Susan Orlean arriba a l’Hotel Jazz exhausta després d’una llarga jornada de promoció de La biblioteca en llamas, que acaba de publicar Temas de Hoy. Així i tot, somriu de seguida quan li demanen per un dels múltiples interessos que han motivat les seves investigacions periodístiques, el gos Rin Tin Tin, que als 50 va enamorar milions de nens gràcies a una sèrie de televisió. “L’assaig Rin Tin Tin. The life of a legend (2011) em va permetre mirar cap als orígens de l’ús dels gossos com a estrelles de cinema -recorda-. Era un tema èpic, que em va sobrepassar en més d’un moment. Tot va començar quan un soldat americà, Lee Duncan, va rescatar un pastor alemany del camp de batalla en plena Primera Guerra Mundial i va decidir ensinistrar-lo. El primer Rin Tin Tin va protagonitzar 27 pel·lícules mudes i es va convertir en una estrella”. També va contribuir a convertir els pastors alemanys en mascotes. “La sèrie de televisió dels 50 va ser un revival d’aquell èxit primigeni”, diu. Orlean, que als seus llibres barreja fets històrics, entrevistes amb testimonis i vivències personals, no va poder evitar dedicar unes pàgines a les mascotes que ha tingut. “Vaig créixer tenint un gos i, mentre escrivia Rin Tin Tin, el gos que tenia llavors es va posar molt malalt i va acabar morint”, comenta ara, sense poder evitar que la mirada se li enteli.

Nascuda a Cleveland el 1955, Susan Orlean ha estat vinculada a la revista The New Yorker des del 1989, primer com a col·laboradora i, des del 1992, com a membre de l’equip de redacció. En tot aquest temps ha dedicat reportatges a la controvertida patinadora Tonya Harding, al dissenyador Jean-Paul Gaultier i a la recuperació de la cria de pollastres. “Poc després d’acabar Rin Tin Tin visitava la biblioteca pública de Los Angeles [LAPL] i el guia em va fer olorar un dels llibres: «¿No nota que encara fa pudor de l’incendi?», em va dir. En aquells moments no sabia res del que havia passat entre aquelles quatre parets el 29 d’abril del 1986”.

L’incendi d’aquella biblioteca va ser devastador. “Del total de 2 milions d’exemplars, la meitat van patir alguna lesió -diu-. I d’aquest milió, 400.000 van quedar totalment destruïts”. En aquells moments, la LAPL era la segona biblioteca pública més important dels Estats Units, després de la de Nova York. “Era un punt neuràlgic de la ciutat, increïblement concorregut, no només pels llibres que posava a l’abast dels usuaris -recorda-. Perdre una biblioteca pública és un desastre de primera magnitud. I ho era encara més als 80, quan no hi havia internet”. La biblioteca en llamas posa en dubte que el foc fos provocat per Harry Peak -“No haver pogut resoldre el cas és més un al·licient que una decepció”, diu l’autora- i apel·la també a la part personal: és una assaig que probablement no hauria estat possible si la mare d’Orlean no hagués descobert el valor dels llibres a la seva filla. “La meva primera biblioteca va ser la Bertram Woods, a Cleveland -diu-. Vaig treballar a contrarellotge perquè volia que la mare pogués arribar a llegir el llibre, però no hi vaig ser a temps”. Orlean ja comença a pensar en el pròxim assaig. “Serà sobre el meu mètode d’escriptura -assegura-. La curiositat m’ha guiat des de sempre, i no l’he perdut. El món continua sorprenent-me, i m’encanta indagar en com funciona”.