Barcelona"Fa mesos que la comunitat internacional ha deixat de mirar cap a l'Afganistan: diuen que no hi ha res a fer perquè hi manen els talibans. Ara per ara, el 95% de la població passa gana o està en situació de pobresa". Nadia Ghulam parla del país on va néixer el 1985 amb una barreja d'indignació i d'esperança. Des del retorn al poder dels talibans l'agost passat, les condicions de vida dels afganesos han empitjorat, però l'escriptora no deixa de lluitar per revertir la situació des dels llibres que escriu i des de l'associació Ponts per la Pau. "Quan vivia a Kabul als anys 80 i 90, les noies i les dones havíem d'anar tapades. Si sortíem al carrer sense respectar-ho, ens castigaven –diu–. Ara, si passa això, no serà la dona qui rebi el càstig, sinó el germà o el pare. Això ha empitjorat la violència masclista, i molt, a l'Afganistan actual".

"El meu missatge no és el de victimitzar la noia que es va haver de fer passar per noi durant uns anys. Tampoc la que va sobreviure a la bomba, amb molt de dolor", explica Ghulam. L'autora fa memòria de les vivències que narrava a El secret del meu turbant, amb el qual va guanyar el premi Prudenci Bertrana 2011. Portarà per sempre gravades a la pell les ferides de l'explosiu que va destruir casa seva el 1993, quan tenia 8 anys, i que la va deixar en coma sis mesos, però ella mira cap endavant: "Soc una dona que somia i desitja la pau. No és un objectiu impossible".

Patir per la família

Nadia Ghulam va arribar a Barcelona el 2006. "Tot i el temps que porto aquí, encara no tinc la nacionalitat espanyola. No tinc estatut de refugiada. Vaig ser immigrant il·legal cinc anys, fins que em va acollir i alimentar una família catalana –diu–. Des de la societat civil es fan coses meravelloses. Els governs, en canvi, tenen moltes paraules però actuen poc". A Somiant la pau (Rosa dels vents, 2022), l'autora recorda que el seu país "fa 50 anys que viu en estat de guerra perpètua". "Europa continua veient l'Afganistan com un país no desenvolupat –assegura–. També som éssers humans. Necessitem que ens donin una oportunitat". A tall d'exemple, explica que ha aconseguit que una de les seves germanes s'hagi pogut instal·lar en un centre d'acollida espanyol des de fa uns mesos. "És a Salamanca, no l'han deixat venir aquí –diu–. Allà era professora de matemàtiques. Aquí està fent cursos de neteja. És l'únic que pot plantejar-se".

Per a Nadia Ghulam, el més difícil és saber que la part de la família que encara viu a l'Afganistan ho passa malament. "La mare és el meu déu, el meu punt dèbil –afirma–. Cada vegada que des del meu país em veuen parlant a la càmera, poden pensar que critico el govern, perquè no entenen el que dic. Les meves germanes em demanen que calli. Que puguin castigar la meva família m'horroritza. Però no puc deixar de reclamar la llibertat i la pau". I sentencia: "Tinc por de tot menys de la meva mort".