BarcelonaL'efusivitat, l'entusiasme i la irreverència que acompanyen Álvaro Pombo (Santander, 1939) des de fa dècades contrasten amb la seva trajectòria, reconeguda amb gairebé tots els premis de les lletres espanyoles, als quals ara s'afegeix el més important i prestigiós de tots, el Cervantes, dotat amb 125.000 euros, i que en anteriors ocasions ha recompensat l'obra d'autors com Jorge Luis Borges, Joan Margarit, Ana María Matute, Cristina Peri Rossi i Francisco Umbral. El jurat ha decidit atorgar-li –l'any que també sonaven Enrique Vila-Matas, Gioconda Belli i César Aira– per la seva "extraordinària personalitat creadora, la singular lírica que ha escrit i l'original forma de narrar". I afegeix: "Al seu notabilíssim nivell com a poeta i assagista hi ha el de ser un dels grans novel·listes en llengua castellana que indaga en la condició humana des de les perspectives afectives d'uns sentiments profunds i contradictoris".

El veterà i prolífic autor càntabre, de 85 anys –i encara en plena activitat creativa–, és conegut per novel·les com El héroe de las mansardas de Mansard (1983), El metro de platino iridiado (1990) i Donde las mujeres (1996). Per la primera va rebre el primer premi Herralde i va inaugurar l'emblemàtica col·lecció Narrativas hispánicas de l'editorial Anagrama. Per la segona, va merèixer el premi Nacional de la Crítica. Per la tercera, el Nacional de Narrativa.

"S'ha dit moltes vegades que en les meves novel·les tothom s'acaba tirant per la finestra. En tota la vida potser només podem fer una o dues bones accions, però són valuosíssimes, tant com l'or", comentava el 2012, poques hores després de rebre el premi Nadal per El temblor del héroe, amb la qual va obrir una prolífica etapa a l'editorial Destino que es va tancar després d'El destino de un gato común. Des de llavors, Pombo va tornar a l'editorial que el va fer créixer com a autor, Anagrama, amb les novel·les Santander, 1936 (2023) i El exclaustrado (2024).

Un pioner a l'hora d'abordar l'homosexualitat

Poc després de llicenciar-se en Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense de Madrid i d'obtenir el Bachelor of Arts pel Birkbeck College de Londres, ciutat on va viure entre 1966 i 1977, Pombo va debutar com a poeta amb Protocolos (Biblioteca Nueva, 1973), gènere que des de Variaciones (Lumen, 1978) ha conreat escadusserament. Amb Relatos sobre la falta de sustancia (La Gaya Ciencia, 1977) es va convertir en un dels pioners a l'hora d'abordar l'homosexualitat des de la literatura castellana, tema que va explorar a fons en una de les seves millors novel·les, Contra natura (Anagrama, 2005), publicada un any abans de rebre el premi Planeta per La fortuna de Matilda Turpin.

Segons el jurat del premi Cervantes, Álvaro Pombo ha aconseguit crear "el que defineix els grans escriptors, un món literari propi immortal i imprescindible que commou i fa mal". L'escriptor, de salut precària, gairebé no surt del seu apartament madrileny, amb el cap ocupat en el proper llibre, tot i que de tant en tant encara ofereix alguna opinió controvertida: "La gent de la meva edat estem tancats en les nostres conviccions i sense voler hi quedem atrapats –deia amb motiu de la publicació d'El exclaustrado–. Creiem que tenim raó i és molt complicat tenir-la. Per tenir una actitud elàstica i comprensiva cal ser més que un erudit, cal tenir certa actitud, ser místic o creador, o potser un filòsof com Ortega, que inventava teories cada cinc minuts".