BarcelonaPaul Auster té una mirada que, congelada en una imatge, té un punt inquietant: fins i tot pot fer una mica de por, i amb els anys guanya la severitat imponent del seu admirat Buster Keaton. Tot i així, quan l’escriptor nord-americà apareix, el blau fred dels seus ulls perd de seguida el matís terrorífic. “Si faig gaires entrevistes més avui, al diari de demà haureu d’explicar que el periodisme m’ha matat”, admet amb el mateix somriure d’encantador de serps que llueixen alguns dels personatges de les seves novel·les. L’obra d’Auster està formada per una trentena de llibres. L’últim és el mastodòntic 4 3 2 1 (Edicions 62 / Seix Barral), amb traducció catalana d’Albert Nolla, on es capbussa en la vida del jove Archie Ferguson, un personatge que viu quatre vides en paral·lel a l’Amèrica dels anys 50 i 60. Igual que el seu autor, Ferguson neix l’any 1947 a Newark. Els fets que capgiren una vegada rere l’altra la seva biografia, però, pertanyen al reialme de la ficció.

Hi haurà lectors que quan comencin a llegir 4 3 2 1 pensaran que aquest Paul Auster és estilísticament diferent del que coneixien fins ara. Construeix poques escenes. Evita el diàleg tant com pot. I les frases s’estiregassen fins a límits insospitats. Què els diria?

Fa una dècada que vaig començar a utilitzar frases més llargues. A Invisible [2009] n’hi havia de dues o tres pàgines: creia que si ho feia bé arrossegaria els lectors. A Sunset park [2010] vaig voler explicar una història coral en un estil pròxim al de la novel·la anterior. Sempre provo maneres diferents, per això als llibres següents em vaig permetre experimentar a partir de la meva pròpia vida. Diria que Diari d’hivern [2012] i Informe de l’interior [2013] em van anar preparant per escriure 4 3 2 1. No ha sigut un canvi precipitat. Tinc la impressió que em moc d’un lloc a un altre a poc a poc.

Es va posar a escriure-la amb 66 anys, la mateixa edat a la qual va morir el seu pare.

El meu pare mai va ni fumar ni beure. Estava convençut que viuria fins als 90: tenia més força que jo, era un home molt atlètic. Amb 66 anys va tenir un atac de cor mentre feia l’amor amb la seva parella. Va ser una notícia terrible, i durant molt de temps no podia pensar en res més que en ell. Això em va portar a escriure la primera part de La invenció de la solitud, que acabaria sortint el 1982 juntament amb una segona part, El llibre de la memòria, perquè l’editor que el volia publicar, un amic meu, va trigar uns mesos a reunir prou diners per poder posar-lo en circulació.

A 4 3 2 1 intenta reconstruir la figura del seu pare a través de l’Stanley, pare d’Archie Ferguson?

No. Cada llibre que escric és un intent d’entendre qui soc jo, encara que no arribi a cap solució. El meu pare no ha aparegut a la meva literatura més enllà de La invenció de la solitud. Ara bé, això no vol dir que l’hagi oblidat. Encara hi somio, igual que somio en altres persones estimades que ja no hi són. Això ens passa a tots, no?

Una novel·la com aquesta, d’unes dimensions tan considerables, només la podia escriure ara?

Des del punt de vista emocional probablement no me n’hauria sortit abans. Pel que fa al context social en què té lloc l’acció -l’Amèrica dels anys 50 i 60-, necessitava que passés prou temps per guanyar distància. En certa manera, 4 3 2 1 és una novel·la històrica, i cal separar-se uns quants anys dels fets per poder trobar l’esperit de l’època. A Guerra i pau, Lev Tolstoi escriu sobre els últims anys de Napoleó més de quatre dècades després. Stephen Crane va fer el mateix sobre la guerra civil nord-americana a la magnífica novel·la La insígnia roja del coratge.

Mentre escrivia 4 3 2 1 tenia com a objectiu fer la seva gran novel·la americana?

L’únic que sabia era que la història seria llarga, perquè explico la vida d’Archie Ferguson quatre vegades. En realitat estava fent quatre novel·les alhora. Mai he tingut por de prendre decisions arriscades. Una vegada vaig escriure un llibre des del punt de vista d’un gos.

Me’n recordo. Era a Timbuktú.

Sí! [Riu.] I en un altre, Mr. Vertigo, vaig voler endinsar-me en l’art de la levitació. De 4 3 2 1 només puc dir que m’ha agradat escriure-la i que ja forma part de la meva trajectòria. Vull deixar-la enrere, perquè ara voldria fer un llibre molt diferent.

Fa uns mesos assegurava que no sabia si tindria forces per escriure una altra novel·la.

D’aquestes dimensions em sembla que no. Però sé que he de continuar escrivint i no m’aturaré. Quan acabo un llibre necessito fer una pausa: és durant aquest temps que se’m comencen a acudir noves idees i recupero el desig d’escriure.

A Viure al dia (1997) explicava com era el Paul Auster d’abans de publicar. Les variacions d’Archie Ferguson semblen totes encaminades a escriure. Si no s’hagués dedicat a la literatura, què hauria volgut ser?

Hauria volgut ser músic. Em sembla que deu ser la forma més gloriosa de passar per la vida. Però des de ben jove vaig adonar-me que no tenia talent ni per tocar cap instrument ni per cantar. M’he conformat sent algú que escolta. La meva filla Sophie canta i és compositora, així que d’alguna manera ja he satisfet aquest desig a través d’ella.

Fa uns mesos l’escriptora Siri Hustvedt [són parella des de fa 36 anys] va visitar Barcelona per presentar el seu últim llibre. Li vaig preguntar com l’havia influït l’obra del seu marit, i ara li faig la mateixa pregunta a vostè, però al revés. Com ha influït Siri Hustvedt a Paul Auster?

La meva vida ha millorat en innombrables sentits, però em cenyiré a la influència literària i intel·lectual. M’ha ensenyat, per exemple, que el pensament pot ser molt flexible. Gràcies a ella he après conceptes de filosofia, psiquiatria, neurociència... A més, considero que té una mirada i una profunditat incomparables en relació a l’art. La Siri també m’ha ensenyat com ser feminista, i ho he posat en pràctica al llarg dels anys. Potser com a novel·listes no ens hem influït gaire mútuament, però quan un acaba un llibre l’altre és el primer a llegir-lo, i les seves impressions són fonamentals.

Tornem a la idea de la gran novel·la americana. L’ha preocupat mai?

No entenc què volen dir, amb la gran novel·la americana. La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne, és probablement la primera gran novel·la americana, però no és gaire extensa. La següent va ser Moby Dick, de Herman Melville. D’acord, aquesta sí que és enorme [riu]. Però si mirem les tres següents, Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain; La insígnia roja del coratge, de Stephen Crane, i El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald, tornen a ser llibres relativament breus. No sé d’on van treure que la gran novel·la americana havia de ser llarga.

Hi ha tòpics que acaben cristal·litzant. Com ara aquell que diu que a les novel·les de Paul Auster el més important és l’atzar.

És una afirmació ridícula. L’únic llibre que vaig escriure on l’atzar era important tenia a veure amb els jocs de cartes. L’atzar no m’obsessiona, sinó els fets que no podem preveure. Vivim en un món irracional dominat pels fets imprevisibles.

Qui li havia de dir, fa uns anys, que Donald Trump seria president dels Estats Units...

La seva victòria va ser un fet del tot imprevisible. En pocs mesos de govern ja s’ha carregat algunes de les fites d’Obama, com ara l’Acord de París sobre el canvi climàtic. Trump està enverinant els Estats Units. Ja ha fet molt de mal i encara en pot fer més, a dins i fora del país. Al mateix temps, ha tornat a posar en marxa un activisme molt potent, que només podem comparar amb el de la dècada dels 60.

De jove, un dels seus autors preferits era Samuel Beckett. El considerava “el Déu de la literatura”. Què en pensa, actualment?

La meva opinió no ha canviat gaire. M’entristeix veure que com a novel·lista s’està deixant de llegir, perquè és igual de bo com a narrador que com a dramaturg. Juntament amb Joyce, Dickens, Shakespeare i el Dr. Johnson, Beckett és un dels grans estilistes de la llengua anglesa. El vaig conèixer quan vivia a París, a principis dels anys 70. Feia poc que havia guanyat el premi Nobel, però a través d’un amic va accedir a veure’m. Jo estava molt nerviós, tant com si m’hagués de trobar amb Winston Churchill. Vam parlar de Mercier y Camier, una de les seves novel·les de joventut. Jo l’havia llegit en francès i m’havia agradat molt. Em va dir que per a l’edició anglesa li feien retallar un 25% del text, i jo vaig insistir que la versió original era boníssima. “A mi em sembla que no és tan bona”, va respondre. I vam continuar xerrant d’altres temes. Al cap d’una estona, sense venir a tomb, Beckett em va dir: “De debò et sembla tan bona, Mercier y Camier?” Va ser llavors que em vaig adonar que els escriptors no poden jutjar la seva obra. Ni tan sols els que són molt bons.

Quatre moments d’una llarga trajectòria

‘Trilogia de Nova York’

Després de La invenció de la solitud (1982) -motivat per la mort del pare-, Paul Auster va virar cap a la ficció en una trilogia de nouvelles molt celebrades -enigmàtiques i metaliteràries- que van ser rebutjades per 17 editorials abans de veure la llum.

‘Leviatan’

L’èxit internacional de l’autor va créixer amb El palau de la lluna (1989), La música de l’atzar (1990) i, sobretot, Leviatan (1992), en què Benjamin Sachs explica la vida del seu millor amic, Peter Aaron, que es dedica a fer petits actes terroristes.

‘Diari d’hivern’

Als anys 90, Auster es va reinventar com a guionista i director de cinema mentre les seves novel·les continuaven arribant amb regularitat. Diari d’hivern va iniciar un dístic autobiogràfic completat amb Informe de l’interior (2013).

‘4 3 2 1’

Al llarg de gairebé mil pàgines, 4 3 2 1 explica la infantesa i joventut d’Archie Ferguson, un home nascut el 1947 que té la particularitat de viure quatre vides en paral·lel: les decisions que pren -ell i els altres- canvien el rumb del seu futur.