LITERATURA
J. N.
Barcelona

El dietari inèdit de Capmany

‘Batecs de vida’ recull les anotacions de l’escriptora durant la Guerra Civil

Maria Aurèlia Capmany asseguda al davant d’una prestatgeria a casa seva. / LLEGAT M.A.CAPMANY Zoom

“Tu, siguis qui siguis que obris aquest diari i el llegeixis, maleït sigues. No ha estat escrit perquè tu el llegissis amb més curiositat que res més. Et detesto, t’odio i, si et tingués al davant, t’escopiria a la cara. És el que hi ha aquí quelcom més fondo que tu pots penetrar, et quedaràs aquí fora i mira. Si tens vergonya, deixa’l; si no, que mal profit et faci la rialla”. Amb aquest pòrtic amenaçador arrenca el dietari fins ara inèdit que Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) va mantenir entre el 1937 i el 1939, en plena Guerra Civil Espanyola. El volum, de poc més d’un centenar de pàgines, acaba de sortir publicat per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros, i és una de les aportacions editorials més singulars publicades durant el centenari de l’autora. Batecs de vida se suma a la versió actualitzada de la biografia d’Agustí Pons, L’època d’una dona (Meteora, 2018), la recuperació de part de la bibliografia de l’autora -com ara Lo color més blau (Cossetània) i Quim/Quima (Males Herbes)- i l’antologia de textos sobre feminisme a càrrec de Blanca Llum Vidal, Amenaça de sedició (Ara Llibres).

“En aquestes pàgines es troba l’embrió de l’escriptora i la filòsofa”, escriu la filòloga Marina Mallafrè, responsable de l’edició. El volum ha estat possible gràcies a les fotocòpies de l’original que Montserrat Palau, professora del departament de filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili, va cedir el 2016 a Mallafrè. “El dietari original formava part del llegat de l’autora conservat a la biblioteca de la universitat, però, inexplicablement, es va perdre”, afegeix.

Amor, malestar i ambicions

La primera entrada del llibre és del 26 de maig del 1937 i contrasta amb el frontispici de l’autora: “Sóc ben feliç i [bo i res], avui he parlat molt amb ell, hem pujat als cursets i com que anava ja tota una colla, no he caçat res i vinga a riure. No m’he enfadat, no podria, era massa feliç”. Són les “vivències amoroses” de la jove Capmany amb un amic de l’Institut-Escola de la Generalitat, on va entrar el 1932, quan tenia 14 anys, i que va ser una de les experiències formatives més importants de la futura escriptora. “Els van ensenyar a pensar i a ordenar els coneixements i a sentir-se responsables de cadascun dels seus actes -explica Mallafrè-. El punt neuràlgic i, per tant, indispensable per entendre l’educació que s’impartia, era l’espiritualisme, és a dir, la primacia de l’esperit en l’explicació de les funcions psíquiques”. La felicitat de Capmany s’estronca perquè, tot i que a l’octubre supera les proves per entrar a la universitat, els nois de la seva lleva han sigut cridats a files. “Se n’aniran, em desespera pensar que se’n van -escriu-. Sé el que senten, sé el que pensen, com si em trobés al lloc d’ells”.

El malestar es converteix en una de les constants del dietari. “Quina vida més rara visc. A la nit els avions no ens deixen dormir, passem estones d’una emoció... Els sentim volar per sobre nostre i aleshores hi ha quelcom més fort que un mateix, sembla que el cor se’n vagi i en el seu lloc hi quedi un buit”. El 1938, Capmany -que aquell any en farà 21- es trasllada a viure a Teià acompanyada d’una de les seves millors amigues, la Lluïsa. Allà tenen cura de la colònia escolar d’ajut infantil, “servei destinat a treure els nens i nenes de les zones més castigades pels bombardejos de Barcelona i a allotjar-los a residències-refugi habilitades amb aquesta finalitat”, recorda Mallafrè. A Teià el catalanisme de Capmany es consolida, i ja no l’abandonarà mai més (després de la mort de Franco militarà al PSC i arribarà a ser regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona entre el 1983 i el 1987). També allà pren consciència que, quan torni a ciutat, estudiarà filosofia i escriurà tot allò que sent dins seu, “totes aquestes protestes contra tot, tota aquesta rebeldia que bull i que cal ordenar, i ésser poeta, i ésser novel·lista i escriure i viure per Catalunya”.

Així com el 1937 hi ha diverses entrades en forma de poema, a partir del 1938 l’autora es decanta exclusivament per la prosa, que creixerà a partir de finals de la dècada dels 40: mentre va i ve de Badalona per donar classes a l’Institut Isaac Albéniz, Capmany escriu la seva primera novel·la, Necessitem morir, que presenta al primer premi Joanot Martorell el 1947 -guanya Cèlia Suñol amb Primera part -; i un any després s’emporta el guardó amb una segona novel·la, El cel no és transparent. La censura fa que el primer no surti fins al 1952 a Aymà i el segon fins al 1962 a Destino, amb un altre títol, El gust de la pols.

El 1939, poc després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, l’autora tanca Batecs de vida reconeixent que el seu futur és “més negre que una gola de llop”. El mateix 28 de febrer afegeix: “Els que estem formats a l’escola dels escèptics i els homes francs, ens posaran pell d’ovella, oirem missa i alçarem el braç tot fent el pas de l’oca”.