BarcelonaLes cendres a la piscina, tercera novel·la de Laura Gost (sa Pobla, 1993), amb la qual ha guanyat el cinquè premi Proa de novel·la, arrenca en un xalet on en Sebastià, que acaba de fer 81 anys, mor. A partir d'aquí, l'acció retrocedeix fins als anys 50 per explicar-nos l'esplendor, les grandeses i les petites misèries d'aquest home i la seva família. Les vides de tots ells, escodrinyades a partir de moments decisius en el seu periple biogràfic, entreteixeixen intimitat i l'evolució de Mallorca, una illa devorada pel turisme, en part, a conseqüència de les inversions del protagonista.

Aquest llibre és la història de la desaparició d'un món, personificada en en Sebastià, o de la seva persistència? El turisme i els seus efectes continuen ben vius.

— Hi explico la desaparició d'un món, però fent-ne una novel·la el torno a fer present. El que m'interessa és explicar les històries humanes de cadascun dels personatges, els seus èxits i frustracions. L'impacte del turisme hi és, però no des de l'assaig, sinó des de la novel·la, i vista a partir d'algú que hi té a veure.

Veiem què passa quan algú triomfa substituint "la germanor llaurada al camp" per "capes gruixudes de formigó". La teva mirada prova de distanciar-se d'una perspectiva crítica i moral, oi?

— És fàcil mirar-nos el turisme amb rancúnia des d'una mirada actual. Jo volia fixar-me en un dels que va protagonitzar-ne l'inici. En Sebastià, que està inspirat en la figura del meu avi patern, va néixer en un lloc, sa Pobla, on semblava que l'únic que podia fer per guanyar-se la vida era vinclar l'esquena. Però va trobar una sortida.

Gràcies als hotels i a les inversions mobiliàries guanya molts diners. A més, és un home atractiu, es casa de seguida, té fills...

— Es mou per un pragmatisme implacable i cínic, té una concepció utilitària de les persones i de les oportunitats que se li presenten. Hi ha persones que prosperen tenint en compte el passat i d'on venen. Ell no és així, voldria poder eliminar aquests records. Abans mencionaves el formigó. Aixecant les parets de les cases i els hotels és com si aixequés murs per protegir-se dels orígens.

Els seus fills, en Miquel i en Josep, creixen sabent el poder del pare i les expectatives que té sobre ells.

— Quan en Sebastià canvia d'estatus esquitxa el seu entorn. En Miquel i en Josep són fills d'un empresari d'èxit, no d'un pagès. Les cendres a la piscina és una novel·la sobre persones que canvien i els punts d'inflexió que provoquen aquestes transformacions. Els fills no són víctimes, però les seves vides es veuen condicionades pel que s'espera d'ells. En Miquel sembla que val per als estudis i acaba fent Dret, però ho deixa. En Josep agafa un altre tipus de relleu, ajudant el pare en el món de la construcció.

Observes les dones de les tres generacions d'aquesta família amb la mateixa atenció que els personatges masculins. N'hi ha moltes. Les tres dones d'en Sebastià, la Teresa (dona d'en Miquel), i la seva filla Laura, amb qui comparteixes nom i vocació.

— Escriure sobre la Laura ha estat un mecanisme de ser transparent. Com que m'he apropiat d'elements d'altres membres de la meva família, la cosa més honesta que podia fer quan parlava d'algú de la meva edat era establir-hi paral·lelismes explícits i volguts. Em semblava positiu i enriquidor.

Jugues amb l'autoficció amb una gran naturalitat.

— L'autoficció pot ser més honesta que l'autobiografia. Quan hem de ser fidels o lleials a nosaltres mateixos en format autobiogràfic tendim a reescriure'ns edulcorant el que vam fer. L'autoficció ens n'allibera. Qualsevol cosa que escrivim està impregnat del que vivim, sobretot els sentiments i vincles que s'hi expliquen.

La Laura de la novel·la publica una primera novel·la que té èxit, però acaba provocant la ruptura amb la seva parella del moment.

— Ella es troba en un moment de transició i decideix canviar la seva vida.

Si mirem les tres generacions de dones de Les cendres a la piscina, cada vegada tenen una capacitat de decisió més gran. Són més autònomes.

— Les dones cada vegada van menys a remolc de la figura masculina. Tens raó. És en aquesta darrera generació que la dona té un paper més actiu i més protagonista.

Així i tot, diria que una de les dones que més s'estima la narradora és l'àvia Catalina, primera dona d'en Sebastià.

— La Catalina està inspirada en la meva àvia paterna, i aquests dies m'està llegint. Mai ha verbalitzat el sentiment de frustració que apareix al llibre. Quan algú de la seva generació es divorciava, era impossible evitar una certa idea de fracàs social.

Les pel·lícules, la música i la literatura alimenten les vides i somnis dels personatges, oi?

— En cadascun dels capítols hi bateguen apunts de l'atmosfera social i política de cada moment, però també referències pop, de Vertigen a La casa de la pradera, Neil Diamond, Julio Iglesias i The Cure. La passió pel cinema em ve del meu pare. Sempre recorda que una vegada em va portar a veure Històries de Filadèlfia quan tenia 9 anys i que estava embadalida, durant la pel·lícula i el cinefòrum posterior. La meva adolescència va estar marcada per les expectatives, la màgia i les decepcions que aprenia a través del cinema.

Quina literatura t'interessava, llavors?

— La novel·la victoriana, de Jane Austen a les germanes Brontë, m'apassionava. També Oscar Wilde, que tenia un costat una mica més fosc.

Hi ha un passatge de la novel·la en què un personatge mor abans de tastar "la contundència dels trenta". Com portes aquesta contundència, havent estrenat la dècada aquest any mateix?

— Els 30 anys s'associen a la renúncia. És el moment en què ens adonem que hi ha coses que no farem mai. I, així i tot, també és un moment en què ja no ens sap tan greu que sigui així. La renúncia pot ser extremadament poètica.