La normalització lingüística i el Procés han estat dos assajos que no han assolit els objectius per la mateixa raó que van congregar tantes esperances: la manera d’arribar-hi consistia bàsicament en la bona fe. Per donar-hi forma, omplir buits, debatre vies, esmenar errors i proposar hipòtesis han sorgit centenars de llibres dins del gènere no-ficció, que podríem enquadrar en el gènere assaig.

És per aquest motiu que els llibres de no-ficció més heroics en català són els que no parlen ni de llengua ni de sobiranisme, que són els nostres temes mainstream. Abans de continuar he de precisar que quan dic assaig no em refereixo a llibres de periodisme ni de New Age, sinó al gènere que, a cavall entre la creació i el pensament, s’interna en territoris que ni l’autor té apamats. En una zona indeterminada, a mig camí entre l’assaig i la literatura del jo, hi trobem autors tan recomanables com Miquel Pairolí, Joan-Daniel Bezsonoff, Esteve Miralles, Valentí Puig o Ferran Sáez.

Tot i que els lectors en català som els que som, som prou per tenir bestsellers de no-ficció, podíem dir-ne de quasi-assaig, escrits per autors universitaris amb propòsits divulgatius, professors que tenen un perfil que s’ha anat transformant al llarg dels anys. Vam tenir els llibres sobre comunicació de Sebastià Serrano, després l’autoajuda amb segell de catedràtic de Josep Maria Terricabras (que prefigura el fenomen Merlí), l’espiritualitat assequible de Francesc Torralba, i finalment els opuscles de Xavier Antich i Marina Garcés que posen el pensament a l’abast de tothom.

Menys visibles i més ambicioses, es van afermant de mica en mica les aportacions de Perejaume (que escriu mentre camina, i a la inversa), Emili Olcina (fa trenta anys va publicar un llibre sobre la cantant Madonna) o Josep Maria Esquirol (que se centra en temes tan urgents com la solitud i la resistència). Altres assagistes amb tots els ets i uts són Lluís Calvo (poeta i estrateg), Ingrid Guardiola (que ens mira quan mirem), Simona Skrabec (que ha digerit tota la literatura europea), Raül Garrigasait (un jove clàssic), Lolita Bosch (remolí de textos i vivències) o Jordi Ibáñez (passejant urbà). Sense oblidar-nos de llibres tan sui generis com L’art de fer-ne un gra massa, d’Eloy Fernández Porta (la sàtira il·lustrada); Els millors pròlegs (a llibres que no s’han escrit), de Ferran Escoda, o els assajos de Mita Casacuberta i Enric Casasses, a mig camí entre la creació i la disquisició.

Adrià Pujol Cruells mereix una menció especial, tant pel volum de la seva obra, rica en passejos literals i metafòrics, com perquè entronca amb una de les tradicions més delirants de l’assagisme català, la que prové de l’empordanisme irònic, i que té valedors com Pella i Forgas, Alexandre Deulofeu, Salvador Dalí i Fages de Climent (i Josep Pla de trascantó). Tots aquests autors fan l’esforç de pensar i d’escriure en una llengua que no sempre té el respecte que mereix. Quan algú pregunta per a què serveix el català, una resposta legítima podria ser: “Per llegir aquests llibres, tros de quòniam!”. Si algú sosté que l’assaig en català no existeix, recomano llançar-li pel cap una galletada de llibres dels que ha escrit Xavier Febrés, el nostre Sierra i Fabra de la no-ficció.

El que falla, i molt, és la informació que publiquen els mitjans catalans en castellà (o en el català de Google Translate) que tendeixen a menystenir els llibres que es publiquen en la llengua pròpia. Un exemple: el 1995 Jordi Balló i Xavier Pérez van tractar els arguments universals en el cinema a La llavor immortal, però el llibre no va ser considerat per alguns mitjans barcelonins fins que no va ser traduït al castellà, anys més tard. El fet es repeteix el 2012 amb Imitació de l’home, de Ferran Toutain, que alguns catalans no descobreixen fins que no es publica en castellà.

Heus aquí un fenomen asimètric: Javier Cercas o Vila-Matas reben atenció en català i en castellà, però quan els seus equivalents publiquen en català, els mitjans catalans en castellà tendeixen a mirar cap a una altra banda. En altres paraules, la premsa escrita en una llengua minoritària és més generosa que l’escrita en una llengua imperial. Som poquets però simpàtics, i així ens va.

Fa uns mesos vaig estar a la seu de l’editorial Arcàdia, a la frontera entre els barris del Raval i de Sant Antoni. Em va fer pensar en la seu de Llibres de l’Índex, que havia freqüentat a principis dels noranta, quan estava situada a prop del carrer Escudellers. Constato que les editorials que han optat més decididament per l’assaig en català s’assemblen menys a una oficina que a una llar, amb passadissos, racons i taules de menjador: l’edició amb rostre humà. Aquests editors vocacionals, que mostren una fe gairebé religiosa en el pensament escrit, treballen en pisos familiars que no tenen res a veure amb les seus espaterrants i panòptiques que els grans grups tenen a la zona alta.

“Escribir en Madrid es llorar”, va dir Larra, el fundador del Club dels 27. Dedicar-se a la ficció no és fàcil, però per dedicar-se a l’assaig en català cal dur espasa i escut. Perquè això no és Madrid ni Atenes: això és Esparta.