El amor del revés, de Luisgé Martín (Madrid, 1962), és un llibre sobre “identitat, homosexualitat, amor, desig i màscares”. Narrat des del jo de l’autor, i amb un magnífic domini de la llengua i la narració, és “la crònica sentimental homosexual en els últims anys del franquisme, la Transició i ja entrada la democràcia”. Així el descriu el dramaturg i director Josep Maria Miró, que al maig va estrenar Temps salvatge al TNC. Miró va conèixer Luisgé Martín, “un home intel·ligent, simpàtic i afable”, a Lima, on tots dos participaven en una fira del llibre. “Em va regalar un exemplar d’El amor del revés. El llibre em té atrapat i m’acompanya de Lima a Cusco i fins al Machu Picchu, on enfilo les últimes pàgines. Vincularé aquest llibre a aquests dies i paisatges, però, sobretot, a un viatge interior intens, vibrant, emocionant i, en alguns moments, dolorós -explica-. Hi ressona una frase de Rochefoucauld que hi apareix repetidament: «Estem tan acostumats a disfressar-nos per als altres que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos»”.

“Al llibre -diu Miró- hi ha el prejudici, el pes culpabilitzador que donen quaranta anys de dictadura, d’obscuritat i també de falta de referents i de representació real i de ficció del col·lectiu LGBTI. Hi ha lavabos públics, revistes pornogràfiques amagades i teràpies de xoc. Hi ha homes sense nom, alguns simplement sense rostre, observats des del clatell o de fisonomies borroses, inconcretes o que s’han esborrat amb el temps, alguns només en qüestió d’hores o instants breus. Hi ha homes amb noms i cognoms i un pes específic en la travessia del protagonista: Jesús, Arturo, Ángel, Antonio, Toni... Hi ressonen Virginia Woolf, Cortázar, Kafka, Rilke, el ser o no ser hamletià, Tadzio, la música de Lluís Llach i Jacques Brel, els paisatges de Madrid, Torrevieja, Llanes, Celorio, Cadaqués i Sitges, i les arquitectures de l’Ateneo de Madrid, els lavabos d’Atocha i la discoteca Escape”.