Barcelona“Una de les alegries de llegir Ferran Torrent és que té la fortuna de convertir el lector en una persona feliç”, assegura el crític literari i escriptor Ponç Puigdevall. “És el novel·lista en català que millor dialoga, és el nostre Aaron Sorkin, però en comptes d'haver nascut a Wyoming és del País Valencià”, afegeix Xavier Aliaga, també crític i escriptor. “Té un finíssim sentit de l’humor i, sobretot, un creixement del sentit de la tendresa amb què dibuixa els seus personatges, especialment els que són positius. En Ferran té molt clar qui són els bons i qui són els dolents”, opina Joan Josep Isern, crític, professor i escriptor.

Conduïts per Laura Serra, cap de la secció de Cultura de l’ARA, els tres experts en l’obra de Ferran Torrent hi han dit la seva a l’Ateneu Barcelonès amb motiu d’un homenatge a l’autor, que va fer 70 anys aquesta primavera. “No sé què fer amb els elogis. Prefereixo que m’insultin”, ha dit el novel·lista just després de pujar a l’escenari, amb aquella honestedat camuflada de sornegueria que l’acompanya sempre. “Visc dia a dia: no penso en el passat, perquè no es pot canviar, però tampoc en el futur, que no saps què portarà”, ha admès, poc abans de definir-se com “un pessimista amb base optimista”.

Un pencaire amb instint

En la disjuntiva entre triar “pastilla o paella”, es decanta per la segona opció. “Quan et porten la paella a vegades et toca la cuixa, d'altres l’ala, o potser no res –ha dit–. Jo sempre he tingut sort. Vaig començar a escriure novel·la negra abans que ningú, però no per omplir cap buit, sinó per instint”. Des del seu debut, el 1983, amb La gola del llop –escrit amb Josep-Lluís Seguí– fins a l’últim llibre, Poder contar-ho (2019), Torrent ha anat aixecant una obra poderosa i prolífica, formada per una vintena llarga de títols. “Abans tenia por del fracàs: ara ja no”, ha dit. Entre les seves fites hi ha Gràcies per la propina (1994), L'illa de l'holandès (1999) –que Ponç Puigdevall ha elogiat amb èmfasi–, Societat limitada (2002) i Bulevard dels francesos (2010), aquesta última molt apreciada per Xavier Aliaga. "És una de les millors novel·les que ha escrit, però quan es va publicar no es va entendre, potser perquè va fer el que ningú esperava", ha defensat.

“L’univers que explica Torrent és compacte i coherent –ha afirmat Isern–. Si l’hagués de definir amb dues paraules diria pencaire i professional”. “És el Balzac de València –ha sentenciat Puigdevall–. Explica petites escenes de la vida provinciana, de barri, de la delinqüència i d’aquella burgesia que es creu més burgesa del que és. Capta els detalls amb una mirada clínica”. Aliaga l’ha situat al centre del panorama de la literatura valenciana dels anys 80: “Abans d’ell el panorama era un erm, amb l’excepció de noms com Carmelina Sánchez Cutillas, Amadeu Fabregat i algun altre exemple. Si Torrent és important per a la literatura catalana, per als valencians és troncal. Torrent i Mira van construir els pilars del que pitjor o millor hem pogut seguir els altres”. Torrent treballa ara en una nova novel·la, encara sense data de publicació: "El que segur que no faré són unes memòries. Faria caure massa gent".