Un homenatge "just i necessari" a l'ombra de Carlos Ruiz Zafón

BarcelonaLa tarda que l'Ajuntament de Barcelona ha escollit per homenatjar Carlos Ruiz Zafón semblava haver sortit d'una de les seves novel·les tenebroses i esotèriques: el cel estava ennuvolat –en qualsevol moment podia caure un bon xàfec– i la humitat es feia difícil de suportar, fins i tot a l'interior del senyorial Saló de Cent, ple d'editors, agents literaris, periodistes i amics del novel·lista. "Ningú que hagi entrat en contacte amb L'ombra del vent en queda immune", ha assegurat Emili Rosales, l'editor que es va encarregar, l'any 2001, de posar en circulació des de Planeta la que acabaria sent "la novel·la més llegida en castellà després del Quixot". "Va ser un narrador d'una immensa potència –afegia Sergio Vila-Sanjuán, un dels dos periodistes, juntament amb Sergi Doria, que van elogiar el llibre quan es va publicar–. Recordo que el 2003, a la Fira de Frankfurt, la novel·la ja s'havia convertit en un fenomen internacional. Acabava de començar una autèntica zafonmania".

La mort prematura del novel·lista el 19 de juny del 2020, als 55 anys, va merèixer el suport de milers de lectors "als cinc continents", explicava Josep Creuheras, president del grup Planeta. Uns mesos després del traspàs, l'Ajuntament de Barcelona va anunciar un gran homenatge a l'escriptor que va aixecar una polèmica notable. Per què semblava que la ciutat tingués més pressa per recordar l'autor de L'ombra del vent que a Josep Maria Benet i Jornet o Isabel-Clara Simó, que també havien mort el mateix any? L'alcadessa, Ada Colau, ha intentat respondre la pregunta aquest dijous: "Carlos Ruiz Zafón va reinventar la nostra ciutat als seus llibres, i la va projectar arreu. Aquest homenatge és just i necessari. Volem recordar els nostres autors més estimats, i per això dedicarem actes ben aviat a Juan Marsé i a Josep Maria Benet i Jornet. També a Joan Margarit, Joaquim Marco i Isabel-Clara Simó. Tots ells ens han fet estimar més els llibres i la lectura. Ens han fet més lliures, crítics i responsables".

Eduardo Mendoza ha evocat un estiu recent que van passar junts a Londres, quan Ruiz Zafón ja havia tancat la tetralogia amb El laberint dels esperits(2016). "A Londres no estava aclaparat per l'èxit, podia ser ell mateix: era molt intel·ligent i divertit, la seva mort ha deixat un gran buit". També per a l'agent literària de l'autor, Antonia Kerrigan –que havia aconseguit que Ruiz Zafón, "que vivia obsessionat amb els dracs, arribés a apreciar les orquídies"– la sensació "d'orfenesa és molt gran". "He de conservar l'amor en el meu cor perquè, si no, com suportaré el dia?", declamava Josep Cuní citant Oscar Wilde, provant de condensar el seu enyor per aquell autor amb qui havia mantingut "una gran amistat". "Quan un autor és important per a nosaltres, la seva obra es barreja amb les nostres vides", afegia Ada Colau. Potser perquè la legió de lectors de Carlos Ruiz Zafón no ha deixat de créixer des que va publicar L'ombra del vent, Sergio Vila-Sanjuán recordava aquella tarda de 2004 que l'escriptor va llegir el pregó de la Mercè. Des del terrat de l'Ajuntament, contemplant aquella ciutat que tant estimava i que havia recreat als llibres, s'havia sentit acceptat i estimat: "En aquells moments encara no sabia que la seva obra seria immortal".