Nerea Pallares: "Als grups d'autodefensa feminista t'ensenyen fins on estàs disposada a arribar"

BarcelonaPescadors, bruixes i puntes de coixí. Potser ningú preveia una novel·la amb aquests ingredients. Però la sorpresa i el risc són tota una declaració d’intencions, a Punt d’aranya (a Periscopi en català, traduïda per Eduard Velasco, i a Asteroide, en castellà): al cor del llibre hi ha els elements més particulars i identitaris de la vida a la Costa da Morte gallega. Nerea Pallares (Lugo, 1989) ha teixit una novel·la sobre un món violent que no ho sembla i sobre una venjança que pot capgirar la realitat.

Les puntes de coixí i les randes semblen poca cosa, perquè són cosa de dones i, en canvi, tu les situes al centre de la vida de Camariñas.

— Les puntes s’associen a l'àmbit domèstic, a una activitat pròpia de gent gran, perquè és veritat que les dones de la novel·la tenen més o menys 50 anys, però en realitat ara mateix les que es dediquen als boixets a Costa da Morte són senyores més grans, i és fàcil associar-les a alguna cosa inofensiva. M'agradava molt la idea de revertir aquest símbol i fer que d'unes dones que es reuneixen per teixir juntes se’n deriva una possible revolució. És un poder que realment tenim, la qüestió és donar-nos permís per exercir-lo.

Com canta Maria Arnal del poema de Joan Brossa: "La gent no s'adona del poder que té".

— Sí. Perquè són dones que estan sostenint tota una realitat i, si deixessin de fer-ho, el sistema com a tal cauria. De vegades crec que no ens n’adonem. Jo he estat moltes vegades en grups d'autodefensa feminista, on t'ensenyen tècniques per protegir-te en cas de patir una agressió, però també t’ensenyen, i és molt important, fins on estàs disposada a arribar: et donaràs el permís a tu mateixa per defensar-te? Perquè també és una qüestió de canviar el xip i de pensar que tens dret a exercir aquesta situació per defensar-te.

Si ja ens costaria atrevir-nos a dir a un desconegut que no volem compartir amb ell un ascensor per no ser maleducades o generar incomoditat.

— La ira femenina no es tolera gaire. Tampoc no ens donem permís per estar enfadades, ni per ser violentes. Imagina’t si aquesta situació que dius impliqués violència.

La novel·la connecta el món real dels pescadors, les xarxaires, les percebeiras, peixateres i conserveres, amb forces tel·lúriques que tenen a veure amb aquest paisatge salvatge i també amb les creences ancestrals.

— Com que vaig emplaçar la novel·la a Camariñas em semblava orgànic i molt evident que el mar, el vent i l'entorn –no sols com a paisatge sinó com a força viva, perquè em sembla que té molta presència i te n’adones de seguida si hi poses un peu–, em semblava que havia de prendre cos físic amb les aranyes, que materialitzen aquesta força salvatge, i havia de ser un personatge més.

En aquest món tancat hi arriba una noia, l’Ari, per treballar al museu de puntes i fer de guia turística. Però arriba el dia que enterren una nena morta, que havia anat a alta mar amb el pare a fer una feina. Un accident que és la gota que fa vessar el vas.

— Perquè hi hagi un clic és que venim d'una situació de violència estructural anterior: el got estava a punt de vessar-se. Hi ha un reflex de molts tipus de violència quotidiana sostinguda que han patit totes les protagonistes, amb situacions diferents. Però la gravetat del que passa és una espècie de revulsiu que fa que elles diguin "fins aquí" i les posa en marxa. És una resposta col·lectiva a un problema que també és col·lectiu. Encara que puguem pensar que el problema era d’una, totes se’l fan seu i hi responen en comunitat.

Tot passa en un poble de 5.000 habitants. Des del punt més petit i concret se’n desprèn una lectura estructural i universal.

— És una història molt local, concreta i en un entorn molt recognoscible, però aquesta estructura desigual és traslladable a molts presents simultanis, a molts altres contextos. Per això m'interessa l’encreuament entre el que és mític i el que és quotidià, aquesta intersecció et permet, des del que és local, explicar el que és universal. Connecta una cosa que succeeix en el present i que és immanent amb una cosa més transcendent, en el sentit que ve de lluny i que continua fluint en el temps. Per això la novel·la és circular.

El llibre estira el símbol del fil, que té a veure amb la mitologia; també amb la llengua, perquè hi ha moltes expressions sobre seguir el fil o perdre el fil; fa referència a la xarxa que formen les dones, i també hi ha fils reals, els de les puntes i les xarxes que estan cosint.

— Per a mi el disparador és el brodat com a forma expressiva anterior a la paraula i la relació que hi ha entre text i teixit. Hi ha moltes expressions en la parla quotidiana que ho fan evident i, en concret, volia buscar una relació causa-efecte per a l'expressió perdre el fil. Què passaria si, teixint i desteixint, aquí hi hagués una implicació d'un altre tipus? Això em porta a la pregunta de qui són les teixidores i, per tant, qui ho sosté tot d'una forma invisible. Hi ha dues realitats convivint, la més mítica i la més quotidiana. D’una banda, les teixidores són les aranyes, que ens remeten a tota aquesta part mítica que la novel·la recull. De l’altra, són les dones que estan en relació amb el teixit del mar, les redeiras i les palilleiras. I aquí és on la novel·la també pren la seva dimensió més política.

La novel·la el que fa és justament donar veu a les qui no la tenien i els la treu a qui l’ostentaven, com una maledicció.

— La paradoxa total és que les que sostenen la veu dels altres són les que no tenen veu pròpia. Faig un exercici continu de fer visible l'invisible, de fer present el que es dona per fet i no es valora. Perquè el silenci és una forma de càstig. Sí que hi ha una dimensió política en l'elecció del punt de vista: volia que fos una novel·la coral, en boca de les dones del poble, dones d'aquesta edat i aquesta mena d’ocupació que no estan gaire presents en la ficció. Crec que els espais de ficció són espais de representació, recullen el que succeeix en la realitat, però també hi acaben influint.

La novel·la dona esperança en un moment apocalíptic.

— Jo vaig ser la primera sorpresa que em sortís alguna cosa que no sé si era optimista, però per descomptat era propositiva. Crec que ara tenim molt clar què és el que no va bé i em semblava que, com a gest, era interessant dir: potser sí que hi ha la possibilitat de revertir una situació i de fer les coses d'una altra manera. No ho donem tot per perdut. En un moment que sentim que l'apocalipsi ens envolta de manera imminent, que hi ha moltes amenaces i que no hi ha possibilitat de pensar noves maneres de fer les coses, crec que això també porta a una certa desgana i a l’immobilisme, i un treball de construcció utòpica des de la ficció no deixa de ser una cosa fins i tot subversiva.

Tu ja havies publicat dos reculls de contes, Sidecar (2015) i Los ritos mudos (2021) en castellà. Aquí optes pel gallec, que és la llengua que majoritàriament es parla a Costa da Morte. I ho fas en el dialecte fisterrá, que s’allunya de l’estàndard, i amb idiolectes concrets, perquè hi ha percebeiras i reggaetoneres. Com has treballat la llengua?

— Trio el gallec perquè és la meva llengua i perquè és una novel·la molt vinculada al territori, lligada a l'oralitat i que pensa molt el llenguatge, reflexiona sobre d’on surt la paraula per nomenar realitats preexistents... Era el més natural i lògic. I atendre l'oralitat passa per recollir diferents idiolectes, efectivament, perquè no s'expressen igual les dones de 50 anys que les seves filles adolescents.

No sé si hi ha una presa de consciència aquí respecte a la llengua gallega.

— Va molt ser orgànic i és una línia que m’agradaria seguir. No sabria dir-te per què abans no i ara sí. Crec que a Galícia estem en un bon moment, hi ha moltes autores que estan traient les seves primeres novel·les i és un moment interessant, especialment fèrtil, per a veus molt diferents. Aquesta novel·la va sortir en gallec al juny i va funcionar per boca-orella, i ara amb la sortida del llibre en català i castellà, sí que està havent-hi força visibilitat gràcies al suport editorial, però també és veritat que és aclaparadora la quantitat de llibres que arriben a les llibreries. Els llibres anteriors els vaig publicar amb segells literaris molt, molt petits; de fet, un ja no existeix. La recepció mai la pots preveure i no crec que hi hagis de pensar: no és propi de la literatura i et pot condicionar de forma que sigui contraproduent.