BarcelonaPocs artistes van ser assenyalats directament per Picasso com a possibles successors, però encara menys pintors de la història han decidit destruir sistemàticament la seva producció al llarg d'una dècada. És el que va fer el montblanquí Maties Palau Ferré (1921-2000) després de triomfar a París i de ser un artista prou cotitzat perquè el promotor Miquel Peirats li comprés una casa i un terreny valorats en 500.000 pessetes. L'havia de pagar a base de centímetres quadrats de la seva obra. Segons els documents, el metre quadrat de tela estava valorat en 10.200 pessetes. El problema va venir quan la seva projecció va esclatar a uns nivells que ni ell s’havia imaginat i va decidir que, amb el valor que havien adquirit les seves obres, ja havia pagat la casa de sobres.

El litigi arribaria al Tribunal Suprem, que el 1974 va obligar l’artista a complir el contracte amb el promotor i pintar 42,42 metres quadrats de tela per acabar de pagar un deute. Com a forma de protesta, Palau Ferré es va posar a cremar quadres, fins i tot a Televisió Espanyola i a la portada de la revista Lecturas. Aquesta és la guspira –o la foguerada– que encén l’última novel·la de Màrius Serra (Barcelona 1963), La dona més pintada (Proa), una "ficció documentada" basada en una figura prou recent, però desconeguda, que l'autor va conèixer gràcies a l'obra biogràfica que va escriure el renebot, El pintor que cremava els seus quadres. "Era una història de novel·la que tenia un argument inversemblant", explica l’autor.

Serra ja havia ficcionat la vida del matemàtic Ferran Sunyer el 2012 a Plans de futur (Premi Sant Jordi). Aquesta vegada va poder estirar fils a través de la família de Palau Ferré i de la del seu antagonista, Miquel Peirats, dues famílies enfrontades per un litigi com els Montesco i els Capulet que la novel·la de Serra ha tornat a reunir amb concòrdia en un lloc tan emblemàtic i imparcial com el monestir de Poblet. En la presentació de dijous a la Llibreria Ona de Barcelona, el renebot de l’artista era a primera fila, mentre a l’escenari anaven apareixent els quadres cubistes que es van salvar del desastre. En molts, hi surt la misteriosa dona d’ulls verds que dona títol al llibre i que és una model professional d’origen armeni que també va posar per a Picasso a París. "Aquest llibre et fa anar a Google a mirar els quadres i també a YouTube", assegurava l’escriptor Jordi Puntí. Com és habitual en l’obra de Màrius Serra, hi ha ganes de jugar, però no amb les paraules com quan fa enigmes, sinó amb la realitat i ficció (que es pot discernir gràcies a unes notes a peu de pàgina), amb els salts temporals i fins i tot amb els punts de vista. "Màrius Serra té una gran curiositat per com som les persones, per allò sobrenatural d’una persona normal", deia Puntí.

Un artista maleït a Montblanc

Palau Ferré ve d’una família humil i de pagès, però des de petit té el convenciment que serà un gran artista. I té talent, però li falta retòrica i recursos: només pot estudiar belles arts a Barcelona després d'aconseguir una plaça de funcionari. Però ho va aconseguir: va acabar anant becat a París i el van saludar com el "Picasso 2", diu Serra, que avisa que ha fet servir "la realitat com a fonaments de la ficció".

Després de la sentència, però, Palau Ferré es queda sempre més a Montblanc. "Es pot ser maleït a Montblanc?", planteja Puntí. "Per a ell, era el centre del món, era molt important". "És que no tenia ni marxant, ell venia els quadres a qui li interessava", justifica Serra, que admet que la sentència judicial també va ser fatal per a la carrera del pintor i el va recloure en ell mateix. "Ell va guanyar el relat de maleït. No ho era, però la força de la ficció, el rumor que va cremar tota l’obra durant deu anys (quan en realitat queden un fotimer de quadres, perquè bé havia de viure!), allò va cremar el seu futur com a artista a l’inici de la Transició. Avui el seu nom no sona a ningú. D’aquella època només queda el Raphael", sentencia Serra.