BarcelonaJorge de Cominges (Barcelona, 1945) explicava, quan va presentar Memorias de un extraño (Seix Barral, 2004), que sempre s'havia sentit una mica fora de lloc. "Vinc d'una família burgesa, però sempre m'he sentit un desclassat. Vaig ser un estrany en el món del cinema i també en el periodisme. Sempre m'he sentit una mica en fals, com si els altres m'acceptessin com un aficionat, algú de fora".

Potser aquesta modèstia i la seva habilitat com a observador van fer que expliqués fantàsticament com era la classe social de la qual provenia. Cronista de la burgesia barcelonina, periodista i crític de cinema, Cominges ha mort aquest dimarts als 78 anys. "Ha mort en pau, després d'una llarga malaltia", explica el seu fill, Hugo de Cominges. Jorge de Cominges va estudiar als Jesuïtes de Sarrià i va llicenciar-se en dret a la Universitat de Barcelona, però quan va sortir de la facultat va triar el camí d'una de les seves vocacions: el cinema. Va treballar com a tècnic cinematogràfic entre el 1968 i el 1980. Al principi, sobretot, ho va fer amb el director Antoni Ribas, en pel·lícules com Paraules d'amor (1968) amb Joan Manuel Serrat. De la seva experiència rere les càmeres, va publicar Mis años de cine (1976-1979). Entre el destape y la "qualité".

Va continuar vinculat al cinema fent crítiques en diversos mitjans de comunicació i el 1981 es va incorporar a la revista Fotogramas. De la seva experiència com a crític en parlava en un article publicat a la revista Capçalera el 1995, en què es preguntava si servien d'alguna cosa les crítiques de cinema o si tenien alguna influència. Aquí tornava a traspuar un fi sentit de l'humor, però també un cert desencant: "Les pel·lícules unànimement alabades no van tenir gens d'èxit i les que s'han execrat de manera absoluta pels professionals de la crítica van obtenir taquillatges milionaris. És possible que entre un grup molt estricte d'aficionats, la bona crítica d'un director desconegut pugui descobrir una joia oculta". I concloïa explicant que, la majoria de vegades, les crítiques serveixen perquè "els crítics de províncies les copiïn (de manera més o menys lineal), perquè els publicistes les reprodueixin (més o menys fidelment) en opuscles i pressbooks i perquè els cronistes de les projeccions de televisió puguin carregar-se-les d'un cop de ploma i fer comentaris sarcàstics sense necessitat ni tan sols d'haver-les vist". Tanmateix, no va deixar de fer crítiques. De fet, fa molt pocs dies, a Twitter, continuava fent sintètiques crítiques de cinema i també de sèries de televisió.

El 1996 va canviar la crítica de cinema per la de literatura i va assumir la direcció de Qué Leer. El 1989 va publicar la seva primera novel·la, Un clavel entre los dientes (Seix Barral), on retratava una burgesia privilegiada de Barcelona però també del final d'una època. El 1993 va publicar Tul ilusión (Anagrama), la història d'una família en decadència i, sobretot, d'una dona que, amb una educació repressiva, vol tornar a sortir al món a través d'una història d'amor, i va tancar la trilogia amb Las adelfas (1997).

Una de les seves últimes novel·les publicades va ser El desconcierto (Seix Barral, 2009), on explicava el recorregut d'una jove, filla de la burgesia catalana, a finals dels anys 70, que es rebel·lava contra els seus orígens, es dedicava al cinema i al teatre, i militava en l'esquerra radical en plena Transició. Amb la seva filla, la Clara, va escriure la novel·la juvenil Un curso muy movido (Alba Editorial).