Eva Baltasar, inspirada pels retrats sensuals i mòrbids d'Egon Schiele

BarcelonaDes que va publicar Invertida el 2017 a Lleonard Muntaner, Eva Baltasar havia obert un parèntesi en la creació poètica –n'havia publicat fins llavors deu llibres– per dedicar-se a la narrativa. "Els reptes de llenguatge que em plantejo quan escric poesia o prosa són similars: sempre busco la musicalitat i el ritme", admet l'autora, que es va estrenar com a novel·lista el 2018 a Club Editor amb Permagel, fenomen de vendes, traduïda a diverses llengües i guardonada amb el premi Llibreter. El 2020 va repetir l'èxit amb una altra ficció poderosa i punyent, Boulder, que va rebre el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any.

"Durant la gira de presentacions i xerrades de l'última novel·lavaig perdre la veu. Em vaig quedar literalment muda", recorda. En aquells moments, l'autora treballava en Mamut, tercera peça del tríptic que tancarà el gener del 2022. "Vaig tenir una temporada el pare a l'UCI, i estava tan nerviosa i inquieta que no podia seguir la novel·la –continua–. Va ser llavors que vaig tornar a un projecte que tenia embastat des de Permagel". Es tractava dels poemes que finalment han acabat configurant Nus Schiele, que ha arribat a les llibreries aquest desembre, en una edició limitada i artesanal de 1.000 exemplars, impresa en plom a L’Automàtica de Gràcia. "L'art m'interessa moltíssim, i al llarg dels anys he anat acaparant catàlegs d'Egon Schiele, un pintor que m'interpel·la des de fa temps –diu–. Cada poema partia d'una imatge d'ell per acabar construint un paisatge que sovint no és una finestra, sinó una porta a la interioritat de la veu lírica".

L'artista de la solitud

Schiele va ser un dels grans representants de l'expressionisme austríac de principis del segle XX. Mort prematurament als 28 anys a causa de l'epidèmia de grip del 1918, va deixar una obra extensa, formada per pintures, aquarel·les i dibuixos. "Hi ha molta solitud, en els retrats de Schiele –diu Eva Baltasar–. Va ser un artista molt particular i reconeixible. M'interessen les postures forçades en què pinta els personatges i les arestes dels cossos. Les mans, per exemple, sovint semblen branques o llapis". Nus Schiele planteja un recorregut per vint obres del pintor que arrenca el 1910 i es tanca el 1917. "Començo de manera molt carnal, amb unes cuixes obertes i un cony en primer pla, i des d'allà vaig allunyant-me de la terrenalitat, mirant d'arribar a una cosa més espiritual", assegura. Els poemes són blocs de text que imiten la forma d'un quadre: els versos no estan tallats verticalment, sinó separats només per barres. "El sexe és pupil·la inflamada / la mà és la visió que hi entra": així de contundents són algunes de les imatges del llibre, que combina l'exploració de la sensualitat amb la morbidesa de les imatges de Schiele. "Hi ha una línia fina entre la vida i la mort de les dones i els homes que pinta –explica–. No saps si són imatges sanes o insanes, sempre hi ha aquesta degeneració insinuada". Per això el color verd abunda als poemes. "És el color de la vida, però també de quan un cos es comença a podrir", aclareix Baltasar.

¿Podria ser que el trajecte que dibuixen els poemes sigui similar al del tríptic narratiu que Eva Baltasar tancarà al gener amb Mamut? "Veig molta relació entre Nus Schiele i les tres novel·les –diu–. Hi ha moltes mencions al gel, a la pedra, als òrgans dels cossos i a l'animalitat". També hi ha la relació entre mare i fill. "És un dels fils que uneixen tots aquests llibres, sí –afirma–. A Permagel s'insinuava, a Boulder esclatava i era molt important... I ara, amb Mamut, el tallaré".

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Nus Schiele d'Eva Baltasar a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.