Francesc Serés: "Potser el meu fill no parlarà català, potser no em llegirà mai, i no passa res"

BarcelonaEl naixement del primer fill de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) és l’eix sobre el qual gravita el seu nou llibre de no-ficció, El primer any (Proa). Si a El món interior l’escriptor mirava des de Berlín cap a Europa per connectar tres guerres, ara les preguntes agafen un to més existencialista i a la vegada domèstic, des de la seva nova llar a Graz (Àustria): per què tenim fills? I quin món els deixarem? A través dels testimonis quotidians de les persones que els envolten, Serés teixeix una crònica que toca els grans temes que travessen el nostre món: identitat, família, progrés, extrema dreta, esperança.

El seu anterior llibre ja notificava un canvi, que és que va passar de ser un escriptor català a ser un escriptor ubicat a Centreeuropa. En aquest hi ha una altra transformació: és pare.

— Potser és el canvi més important, no? Però no explico el canvi de portes endins, sinó de portes enfora. El nen és un protagonista absent, és un esquer que evoca alguna cosa a la gent que ens veu o que està amb nosaltres.

No és un llibre sobre la paternitat.

— És una cosa ni tan sols pretesa: què podria dir-ne? Aquí no hi ha un missatge per al fill, no hi ha un desig o una doctrina. Tampoc saps quina cara fa. Penso que té sentit escriure un relat que no sigui naïf ni impúdic sobre els neguits i les expectatives d'una paternitat contemporània, sobretot quan desplaces el focus en un àmbit que no és ben bé el teu país, i mires els canvis socials, econòmics... Sí que hi ha l’arribada d’un nou temps, i no només per a mi: hi ha un canvi d'escenari, un canvi de perspectiva d'edat, però també un canvi de l'acceleració temporal dels darrers anys, la pandèmia, totes aquestes guerres, la intel·ligència artificial, que és el primer invent que no s’ha celebrat perquè tothom l'utilitza però a tothom li fa por.

Literàriament, és una continuació del llibre anterior, però aquí explora més la vida ordinària, més petita i rutinària a què obliga un fill. Per exemple, hi apareixen com a personatges gent que es troba cada dia al passeig pel parc.

— Penso que el gran gir copernicà de la literatura dels darrers anys és que la vida quotidiana és la nostra matèria primera. S'ha acabat l'èpica on situar els grans temes universals, però és que ens passa tot per dins: la varietat, la diversitat i la profunditat la tens en l'altre. El camioner que t'acaba explicant que està penedit de la vida que va portar treballant i que ara es posa passadors i es maquilla, si t'ho mires bé, obre un passadís per parlar de teoria capitalista, de com ens exploten i de per què no tenim temps per estar amb els nostres fills. Per què no tindré tant de temps com voldria per estar amb el meu fill? Perquè he de treballar. Moltes generacions hem pujat donant el valor suprem i ètic al treball i jo admiro la gent jove que no ho fa. Els admiro i els envejo. ¿S’han de comprometre amb una empresa que al final prescindirà d'ells? Què vol dir compromís? Aquest discurs tan neoliberal... no ho sé, petarà tot, però jo ho trobo bé. El contracte social tampoc no se'ls compleix sempre: jo treballo, jo compleixo i tampoc no puc accedir a un habitatge.

És una de les idees que apareixen al llibre. En Hans, un professor de literatura alemany, li diu: "Els meus alumnes no tenen somnis". I vostè es pregunta si els boomers en són responsables.

— M'impacta tant la frase que intento expandir-la. ¿I si una generació hagués somiat tant que s'ha menjat els somnis dels altres? Ell vol donar beques i ningú en demana. Per què els alumnes no volen anar enlloc? Perquè ho tenen tot a un clic. Ja han estat en aquests llocs, ja han viscut l'experiència. Als 80 i 90 sí que volíem viatjar perquè descobríem el món. Ara ja està descobert.

Quan tens un fill revius el món amb uns ulls nous?

— Hi ha una petita excepció, i és que els que hem estat mestres hem viscut com un pare en el reflex. Vols el millor per a ells, perquè si t’hi poses és per això, perquè tens voluntat d’ajudar i els tens un afecte social. És com una prèvia que no et fa aliè als nens, els veus créixer. I, d'altra banda, hi ha una cosa molt cristiana, i és que el neguit s’ha encarnat i aquesta carn pot patir. I això és el que no vols. Tu no portes gent al món perquè formi part de la part fosca, sinó de la part lluminosa, alegre, contenta. Però no d’una manera naïf, inconscient, sinó una alegria conscient, constructiva, de progrés, allò que en unes altres dècades teníem. És evident que des del punt de vista personal sí que t’aporta alegria, i ganes de jugar, però a ningú se li escapa com està el món. Jo vull l’alegria però si no és generalitzada i compartida, si no és social, si la resta és un erm, de què et serveix?

Arribem a la pregunta culminant del llibre.

— Jo recullo la pregunta que fa un avi a un ginecòleg: "Per què tenim fills?". I recullo també la resposta que em dona una llevadora: "Per expandir l'amor". Com a possible resposta és inapel·lable.

El personatge del Florian el porta a preguntar-se pel fet de ser pare gran. ¿Té una vida que no s'havia imaginat que tindria?

— Jo els "I si?’" no me'ls plantejo gaire. Les coses passen. El que sí que m'he plantejat moltes vegades és que si fóssim pares amb 20 o 25 anys, que és l’edat en què biològicament tocaria, podríem dir que no érem conscients, que no havíem reflexionat sobre l’estat del món, o que era un impuls. Però aquests 25 anys més són anys que t'han servit per acumular consciència de com van les coses. No pots al·legar desconeixement. No pots dir que no ho sabies.

De vegades és difícil pensar que faràs res més important que els fills. L'hi diu en Jonas: "És impossible que et penedeixis d’haver passat moltes hores amb el teu fill. Només tens temps, a la vida". És una idea que paralitza l’escriptor?

— Això ja ho pensava d’abans: a la vida només tens temps. Quin temps compres amb diners? També he pensat molt que si deixés d'escriure tampoc no passaria res. No és que pensi a deixar d'escriure, però és que ja he escrit. Ja he fet molts llibres, també. I puc continuar fent els diaris com faig. El repte d’intentar escriure alguna cosa que té sentit per a una cultura és motivador, però pot ser que un dia aquesta motivació passi. No es pot dir d'aquesta aigua no en beuré. Hi ha altres coses a la vida que són igualment creatives o que et poden omplir.

Com a tot immigrant, li fa por que el seu fill perdi el seu món?

— No. Gens. Jo li parlo català, però no sé quina relació tindrà ell amb la meva llengua. Potser les seves llengües de referència són el rus [de la mare] i l'alemany [de l’escola]. Potser el català l’entendrà però no el parlarà, potser no em llegirà mai, i no passa res. Mentre hi hagi un coneixement d'on vens, després tria tu. No sabem què pot passar. Jo no puc imposar un vincle amb Saidí. Es pot cultivar, es pot informar, es pot respectar. Molta gent no té el món de les quatre parelles d'avis a sobre, molta gent té un món particular de dos progenitors que són d'un altre país. Què en quedarà dels estats nació d'aquí a vint anys? Tindrà sentit parlar d'identitats nacionals? Qui sap si les grans multinacionals seran més poderoses que els estats. No sé si ell tindrà una identificació amb Àustria, potser li agradarà més ser rus. I això també és dinàmic, en funció de com et mous.

On és casa seva, ara?

— Casa te l'has de fer allà on siguin ells. És que el meu poble tampoc no existeix. Saidí no té res a veure amb com era. Ha mutat. La gent és completament diferent. És complicat perquè, a més, això impugna moltes coses que són valuoses per a molta gent, per a mi també. Però no hauries pogut controlar les forces migratòries de Saidí, tots ens n'aniríem a viure allà on puguem. Una cosa no treu l'altra.

Tenir un fill és tancar un cercle?

— Sí. Fa 25 anys del meu primer llibre, Els ventres de la terra (Columna, 2000). Ja veurem què passa amb els llibres següents, crec que el pròxim encara no però després pensarem què fem i com ho fem.