"Rodoreda va calcular què volia dir de cada etapa de la seva vida"

BarcelonaLa vida de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983), com la de tothom d'una manera o una altra, té les seves ombres. Però, a diferència d'altres, ella es va ocupar de barrar els camins que les poguessin destapar. "És una figura envoltada de mites, o creats per ella o creats pels altres. Va intentar vendre la seva infantesa com un conte on tot era idíl·lic i va fer el mateix amb la seva última etapa a Romanyà de la Selva", explica Marina Porras, que és doctora en teoria de la literatura i literatura comparada i ha escrit la biografia de Rodoreda Al mig de la vida, jo (Montena, 2023), que compta amb il·lustracions d'Elisa Munsó. Porras volia aproximar-se a l'escriptora "amb molta llibertat" i donar veu a la mateixa autora a través de les cartes i entrevistes.

Tot i això, el llibre va un pas més enllà i també intenta desbrossar els racons foscos de la vida de l'escriptora. "Quan era una autora consolidada i ja sabia de quina manera s'havia de projectar cap a fora, Rodoreda va calcular què volia dir de cada etapa de la seva vida", diu Porras. Quan va fer 20 anys l'escriptora es va casar amb el seu tiet Joan Gurguí, que era 14 anys més gran que ella. Un any després va néixer el primer i únic fill de l'escriptora, Jordi Gurguí, amb qui al llarg de tota la vida tindria una relació molt distant. Aquella etapa va ser un moment traumàtic per a l'escriptora, que va allunyar-se'n sense mirar enrere quan se li van obrir les portes del periodisme.

"Té 21 anys, està en un matrimoni que no és com s'esperava i amb un fill que no volia ni havia pensat què implicaria. De sobte coneix gent molt més interessant que el seu marit i entra en un moment del periodisme català molt potent i amb moltes possibilitats per a les dones. Veu que pot tenir una nova vida i hi aposta. Quan ella pot triar, va a totes", assenyala Porras. La biografia ressegueix l'exili de Rodoreda primer a París i després a Ginebra i explica com la guerra definirà més endavant la seva obra. "És molt difícil trobar algú que sobrevisqui no només el tall gegant que va suposar la guerra, sinó també al desert de la postguerra. Ella se sobreposa a aquests dos buits, aquests dos silencis tan enormes, i quan reapareix projecta una potència fortíssima sobre el món d'abans de la guerra. Té molt pocs coetanis que facin el mateix", diu Porras.

L'aliança imbatible amb Armand Obiols

Rodoreda hauria estat una escriptora diferent sense Armand Obiols –pseudònim de Joan Prat–, amb qui va mantenir una llarga i apassionada història d'amor que nedava contra les convencions socials de l'època. Ell no va arribar a deixar mai la seva dona, amb qui havia tingut una filla, però va estar lligat a Rodoreda durant dècades i ella el va seguir a París i a Ginebra. Amb els anys el seu vincle va abraçar també l'obra d'ella. Obiols l'animava a escriure –"Cap dels que ara escriuen a Catalunya és capaç de fer res que valgui mitja dotzena de pàgines teves", li va dir en una carta– i li criticava i li corregia els textos. Estava convençudíssim de la seva vàlua: "La plaça del Diamant es llegirà d'aquí a 300 anys. Si encara queden catalans", va pronosticar.

"Obiols posa totes les seves eines intel·lectuals, intuïtives i creatives al servei de l'obra d'ella. Són l'aliança imbatible", diu Porras, que considera que a ell no se l'ha reconegut prou i que "encara té una biografia pendent". Amb la mort d'Obiols l'escriptora es troba sola i estranya a Ginebra i a París. Torna a Catalunya, però se sent allunyada de Barcelona i del món literari de finals dels anys 70. Ja és una escriptora reconeguda i consolidada i la fama que buscava de jove ara gairebé li molesta. És aleshores quan marxa a Romanyà de la Selva, on passarà els últims moments de la seva vida escapant-se de tothom. "El seu final a Romanyà també està construït i mitificat com un conte –destaca Porras–. No crec que no tingués fantasmes, però es va embolcallar en una mena de felicitat aïllada que li donava tranquil·litat, com una mena d'anestèsia".