Enric Casasses, el poeta que "de jove ja volia ser antic", guanya el premi Jaume Fuster
Entre els llibres del poeta, "partidari de les colles sense cap", destaquen 'Calç', 'T'hi sé' i 'El nus la flor'
BarcelonaEnric Casasses (Barcelona, 1951) acaba de ser proclamat guanyador del 25è premi Jaume Fuster, votat anualment pels socis de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i que ha distingit en anteriors edicions l'obra de Jesús Moncada, Joan Margarit, Narcís Comadira, Antònia Vicens i Antonina Canyelles, entre d'altres. La proposta literària de Casasses, poeta, traductor, articulista i narrador, s’ha expandit en una trentena llarga de llibres i discos –entre els quals destaquen els que ha fet amb Pascal Comelade– i en centenars de recitals.
Jordi Cornudella, que ha editat diversos llibres de Casasses des d'Edicions 62, s'ha encarregat de glosar-ne la figura a l'Ateneu Barcelonès. "Va ser en Sergi Pàmies qui em va recomanar, el 1991, que llegís un llibre molt bo que acabava de publicar l'editorial Empúries, La cosa aquella. Mai no l'hi he agraït prou –ha començat–. Des de llavors, i fins a finals dels noranta, l'Enric va publicar una allau copiosa de llibres, que va ser possible no perquè escrigués a preu fet sinó perquè havia anat omplint llibretes des de feia vint anys. Se li deia poeta jove, però ja no era cap pipiolo, tenia més de 40 anys". Entre els títols que ha destacat Cornudella d'aquella primera etapa hi havia el llibre de sonets No hi érem (Empúries, 1993), el torrencial Uh (Associació Cultural Container, 1997) i el recull d'articles El poble del costat (Empúries, 1993). "Cada tant apareix un poeta que obre possibilitats noves i assenyala possibilitats de futur. L'Enric n'és un. N'hi ha que també miren cap al passat, i no ho fan només mirant endins, sinó cap a la tradició. Ho han fet autors com Carner i Riba i, des de fa dècades, també ho fa l'Enric", ha continuat Cornudella.
"Sempre que em diuen mestre, penso: merda!"
"Des de l'adolescència sempre m'he sentit, d'una banda, a la punta de lo modern, però també de lo antic –ha dit Casasses–. De jove jo volia ser antic, però també anava amb els cabells llargs i tenia actituds extravagants. Quan vaig començar a veure'm amb artistes, uns feien performances, d'altres art conceptual i jo sonets. Em semblava que era una bona manera d'estar a l'avantguarda".
Casasses ve d'una família plena de mestres, però no ho ha volgut ser mai: "Sempre que em diuen mestre, penso: merda!", ha exclamat. L'autor ha explicat també que ha escrit sempre el que ha "volgut" però sempre "sense voler". "Escriure ha estat i és una part del meu furgar i buscar de la vida", ha continuat.
D'Els canaris fosforescents (Empúries, 2001), llibre de poemes en prosa fet amb estirabots, Cornudella n'ha destacat el "rigor i audàcia formals". I ha afegit: "Si mai tinguéssim un inventari de totes les formes tancades que l'Enric ha conreat cauríem de cul, tot i que també ha tractat, i amb encert, les formes obertes, com ha fet recentment a Marramaus". "Els canaris fosforescents és dels pocs llibres meus que es poden llegir en una altra llengua –ha admès Casasses–. Soc un autor de mal traduir".
Un lector tenaç i lliure de prejudicis
"Una de les cordes que ha estirat sempre Casasses ha estat la de la crítica literària, com a lector tenaç i lliure de prejudicis acadèmics", ha recordat Cornudella abans de destacar la feina del guardonat amb el premi Jaume Fuster rescatant autors com Juli Vallmitjana i Eduard Girbal Jaume i escrivint "pròlegs decisius" sobre Joan Vinyoli i Joan Salvat-Papasseit. "Encara que hagi acabat tenint molts seguidors, l'Enric és un poeta partidari de les colles sense cap", ha admès l'editor, poc després de destacar l'últim cicle de llibres, format per Bes Nagana (Edicions de 1984, 2011), T'hi sé (Edicions de 1984, 2013), El nus la flor (Edicions Poncianes, 2018) i el recent La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025).
Entre els reconeixements anteriors que ha rebut l'obra de Casasses hi ha el premi Carles Riba per Calç (Proa, 1995), el premi Lletra d'Or per El nus la flor (Edicions Poncianes, 2018) i el premi d'Honor de les Lletres Catalanes al conjunt de la seva trajectòria. El Jaume Fuster és un premi sense jurat i sense dotació que voten els socis de l'AELC: Casasses s'ha imposat als altres dos finalistes, Josep Albanell i Gabriel Janer Manila. "Albanell era el candidat que vaig votar –ha admès Casasses, amb un somriure murri–. Es pot dir que he perdut i guanyat alhora".