BarcelonaEncara que a nivell formal es trobin a una distància considerable, els nous llibres de Mar Bosch Oliveras i Max Besora tenen uns quants punts en comú. El primer, que les protagonistes són dones joves i combatives. El segon, que totes dues tenen la voluntat de transformar, sigui per mitjà de paraules esmolades o de la violència extrema, la societat patriarcal en la qual estan atrapades. El tercer, que la seva cosmovisió és inextricablement humorística: a vegades subtil i irònica, d’altres d’un sarcasme amarg, metaliterària o no, però sovint travessada de cultura.

Hi ha, encara, una última particularitat comuna que va més enllà dels llibres. Les dues novel·les estaven a punt d’arribar a les llibreries quan el parèntesi imposat per la pandèmia les va deixar tancades al magatzem. Tant La dona efervescent (Univers) com La musa fingida (Males Herbes / Orciny Press) es van quedar als llimbs, i els autors anaven veient amb estupefacció com anaven apareixent ressenyes d’aquelles novel·les que no havien arribat a veure la llum. Aquesta setmana els dos títols finalment s’han publicat, però els seus autors ja no són els mateixos que a mitjans de març, quan el coronavirus començava a transformar la societat.

“He hagut de deixar el pis de Barcelona on vivia i tornar al poble -explica Besora-. Estic en una fase de retorn a la natura que em sembla que necessitava. Em passo el dia treballant a l’hort de casa, i pràcticament no escric”. Besora havia de marxar el 24 d’abril a la Ledig House per començar “una novel·la en spanglish ”, però haurà d’esperar fins a l’any que ve a la primavera: “Em guarden el lloc, espero que s’hi pugui anar”, diu.

Mar Bosch Oliveras no s’ha mogut de Girona, però diversos problemes de salut familiars han ocupat bona part de les seves hores. “A la mare la van operar una setmana abans del confinament, i va agafar una infecció d’hospital que es va complicar -diu-. L’àvia ha passat el coronavirus, però s’ha recuperat... i té 99 anys. És impressionant. L’últim contratemps l’he tingut amb el fill petit, que se’ns ha trencat una cama”. La maternitat, retratada “sense cinisme ni autocomplaença”, és el tema al voltant del qual orbiten els conflictes de La dona efervescent. La protagonista, Eva Botet, es troba reflexionant sobre la seva vida acompanyada només pels bessons de quatre mesos: el marit l’acaba de deixar. “L’Eva ja era el personatge principal de Les generacions espontànies [Periscopi, 2016]. Si allà era una neuròtica plena d’inseguretats que s’anava tornant una psicòpata simpàtica -recorda-, aquí la trobem molt més desbocada. Comencem ficant-nos en el somni d’algú que ha perdut el nord. Quan es desperta sabem que és ella i que pateix perquè el seu marit ha marxat de casa. A poc a poc anirem sabent quins han sigut els motius de la crisi de parella”.

L’humor, eina de defensa

Contra una lectura fàcil i plena de tòpics de la maternitat

Contra una lectura fàcil i plena de tòpics de la maternitatMar Bosch Oliveras ha decidit continuar explorant en un nou llibre la intimitat de l’Eva -que en un dels passatges de la novel·la descriu com “un d’aquests trencaglaços dels vaixells” que sempre “tira pel dret”-, amb una veu narradora en tercera persona, que es mira “els homes i dones del llibre com a éssers absolutament estranys”. A mesura que es va fent evident que “l’efervescència” del títol fa referència a la transformació que ha d’experimentar l’Eva després d’haver sigut mare de bessons, el sentit de l’humor que impregna la prosa de l’autora “canvia la ironia per l’astracanada”. Per a la novel·lista, que va debutar el 2013 amb Bedlam: darrere les hores càlides -premi Just M. Casero-, “l’humor és una eina de defensa contra la cosa agra de fons” que trobem al llibre. “Hi ha molta brutícia i molta mala llet en contra de les dones i l’emancipació femenina -explica-. En aquesta novel·la deixo anar llamps i trons, no és lleugera ni hi abunda la bondat, però una manera d’arribar millor als lectors és fent-los somriure”.

La batalla interna contra el que s’espera d’una “bona mare” s’exemplifica a través de les discussions que recorren tot el llibre amb la sogra morta, la Remei, que s’ha instal·lat dins l’Eva per donar-li instruccions sobre què ha de fer per criar els fills correctament. “L’Eva mai serà la mare que la sogra vol -avança Bosch-. La dona efervescent és un llibre que vol fugir de la lectura fàcil, de la qual tots estem impregnats, del fet de ser mare. Hi ha un seguit de creences imposades i un llenguatge empapat de tòpics contra el qual l’Eva dispara. Dit això, no és una novel·la basada en la meva realitat personal”.

Saltar-se les normes

El “mal gust” vol tenir un espai a la literatura catalana

El “mal gust” vol tenir un espai a la literatura catalanaLa proposta de Max Besora fa avançar els rellotges de la maternitat i paternitat per presentar, a La musa fingida, una família disfuncional que pot recordar les de les millors pel·lícules de Todd Solondz: el pare és un empresari obsedit pels “valors i la fe” que té la intenció de “treure Satanàs” de l’interior de la seva filla Amanda Jane violant-la una vegada i una altra, fins que la noia decideix venjar-se.

“L’humor d’aquest llibre és extramoral -diu Besora-. M’he permès saltar-me les normes del contracte social a partir d’un grup de personatges inadaptats. L’Amanda Jane ve d’una família de classe mitjana-alta, però tot i així ha patit abusos sexuals sistemàtics per part del pare. S’acaba convertint en una psicòpata pel que li han fet”. La subversió que proposa La musa fingida -que arriba un any i mig després de l’assaig Trapologia, escrit a quatre mans amb Borja Bagunyà (Amsterdam, 2018)- és de fons i de forma. Al llibre hi abunda la violència gratuïta, el sexe extrem -consentit o no-, les mutacions animals i el caos social, tot això expressat en una prosa “bruta i primitiva”, que en la primera de les tres parts no té punts ni comes, està separada per paràgrafs de manera arbitrària i sovint inclou fotos que els personatges pugen a Instagram.

“Un dels referents que tenia al cap era Jean Dubuffet, que durant anys es va dedicar a recollir obres de gent mentalment divergent i de criatures, per mostrar la seva puresa i innocència perdudes”, explica. El llenguatge de Besora juga a provocar des del primer moment, sigui a través de la incorrecció política, de les faltes d’ortografia o d’un flux de consciència que normalment queda al marge de la literatura. Un exemple: “Cada dissatte a la tarda anem a la disco a moure el cucu am las coleguis i sempra ans trubem imbècils que ans diuen coses com «depilate laxila cachoperra» xd vaya gilipoyas pro a mi me la sua”.

“La musa fingida va néixer a partir d’una idea que vam tenir fa uns anys amb una pintora de Berlín -diu-. Quan no ens vèiem ens escrivíem correus electrònics i ens enviàvem cartes mig ficcionades. En el llibre que vaig començar a pensar ella era l’artista i jo la musa que la visitava”. Besora volia “fer una novel·la sense cap tipus de descripció”. Per això la primera part està integrada “per monòlegs crus en primera persona”, la segona és “una mena d’obra de teatre” i la tercera explica com la musa imposa la seva voluntat a l’autor. “La falsedat del concepte d’autor m’interessa des de fa temps, ja sortia a Trapologia i a la novel·la sobre Joan Orpí [Males herbes, 2017] -reconeix-. Qui escriu i des d’on? Quin dret tens a fer una novel·la sobre una dona que pateix un abús, si no ets una dona ni has patit abusos? “L’apropiacionisme és un dels debats culturals importants d’aquests últims anys. Trobo que té a veure, en part, amb la censura d’un mateix”. Besora creu que “la gràcia de la literatura és posar-se en el lloc de l’altre, qui sigui, i això ho castren les veus que es queixen constantment”. Va encara una mica més enllà: “La correcció política pot matar la literatura. S’ha de poder dir i discutir tot. No hem de tenir por”.

Escrivint un llibre com La musa fingida, Max Besora tenia la pretensió “que a la literatura catalana hi capigués el mal gust -diu-: hi ha d’haver espai també per a això”. L’autor rema en direcció contrària a “la uniformització”. “Cada novel·la ha de tenir el seu llenguatge -afirma-. El problema és que actualment, i per desgràcia, tot el que fa olor d’experiment sembla un bolet sortit del no-res”. La novel·la reivindica també “les edicions pulp de quiosc”: “És una literatura que mai s’ha dignificat, però si es barreja amb metaficció i humor en pot sortir una cosa interessant”. El resultat es pot llegir en capítols com el de la trobada d’un tal Max Besora amb un “crític / escriptor / jurat de premis/ tertulià molt famós a nivell comarcal”. Abans d’atonyinar-se, Besora diu: “Vaig intentar tornar a explicar que La musa fingida no anava de violència gratuïta, vaig intentar defensar la meva visió de la literatura, però érem com dues civilitzacions diferents parlant llenguatges incomprensibles i estava tan nerviós que ja no em sortien les paraules i balbucejava, llaviejava, balbejava, quequejava, balbotejava”.