Jordi Solà Coll: "Treballava en una multinacional fins que vaig tenir una il·luminació"

Barcelona"El misteriós camí va cap a l'interior", va deixar escrit Novalis. Aquestes paraules del poeta romàntic alemany han acompanyat durant anys Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963), que ha perseguit aquest viatge cap endins tant des de la fotografia com a través dels versos. El seu últim llibre, L'ombra de les hores (Proa), ha rebut el premi Miquel de Palol i es llegeix amb la "calma intensa" que l'autor aplica a la seva pròpia vida.

"Hi ha persones a qui els agrada el brogit i el moviment, però jo soc molt crític amb la pressa –assegura–. Potser ara es fa més evident que aquesta forma de vida ens fa mal. Jo me'n vaig adonar fa molt de temps". Solà Coll va decidir fer un canvi radical quan tenia només 24 anys. "Treballava en una multinacional fins que vaig tenir una il·luminació", diu abans de precisar que el terme budista zen per il·luminació és satori, i que gràcies a aquesta experiència de comprensió profunda i despertar espiritual va optar per dedicar-se, a partir de llavors, a la fotografia, la docència i l'escriptura. "No volia una vida feixuga ni amb tants de neguits –comenta–. Soc un anticapitalista fil per randa. De fet, penso que la vida poètica consisteix en aprendre a abandonar els objectes". No és una pràctica fàcil ni senzilla: "Sempre he anat amb l'aigua al coll", admet. Des que el 1989 va viatjar a l'Índia per primera vegada, Jordi Solà Coll va passar llargues temporades al continent asiàtic –al Tibet, Birmània o l'Himàlaia– i també a l'Amèrica Llatina: durant els tres anys que va viure a Bolívia va estudiar etnologia al prestigiós Museo Nacional de Etnografía y Folklore de La Paz.

Anar més enllà de l'experiència material

El primer llibre de Jordi Solà Coll, Ulls de glaç (Pagès), no va arribar fins al 2017. "Havia fet moltes provatures abans, però els meus assajos de poema sempre acabaven a la brossa –diu–. Hi ha tot un seguit d'autors que, volent cercar l'excel·lència, també han començat a publicar tard i de qui he seguit l'exemple. Entre ells hi ha Joan Manuel Homar, Odile Arqué i Marcel Riera". Ulls de glaç va merèixer el premi Miquel Martí i Pol i va esperonar la trajectòria de Solà Coll, que des de llavors ha publicat Ira (La Garua, 2019), el dietari aforístic La mirada perifèrica (Afers, 2021) i el recent L'ombra de les hores, en què l'exploració de boscos, camins, estanys i rius és la porta d'entrada a l'aprofundiment en un mateix. "Els meus poemes no són rics en imatges, més aviat suggereixen idees i conceptes –admet–. Hi ha un intent d'aproximar la poesia amb la filosofia".

L'espiritualitat també hi és molt present. "És una manera de viure que va més enllà de l'experiència material –comenta–. Totes les tradicions ho manifesten, des del taoisme fins als presocràtics, el confucianisme o l'hinduisme. Hi ha un afany de recerca del ser que va més enllà de la matèria". A Nut, un dels poemes, un viatge a finals de la dècada dels 80 a un Egipte "poc freqüentat pels turistes" li permet arribar a una experiència mística observant el cel de nit. Els estels es converteixen en "riu infinit sota l'esguard" i el poeta s'acaba preguntant "si el món no serà el somni d'un altre, en la línia del que defensaven pensadors com George Berkeley".

Igual que abans han fet autors com Hölderlin o Rilke, Jordi Solà Coll interioritza experiències senzilles com ara una passejada entre arbres a prop de Moià. "La llei del bosc em dicta: / no germina la vida sense dol", hi llegim. "Si només tenim en compte el món exterior, el pas per aquesta vida és d'una pobresa absoluta –diu l'autor–. No hi ha vida sense món interior. És el receptor qui copsa el món dels sentits, l'entén i el tradueix en un pensar crític i alliberat".