BarcelonaFa més de tres dècades que el Festival Internacional de Poesia de Barcelona ofereix, un cop a l’any, un dels recitals més multitudinaris de la ciutat. Aquest dimecres a la nit, a partir de les 21 h, el Palau de la Música congregarà més d’un miler de seguidors de la poesia, que escoltaran cinc propostes de llocs i abast molt diversos, agermanades en aquesta ocasió perquè les obres dels participants “estableixen una hermenèutica amb el territori i s’identifiquen amb les ciutats”, comenta Àngels Gregori, codirectora del festival juntament amb Mireia Calafell. Recitaran Maria Cabrera, Hollie McNish, Najwan Darwish, Marta Ana Diz i Adam Zagajewski, i l’acte comptarà amb la direcció escènica i coreografia de Marina Mascarell.

L’única poeta catalana d’aquesta edició és Maria Cabrera. Nascuda a Girona el 1983, va guanyar el premi Carles Riba amb el seu tercer llibre de poemes, La ciutat cansada (Proa, 2017). “Les paraules a vegades es poden convertir en presons del sentit -explica l’autora-. Intento mostrar la relació entre el dedins i el defora, entre la desemparança que sento i com es relaciona amb l’entorn”. Al Palau, Cabrera llegirà, entre altres poemes, Disposició natural, on comença parlant del “vent que inclina els arbres / com la set les persones” i arriba fins a sota de les Rambles, on a dins de les clavegueres “inquieta i mou les rates”.

La britànica Hollie McNish també va néixer el 1983. “Em costa parlar del que escric perquè no estic gaire segura del que voldria dir -admet-. Quan tinc necessitat d’expressar-me ho faig escrivint. No soc una poeta que explori totes les possibilitats del llenguatge. De fet, hi ha lectors que m’han dit que el que escric és vulgar i bàsic, però faig el que sento”. McNish fa gires per presentar cadascuna de les seves novetats, que contenen versos com aquests: “En general els immigrants aporten més que no resten”. Adam Zagajewski, que va rebre el premi Princesa d’Astúries el 2017, és un dels grans referents contemporanis gràcies a llibres com Terra del foc, Antenas i Dos ciudades. “Els poetes són presocràtics. No entenen res”, afirma al seu últim volum, Asimetría (Acantilado, 2017). “La poesia mostra les tensions entre l’art i la bellesa, és l’art de la contradicció”, recorda l’escriptor polonès.

Najwan Darwish treballa des de Jerusalem, “una ciutat entre perduda i robada des de la creació de l’Estat d’Israel ara fa 70 anys”. Per a Darwish, que ha publicat llibres com Nada más que perder (Valparaíso, 2016), el poeta “treballa el llenguatge, la geografia i la història”. Precisament per fugir d’un episodi fosc de l’Argentina, la dictadura militar de la segona meitat dels 70, Marta Ana Diz es va instal·lar als Estats Units, on després d’anys de dedicar-se a la docència universitària va debutar amb Long island notebook (2009). A partir del 2010 va recuperar el castellà amb Sin cazador, los ciervos. “El que importa en poesia no són els grans temes, que sempre són els mateixos (l’amor, el viatge, la mort, la pèrdua), sinó el que no es pot dir, el ritme, allò que acosta els versos a la música”, afirma.