BarcelonaTot i que les novel·les de Mia Couto estudien el passat traumàtic del seu país -des del seu debut, Terra somnàmbula (Periscopi), fins a la recent trilogia Las arenas del emperador (Alfaguara)-, l’escriptor moçambiquès transmet una gran serenitat. També quan parla de la devastació que ha causat el cicló Idai, que va arrasar la ciutat de Beira, on l’escriptor va créixer: “Vaig anar a veure alguns dels afectats per consolar-los i van ser ells els que em van acabar donant consol a mi”, admet. Couto farà aquest dimarts el pregó de Sant Jordi al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona.

Els personatges dels seus llibres somien molt.

Faig sortir els somnis dels personatges perquè soc incapaç de recordar els meus. A casa, quan ens llevem, la dona i els fills expliquen el que han somiat i jo els escolto amb un punt d’enveja. Quan em toca m’ho invento tot, però tinc la convicció que no menteixo més que ells, perquè posar paraules als somnis ja és una reelaboració del que has experimentat mentre dormies.

A Terra somnàmbula (1992) situa el lector en un estat entre la vigília i el son. El paisatge de fons és la guerra civil de Moçambic posterior a la independència del país, que va arrencar el 1975 i no va acabar fins al 1992.

Soc un pessimista amb esperança, però els últims anys hem vist com creix el discurs de la por, de la mentida i de l’amenaça. Vaig començar aquesta novel·la després de publicar un llibre de poesia i dos de contes. Creia que mentre hi hagués guerra a Moçambic seria incapaç d’explicar una història sobre el conflicte, però mentrestant m’anaven visitant veus i notava la presència de gent que havia conegut que m’impulsaven a escriure. Tot això no deixa de ser una explicació romàntica del que em passava: per sobreviure havia de transformar aquella realitat cruel en literatura.

A la novel·la hi ha el vell Muhadir i el jove Muidinga, que troben una maleta amb onze llibretes que expliquen la vida del Kindzu. En totes dues la mort és omnipresent.

Una diferència entre Moçambic i Europa és que els morts no són fora de la vida: són dins nostre. Al meu país, els morts governen juntament amb els vius. La guerra del meu país es va interpretar sovint com el desequilibri entre la relació entre morts i vius.

El Kindzu creix amb una idea al cap: vol convertir-se en guerrer naparama, que es dediquen a “lluitar contra els qui fan la guerra”. ¿És una metàfora o van existir de debò?

Van existir. Eren una força que va aparèixer al marge de l’aparell de l’estat, guerrers que actuaven en nom dels avantpassats. Eren els seus soldats, i per això es creia que tenien immunitat a les bales.

¿En va conèixer algun?

Quan era director d’un diari vam enviar un equip de periodistes a la zona dels naparames. Van tornar amb una foto d’un home gran, vell i blanc. Quan els vaig preguntar qui era em van dir que era el cap dels naparames. ¿Com podien donar legitimitat a un vell d’origen portuguès? Al final en vaig fer una lectura positiva: les cultures estan obertes a dialogar i els naparames havien acceptat com a cabdill un home que, fos de l’origen que fos, legitimava els avantpassats.

Un dels personatges secundaris de la novel·la, el venedor indi Surendra, simbolitza la possible entesa pacífica entre ètnies i cultures.

Si hi hagués hagut molta més gent com ell s’hauria pogut evitar l’eclosió de la guerra. La nació moçambiquesa hauria pogut ser una casa integradora de les diferències. Per desgràcia, no va ser el cas.

A la seva literatura hi ha tants animals i plantes com persones.

La primera sensació de transcendència la vaig tenir visitant un parc del Rif: en aquell paisatge, entre rius i animals, vaig sentir-me una petita cosa enmig de la immensitat. Des de llavors tinc un gran lligam amb l’entorn. Vaig créixer en un món que no té una paraula per dir natura. La tenim per tot arreu: a Moçambic no fem distincions entre natura, cultura i societat. Això em fa feliç, em dona un sentiment d’eternitat sense haver-m’hi d’esforçar. Una cosa és veure un lleó a la tele, en un zoo o en un safari. I una de ben diferent és trobar-te un lleó mentre camines pel camp.

A la trilogia Las arenas del emperador, publicada en portuguès entre el 2015 i el 2017, proposa un viatge fins al Moçambic de finals del segle XIX. Té gairebé 800 pàgines.

És el llibre que m’ha costat un esforç de documentació més gran. Es remunta fins a la guerra entre l’emperador Ngungunyane i els portuguesos. El primer es proposava la creació d’un imperi africà; els segons van acabar representant l’etapa de colonialisme europeu del país. Fins ara hem abordat el passat de Moçambic amb moltes falsedats. La història és un viatge a través del caos. Necessitem ordenar el món perquè ens fa por. Sabem que l’ordre no pertany a la humanitat.

Una de les herències de la colonització portuguesa és la llengua en què ha escrit tota la seva obra. Ngugi wa Thiong’o té un assaig clau sobre la colonització lingüística, Descolonitzar la ment (1986).

Thiong’o ens fa veure que ens hem de servir de la llengua del colonitzador per arribar a la nostra. Amb el portuguès no es donen només relacions de violència, a Moçambic, sinó també d’amor. En aquest sentit, un autor que m’ha sigut clau a l’hora d’integrar l’oralitat als meus llibres ha sigut l’angolès José Luandino Vieira, que alhora es va inspirar en un altre gran escriptor, el brasiler João Guimarães Rosa.