"Escriure una novel·la és com fer un viatge en avió: te la jugues a l’enlairament i l’aterratge"
Xavier Bosch i Sílvia Soler expliquen els secrets de l'ofici de novel·lista en un acte organitzat per l'ARA
BarcelonaTants caps, tants barrets. I tants escriptors, tantes maneres d’escriure una novel·la. És la conclusió a què han arribat Sílvia Soler i Xavier Bosch, aquest dijous al vespre, en una conversa organitzada pel diari ARA a l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona al Raval. "Jo necessito saber com acabarà tot", ha dit Bosch. "Jo, tan bon punt tinc un argument que es pugui resumir en una frase, començo a escriure sense saber quantes pàgines tindrà cada capítol ni com serà el final de la història", ha contestat Soler. Davant una sala plena de lectors, la subdirectora de l’ARA Carla Turró, que ha moderat l’acte, ha recordat que "parlar de literatura és una manera de parlar de moltes altres coses".
Xavier Bosch, que ara fa un any va publicar 32 de març (Univers), reconeix que quan escriu és especialment metòdic: "Faig una fitxa per cada personatge: penso quin dia va néixer, quants germans té, què li agrada menjar, quin és el seu esport preferit, amb qui va perdre la virginitat, què el fa riure... Me l’imagino complet –ha explicat Bosch–. Els dos primers mesos, haig de mirar les fitxes constantment, perquè si al primer capítol un personatge fuma Ducados, no pot ser que al següent fumi Marlboro. Però arriba un punt que els personatges ja són com una segona família". Soler, que el setembre passat va publicar Estimada Gris (Univers), té un procés creatiu menys planificat i potser "més arriscat": "Quan em poso a escriure ja fa uns cinc mesos que porto la història dins el cap, però vaig tirant i a vegades agafo camins que no van a parar enlloc. En alguna novel·la, algun personatge que inicialment era secundari ha anat creixent i prenent vida pròpia. No és fins que tinc el 75% de la novel·la que començo a assajar tres o quatre possibles finals".
¿Què és el millor d’escriure una novel·la? "Per mi, el començament, perquè ets com un Déu creador –ha dit Soler–. Triar el final, en canvi, és el més difícil". "En això tampoc coincidim –ha contestat Bosch amb complicitat–. A mi el que m’emociona més de la nostra feina és anar en un club de lectura i veure que algú ha subratllat una frase que vaig escriure tancat al despatx". Això sí, tots dos creuen que un novel·lista s'ha de fixar sobretot en la tècnica. "Escriure una novel·la és com fer un viatge en avió: te la jugues a l’enlairament i l’aterratge", ha dit Bosch. "Jo penso en els arquitectes, perquè tenen un vessant artístic, però el més important és que els fonaments no trontollin", ha afegit Soler.
Pel que fa a la tria dels títols, Bosch ha assegurat que mai tornarà a trobar-ne un que sigui tan bo com Se sabrà tot, mentre que Soler ha assenyalat que "l'important del títol és que sigui intrigant". Quan Turró els ha demanat quin era el llibre que més els enorgullia, Soler ha dit que un "llibre molt especial, amb un lligam sentimental", és Petons de diumenge: "És la novel·la amb què va guanyar el premi Prudenci Bertrana i, en part, està inspirada en la història d'amor dels seus pares". Bosch, en canvi, no s'ha volgut mullar: "Jo intento que l'última novel·la sempre m'agradi més que l'anterior".
Els dos escriptors han coincidit que les seves novel·les estan marcades per la mort prematura del pare, en el cas de Soler, i de la mare, en el cas de Bosch. "Vaig començar a escriure després que la mare morís el dia de Reis", ha explicat l'autor. "Segur que la meva literatura no hauria tingut la profunditat que té si el meu pare no hagués mort quan jo era tan jove", ha afegit Soler. Al final de la conversa, Turró ha donat la paraula al públic. Un lector ha reconegut que havia llegit tot el que han escrit Soler i Bosch, i un altre ha confessat que llegint els seus llibres ha passat alguns dels millors moments de la seva vida.