Recordo com eren les oficines de l’editorial Empúries, en un pis al carrer Hercegovina, quan hi anava a finals dels anys vuitanta. Tocaves el timbre, t’obria Mariona Muniesa i et conduïa al despatx de Xavier Folch, al final a mà esquerra. A les parets, els arxivadors contenien les diferents etapes dels llibres (originals, galerades, traduccions), que aspiraven a combinar compromís i qualitat. No gaire lluny, en una torre enjardinada del mateix barri de Sant Gervasi, hi tenia la seu l’editorial Columna, que llavors era l’expressió més comercial de la modernitat. Allà et rebia Miquel Alzueta, somrient i dinàmic com un broker. Encara més a prop d’Empúries hi havia la seu de Quaderns Crema, igualment moderna però amb un caràcter més acadèmic i happy few. L’editorial Proa, dirigida per un Isidor Cònsul que feia pensar en un guia de muntanya, estava situada en un pis noble de l’Eixample. Potser el primer avís del canvi el vaig detectar quan Proa es va desplaçar fins a un carrer desangelat del barri que llavors començava a anomenar-se 22@, voltat d’edificis sinistres.
Cadascun dels tres primers llibres que vaig publicar a Empúries va aparèixer amb una adreça diferent. Mariona i Xavier no canviaven, però l’editorial es desplaçava, primer a l’Eixample i després al mateix solar del Raval que havia ocupat el cinema Céntrico i que ara és la seu del Memorial Democràtic. Aquell espai aplegava el Grup 62, és a dir, tot d’editorials que jo havia conegut en seus diferents: Empúries, Proa, Columna, Edicions 62, cadascuna amb un editor, una història i un catàleg diferent. Al principi se’m feia molt estrany trobar aquella gent competint amistosament sota el mateix sostre. A la recepció em deixaven passar sense preguntar-me qui volia veure, però és que sovint ni jo mateix ho sabia: pujava les escales i topava amb Pilar Bertran, o Jordi Cornudella, o Eugènia Broggi, o Jordi Rourera, o Anna Soldevila, o Josep Lluch, o Anik Lapointe, o Ernest Folch, gairebé tots els editors catalans que coneixia, joves i plens de possibilitats, en un edifici nou i ple de llum. Anàvem a dinar al Silenus, preníem un cafè al Mendizábal, travessàvem els jardins Rubió i Lluch, compartíem lectures i tramàvem projectes no sempre impossibles. Per primera vegada a la vida, tenia la sensació d’estar al centre d’alguna cosa. En l’edició catalana només quedaven fora unes quantes editorials, entre les quals destacaven La Campana i Quaderns Crema. Planeta era molt lluny, llavors: convocava el premi Ramon Llull i publicava llibres que titllàvem despectivament de bestsellers.
Aquesta història continua en algun despatx de La Caixa, on algú va prendre la decisió “estratègica” d’abandonar la literatura. Així va desaparèixer una bona xarxa privada de biblioteques, i les accions del Grup 62 van anar a parar al Grupo Planeta. Avui totes aquelles editorials (més Destino i Columna, que hi van arribar abans) tenen la seu a l’edifici de l’avinguda Diagonal que temps enrere va ser seu de Banca Catalana, dotat amb unes mesures d’accés semblants a les de l’aeroport Ben Gurion. Una vegada dins costa orientar-se entre tants pisos i despatxos, però finalment acabes topant amb algun editor conegut. Quan surts, la vorera és plena d’executius discutint acaloradament pel mòbil.
En paral·lel, han anat sorgint noves editorials (Periscopi, L’Altra, Males Herbes...) que exploren nous camins i que estan cridades a tenir un paper semblant al d’Empúries o Columna. Entre les sorgides al segle XX, una de les poques que encara són independents és Quaderns Crema, ja que La Campana va ser adquirida l’any passat per Penguin Random House, amb seu a Travessera de Gràcia.
Un quasiduopoli
En castellà, Planeta i Penguin Random House formen un quasiduopoli que concentra gran part del mercat. Planeta s’ha quedat Ariel, Seix Barral, El Aleph i Tusquets, i Penguin té Alfaguara, Debate, Taurus, Lumen i Ediciones B. Amb la compra de La Campana, que s’afegeix a Rosa dels Vents, Penguin entra en competència directa amb Planeta pel llibre en català. No està clar on ens durà aquesta batalla, però sabem que a tot el món Penguin Random House té un pes molt superior al de Planeta i que l’editorial La Campana, fins ara un model de gestió personal, ara depèn del grup Bertelsmann, que té 350 seus arreu del món i la capital a la ciutat renana de Gütersloh, des d’on es gestionaran en última instància les passejades de Josep Maria Espinàs i les aventures d’Albert Sánchez Piñol.
En trenta anys no m’he mogut del segell on vaig començar, només que abans era una editorial de dues persones i ara és una empresa de nou mil. Mariona Muniesa i Xavier Folch s’han jubilat i els editors que he tingut a Empúries han iniciat altres camins: Ernest Folch ha dirigit el diari Sport fins fa poc, Eugènia Broggi ha fundat L’Altra Editorial, Bernat Puigtobella ha creat el digital Núvol. Avui, Josep Lluch porta amb mà de ferro i guant de seda Empúries, Pòrtic i Proa. Des dels vuitanta, els llibres no han canviat gaire, però l’artesania editorial s’ha transformat en un complexíssim entramat empresarial de nines russes. El futur combina el lent teatre d’operacions de la Gran Guerra amb ràpides incursions de comandos ben preparats.
