb mà ferma.

Cargando
No hay anuncios

A la dècada dels 90, una acció tan habitual en altres països com era fer autoestop, a Espanya es convertia en un gran desafiament: el 13 de novembre del 1992, Miguel Ricart i Antonio Anglés havien segrestat, violat, torturat i assassinat tres adolescents a Alcàsser. "Hi havia desaparicions de joves molt sovint, elles no van ser les úniques –fa memòria l'autora de La educación física–. Als anys 80 hi havia hagut la Movida, les dones havien arribat fins a llocs insòlits... Els mitjans de comunicació de l'època van presentar el cas d'Alcàsser de tal manera que va representar un retrocés en els drets de les dones".

Així i tot, el perill no es trobava només en el possible segrest d'un desconegut. A la novel·la, la Catalina ha tingut una mala experiència amb el pare d'una de les seves millors amigues, la Silvia. Mentre ajudava l'home a instal·lar una alarma, fa una broma que diverteix la noia i, tot seguit, se li tira a sobre. "És més probable que et violi el teu avi que un desconegut. No ho dic jo, sinó les estadístiques", explica Rosario Villajos. A la novel·la, el mateix pare de la noia li demana a la Catalina que desconfiï de tots els homes, menys d'ell i del seu germà. "Com que, en general, no hi havia una comunicació real amb els pares, sempre tenies molta por de decebre'ls –diu–. Vaig criar-me amb la pressió d'haver de ser mona, d'entretenir-me comprant roba nova i de preocupar-me per estupideses".

Cargando
No hay anuncios

Les grans passions de Rosario Villajos van ser la literatura, el cinema i el dibuix. Va acabar estudiant belles arts i més endavant va passar llargues temporades a Londres, Sevilla, París i Barcelona abans d'instal·lar-se a Madrid. Algunes de les reflexions de la protagonista de La educación física encaixen amb els interessos acadèmics de l'autora. "La història de l'art és plena de quadres que t'expliquen que les dones tenim poques opcions d'escapar-nos de l'abusador. Per fugir d'Apol·lo, Dafne s'ha de convertir en llorer. Quan vaig al Prado molts dels quadres em semblen pornogràfics. De fet, els tenien els reis a les seves habitacions per masturbar-se. Molts d'aquests quadres estaven ben pintats, sí, però el que transmeten és terrible".