BarcelonaNou desconeguts fugen en globus d'uns bombardejos i han de decidir qui d'ells es llança a l'aigua perquè els altres puguin arribar sans i estalvis en una illa deserta des d'on puguin començar una nova civilització. Encara que hi ha hagut una guerra mundial que ha acabat amb gairebé tots els habitants de la Terra, el que està en joc no és el futur de l'espècie humana, sinó l'intent d'aconseguir una feina temporal com a venedor en uns grans magatzems. Aquest és el curiós punt de partida d'El desierto blanco, primera novel·la de Luis López Carrasco (Múrcia, 1981), que ha estat reconeguda aquest dilluns amb el 41è premi Herralde, dotat amb 25.000 euros, convocat anualment per l'editorial Anagrama. Una obra "enigmàtica i extrema, que hipnotitza i arrossega el lector –assegura el jurat–. Una de les seves grans virtuts és que es llegeix amb molta agilitat però planteja temes profunds". El desierto blanco és una novel·la que mira la realitat política i social del present mirant-se'l des de la realitat apocalíptica d'una "dinàmica de treball" en què participen diversos aspirants a una feina poc qualificada.

Fins ara conegut sobretot per haver dirigit el magnífic documental El año del descubrimiento (2020), guanyador de dos premis Goya, Luis López Carrasco ha parlat per primera vegada de la novel·la. "Vaig començar a pensar en aquest projecte el 2011, quan la cruesa de la crisi econòmica era encara molt marcada –ha dit–. Durant molt de temps, amics i coneguts meus venien a passar nits a casa amb les maletes a punt abans de marxar a l'estranger: aquí no tenien cap possibilitat de trobar feina".

Foscor i precarietat

La "foscor" i "precarietat" de la joventut d'aquella època van ser el punt de partida d'una novel·la ambientada en temps del "realisme capitalista". "Quin és el lloc de la imaginació, en una societat que sembla acabada? –s'ha demanat l'autor–. Aquesta és una de les preguntes polítiques que es fa el llibre". López Carrasco, que va treballar de jove en uns grans magatzems com el personatge d'El desierto blanco, ha recordat que durant molt de temps va escriure guions que no trobaven cap perspectiva cinematogràfica. "En un determinat moment vaig pensar que abocaria tot el que jo volia, sense cap limitació, en els relats i novel·les, i que només faria cinema quan la imatge fos imprescindible", ha explicat.

L'escriptora i directora argentina Camila Fabbri (Buenos Aires, 1989) ha quedat finalista amb La reina del baile. És, també, la seva primera novel·la, tot i que anteriorment ha publicat dos llibres de contes, Los accidentes (2015) i Estamos a salvo (2022), i també el llibre de no-ficció El día que apagaron la luz (2021). "Fabbri té una consciència irònica i autoparòdica que fa que la història que explica sigui amargament còmica, encara que no sigui humorística", ha destacat el jurat d'una novel·la que arrenca després d'un accident de cotxe on va una dona que no recorda per què al seient del darrere hi ha una noia de quinze anys i un gos.

"Sempre m'havia promès que no escriuria cap novel·la, i La reina del baile és l'excepció, que va començar sent un conte el 2019 que va anar creixent", ha dit Fabbri abans d'explicar que el títol és una picada d'ullet a la cançó d'ABBA Dancing queen. Per a la protagonista de la novel·la, una dona que s'acosta als 40 anys, "ser mare és una impossibilitat total si no congela òvuls i troba un home amb qui negociar la paternitat". "Trobo que és un tema del qual no es parla gaire, i valia la pena fer-ho", ha afegit.