Aquest és un llibre que en són uns quants a la vegada: una biografia de George Orwell (1903-1950) que proclama no ser-ho, un tractat sobre jardineria, un estudi sobre l’art que ha generat el món floral, una reflexió sobre l’art i la política i sobre en quina mesura l’art pot ser polític i continuar sent art. Com en molts dels llibres de Rebecca Solnit (Bridgeport,1961), res no segueix un ordre ortodox, sinó que el text salta d’un tema a un altre, d’un títol a una reflexió, d’un detall de la vida d’Orwell a un fresc sobre la Guerra Civil Espanyola: Solnit defensa la llibertat de pensament i la no jerarquització dels continguts, i escriu convençuda que la lectura és una petita excursió que du per caminois secundaris fins a algun rierol inesperat. 

També és un llibre sobre les maneres de llegir. Un petit detall que descobrim d’un autor que ens pensàvem que ja coneixíem ens dona una llum absolutament nova per rellegir-lo: en el cas de Solnit i Orwell, va ser un descobriment que l’escriptora nord-americana va fer el 2017, que Orwell havia tingut una casa amb jardí a Hertfordshire i hi havia cultivat roses. La idea de l’escriptor més polític del segle XX arreglant fulles mortes i netejant-ne el pugó va fer-li ballar el cap, a l’assagista nord-americana, i la va portar a rellegir 1984 o La revolta dels animals sota aquest nou prisma, buscant-hi l’amant de la naturalesa i dels petits brots de rosa. I sí, va descobrir que Orwell portava un diari sobre el jardí on anotava detalls sobre l’evolució de les plantes: "Avui la farigola s’ha ennegrit, avui s’han congelat les dàlies", i coses així, aparentment deslligades del món o la política. 

Defensar el pa i les roses

La tesi de Solnit és que escriure o pensar en plantes és escriure o pensar en la vida, en la bellesa d’avui i en l’esperança de demà, i que té a veure amb crear alguna cosa per a aquells que vindran darrere nostre i que, per tant, no està lluny de l’activisme polític d’un idealista o revolucionari. Així com Orwell explica que la visió d’un condemnat a mort a Birmània que esquiva un toll abans de ser executat li fa adonar-se de la humanitat de qualsevol enemic o víctima, posar-se els guants i començar a ensulfatar pètals de rosa l’ajuda a entendre que les consignes ideològiques dels anys revolucionaris que li va tocar viure potser no havien de ser tan dogmàtiques. No es tracta només de defensar el pa, sinó el pa i les roses. Això va per una lectora indignada d’una columna de l’Orwell periodista on aquest parlava de les roses que cultivava. Per la senyora, les roses eren un símbol de la burgesia, i per tant no se n’havia de cultivar ni de parlar. Solnit fa que Orwell agafi unes tisores de podar i somrigui: la gent, a més de poder menjar, té dret a tenir roses, a una existència en la qual la bellesa, el plaer, l’amor i una vida interior rica siguin possibles.

És evident que un lector català d’un llibre sobre Orwell anirà de pet cap a les referències a Homenatge a Catalunya: hi són, és clar. Solnit se l’ha llegit i rellegit de cap a cap, i ha quedat impactada per algunes de les consignes que els antifeixistes cridaven des de la seva trinxera per contestar les dels feixistes que tenien a pocs metres: “Tenim torrades amb mantega!”, per compensar “Viva España, viva Franco!”. El llibre també se’n va per altres camins, anàrquic, com és Solnit i com ho és el seu “no biografiat” Orwell, i explica coses com ara la predominança de la rosa en els estampats de Ralph Lauren dels vuitanta. Cap al final, torna a l’Orwell malalt de tuberculosi i escrivint 1984. Fa parlar Margaret Atwood i Octavia Butler, i s’hi suma: la novel·la no descriu com funciona el totalitarisme, sinó més aviat què és el que destrueix, coses com la consciència, l’experiència o la vida viscuda en plenitud, que són les que estaven al cor dels valors polítics d’Orwell.