Barcelona“La psicologia de qui plagia és fascinadorament perversa. S’arrisca a una vergonya profunda -o la pot comportar-; ha d’estar relacionada, d’alguna manera, amb la pulsió de mort”. Martin Amis escrivia aquestes paraules després de llegir Wild oats, la novel·la d’un debutant, Jacob Epstein, en la qual havia trobat una cinquantena de frases “estranyament similars” a una novel·la seva, The Rachel papers, que havia publicat el 1973, set anys abans. Epstein es va disculpar al·legant que el plagi havia estat involuntari: havia tret les frases d’una llibreta on havia anotat diverses citacions del llibre d’Amis anys enrere, creient que eren seves i no de l’autor de The Rachel papers. “Es fa molt difícil explicar-li de quina manera el respecte que tinc per la seva literatura es va convertir en un acte irrespectuós per part meva”, escrivia Epstein, que des de llavors va canviar la novel·la pels guions a la televisió.

Són molts els autors que, durant les últimes dècades, han estat acusats de plagi. Entre els casos recents que han acabat malament per als demandats hi ha els de Lucía Etxebarría i Arturo Pérez-Reverte -tots dos ho van resoldre pagant multes-; més enrere, l’any 2000, hi va haver la retirada per part de Planeta de Sabor a hiel, novel·la de la periodista Ana Rosa Quintana, després que la revista Interviú publiqués que havia copiat paràgrafs sencers de Mujeres de ojos grandes, d’Ángeles Mastretta. Però a vegades les acusacions de plagi acaben malament per a qui es querella: va passar amb Michael Baigent i Richard Leigh, dos dels tres autors del llibre The holy blood and the Holy Grail, que van haver de pagar 900.000 euros a Dan Brown i Random House quan el Tribunal d’Apel·lació de Londres va desestimar que El codi da Vinci hagués copiat “l’estructura” de l’assaig.

Aquesta setmana, Espla Abogados Asociados ha fet arribar en nom de l’advocat i escriptor Josep Maria Loperena un requeriment judicial a Grup 62 que comença així: “Com ja saben, el senyor Loperena és l’autor de la novel·la L’espia del violí que vostès contractaren per a la seva edició, tot i que finalment la van rebutjar el 14 de maig de 2010, segons ens consta per la carta tramesa pel senyor Xavier Mallafré Cruañas, llavors director general del Grup 62. Malgrat això, és notori que ara l’editen, però signada per la Sra. Pilar Rahola i amb el títol L’espia del Ritz ”. Les dues novel·les coincideixen als taulells de novetats aquests dies. La de Loperena estava previst que sortís el dia 16 de març a l’editorial Efadós. La de Rahola es va posposar de l’abril fins al juny a causa de la crisi sanitària, i és a les llibreries des de fa algunes setmanes, publicada per Columna.

Un manuscrit rebutjat

Columna va declinar la publicació de ‘L’espia del violí’ l’any 2010

“L’origen del que està passant ara es troba al mes de juny del 2003, quan vaig entregar a Miquel Alzueta, llavors director de Columna, una sinopsi de quinze fulls on explicava l’argument i els personatges de tres novel·les relatives a la Barcelona ocupada durant els anys de postguerra”, explica Loperena per telèfon. L’octubre d’aquell mateix any, Columna va publicar la primera d’aquestes novel·les, La casa del fanalet vermell. Tres anys després va arribar la segona, Ulls de falcó. “Com que no em deien res sobre la publicació de la tercera, el 20 de maig del 2008 vaig inscriure L’espia del violí al Registre de la Propietat Intel·lectual -continua l’autor-. El maig del 2010, quan Columna ja formava part de Grup 62 i Planeta, em van dir que rebutjaven el llibre. Tinc la carta de Xavier Mallafré”.

Mallafré, actualment al Grup Som, no recorda si des de Grup 62 van rebutjar o no aquesta novel·la en concret. “Si se’m cita al requeriment és per la responsabilitat que tenia llavors -diu-. En un gran grup com el que dirigia, cada editorial tenia els seus criteris d’edició. Les decisions sobre manuscrits les prenien, lògicament, els editors”.

Loperena, que des de llavors no ha escrit més ficció -tot i que ha publicat diversos assajos, l’últim dels quals és El abuso del poder (Octaedro, 2013)-, no va moure més el manuscrit de L’espia del violí. “Llavors em va venir a veure al despatx una noia de l’editorial Efadós que em deia que sabia que tenia una novel·la no editada que podia encaixar en una col·lecció sobre història moderna que tenen -explica-. Van passar set o vuit mesos fins que es van posar en contacte amb mi per dir-me que em publicaven el llibre”. Quan ja era a impremta, Loperena va veure la publicitat de la novel·la de Rahola: “Tenia una coberta molt semblant a la meva”, diu. L’autor es va mirar la sinopsi i es va adonar que a més de la semblança entre les il·lustracions de la coberta hi havia un personatge que els dos llibres compartien, el músic Bernard Hilda (1914-2005).

Per entendre què ha pogut passar, Loperena ens torna a remetre al 2003. “Columna tenia la meva sinopsi des del juny d’aquell any -diu-. A l’octubre, Jordi Finestres, que era redactor de l’editorial, va publicar un article a la revista Sàpiens on deia que Hilda era un espia de l’MI6 britànic”. Al requeriment judicial, els advocats de Loperena expliquen que Hilda “va estar destacat a la Barcelona dels anys de postguerra per dur a terme una important missió”. I afegeixen: “Això és un fet, des del punt de vista històric, absolutament fals, perquè és una fabulació que va ser precisament el fonament de L’espia del violí i fruit de la invenció novel·lesca de Josep Maria Loperena”.

Finestres, que ha publicat una vintena de llibres de no-ficció, assegura que no sabia de l’existència de Loperena fins que va llegir “fa uns quinze dies” una entrada al seu blog on se citava el seu reportatge. “Vaig anar a París a parlar amb Bernard Hilda l’agost del 2003 després de llegir un article de Joan de Sagarra on afirmava que tant Hilda com Albert Puig Palau van ser col·laboradors de França Lliure -recorda-. Em va semblar una història molt xula i per això vaig fer-li una llarga entrevista”. Finestres explica que “ni llavors ni en cap altre moment” ha estat “col·laborador o treballador de Columna”. “No em vaig apropiar de cap guió de Loperena -continua-. Hilda va venir a Barcelona l’octubre del 2003, el va entrevistar Víctor Amela i allà ell admetia que havia espiat. També hi ha una peça de TV3 d’una mica abans en què s’explica que Hilda va ajudar refugiats jueus a passar la frontera”. Tot i que “no va estar en nòmina com a espia”, admetia “haver col·laborat amb la xarxa de resistència”, tal com apareix a les novel·les de Loperena i Rahola. “Al meu article no hi deia que espiés per a l’MI6 britànic, sinó que col·laborava amb els francesos”, matisa Finestres, que creu que l’autor de L’espia del violí no hauria emprès mesures legals contra Rahola “si ella fos una autora menys coneguda”.

Apropiació indeguda?

És molt difícil demostrar que t’han “robat” una idea

És molt difícil demostrar que t’han “robat” una ideaDes del Grup 62, Emili Rosales, actual director editorial, opina que “és una polèmica sense base”. I afegeix: “Bernard Hilda és un músic conegudíssim i la seva activitat d’espionatge als anys 40 està molt documentada: en parla Oriol Bohigas al Dietari, en va parlar Joan de Sagarra a El País l’abril del 2003, i, el mateix any, Bernard Hilda en persona va explicar aquesta activitat per a França Lliure en un extens reportatge a la revista Sàpiens -titulat L’espia del Ritz -, i en entrevistes a La Vanguardia i TV3. És, per tant, un personatge històric perfectament documentat, i en un episodi (l’espionatge per a França Lliure) també documentat i confirmat per ell mateix, sobre el qual es poden fer tantes novel·les com es vulgui. D’altra banda, la novel·la de Pilar Rahola, més enllà d’aquesta figura històrica, és un homenatge als jueus que fugien de la França ocupada i a tots aquells que els van socórrer”.

Fonts de l’editorial asseguren que Rahola “està molt molesta amb el tema” i que es podria plantejar “mesures legals” si hi ha querella. Durant l’escriptura del reportatge no s’ha aconseguit contactar amb l’autora, que passa uns dies a Cadaqués amb la família. “Si passen vint dies després del requeriment i Rahola no m’ha dit res, li posarem una querella criminal -diu Loperena-. Ella diu que no és cap plagi, perquè els continguts d’un llibre i de l’altre són diferents. La meva visió és que hi ha hagut apropiació indeguda de la propietat intel·lectual”. El que vol l’advocat i escriptor és que l’autora “es disculpi” per haver fet servir la seva “invenció”: que Hilda era espia.

L’advocada Marta Insúa, presidenta de la secció de drets de propietat intel·lectual i drets d’imatge del Col·legi d’Advocats, explica que en assumptes de propietat intel·lectual mai no ha vist una acusació per apropiació indeguda: “Com demostres que t’han robat una idea? Les idees en si no es poden protegir. En televisió, que és el camp on he treballat més, hi ha desenvolupaments sobre una idea original i molt novedosa que les pot arribar a considerar obra un jutge”. Perquè L’espia del Ritz fos un plagi de L’espia del violí caldria que hi hagués “còpia de fragments” i “haver-se fet de forma intencionada per part de Rahola, és a dir, que n’estigués assabentada”. Encara que l’editorial “hipotèticament hagués pogut arribar a fer la proposta d’escriure un llibre sobre aquest personatge, hi ha hagut una feina de desenvolupament de la idea inicial”. “Si hi hagués una prova” que la sinopsi o la novel·la de Loperena van ser utilitzades pel Grup 62, “com a màxim es pot aspirar a una indemnització”. A Insúa li sembla poc probable que el cas prosperi.

Cinc autors que han estat qüestionats

Mario Vargas Llosa

El premi Nobel de literatura va debutar com a novel·lista amb La ciudad y los perros el 1962. Un dels membres del jurat del premi Biblioteca Breve es va negar a signar l’acta del guardó perquè era una “adaptació a la situació peruana” de Les tribulacions del jove Törless, de Robert Musil. Anys després el periodista Bernard Diederich, de la revista Time, va acusar Llosa perquè La fiesta del Chivo (2000) incloïa elements del seu assaig Trujillo: la muerte del Chivo (1978).

José Saramago

Poc després de publicar Les intermitències de la mort el 2005, Saramago va ser qüestionat pel mexicà Teófilo Huerta, que va denunciar que s’havia basat en un conte seu, ¡Últimas noticias! (1983). “No em va copiar textualment -defensava-, sinó que va parafrasejar parts molt concretes del conte en diversos passatges de la novel·la”. Saramago va negar el plagi: “Si dos autors tracten sobre l’absència de la mort és inevitable que les situacions es repeteixin”.

Lucía Etxebarría

La guanyadora del premi Planeta ha tingut problemes amb la justícia unes quantes vegades en relació amb els seus llibres. Després de ser acusada per Interviú d’haver plagiat el poeta Antonio Colinas a Estación infierno (2001), va demandar la revista per intromissió en l’honor i va guanyar. El 2006 la va acusar el psicòleg Jorge Castelló per haver-lo plagiat a Ya no sufro por amor. Ho va reconèixer i li va pagar 3.000 euros.

J.K. Rowling

El 2004, J.K. Rowling va ser acusada d’haver plagiat The adventures of Willy the wizard, d’Adrian Jacobs,a Harry Potter i el calze de foc. Cinc anys després els hereus van presentar una demanda a Bloomsbury de 500 milions de lliures, que va ser desestimada. Rowling va dir que l’acusació “era infundada i absurda” perquè no sabia que el llibre de Jacobs existia fins que es va presentar la querella.

Jorge Bucay

A finals dels 90 el psicoterapeuta i escriptor Jorge Bucay va fer fortuna amb els seus llibres d’autoajuda, entre els quals hi havia Cuentos para pensar (1997). El 2005 va haver d’admetre que una seixantena de pàgines de les 270 que tenia Shimriti (2003) havien estat copiades de La sabiduría recobrada, de Mónica Cavallé. L’argentí va dir que es tractava “d’un error absolutament involuntari”.