Premi literari
Llegim 09/10/2021

César Aira: “El Nobel no me’l donaran mai”

L’escriptor argentí defensa l’art per l’art en rebre el Prix Formentor a Sevilla

3 min
L'escriptor argentí César Aira aquest dissabte a Sevilla abans de rebre el Prix Formentor.

BarcelonaMurri de mena, l’escriptor argentí César Aira (Coronel Pringles, 1949) s’expressa més enllà de la ironia quan li recorden que any rere any apareix entre els favorits al premi Nobel de literatura. “El Nobel no me’l donaran mai perquè aquests premis cal justificar-los, i la justificació ha de ser no literària. Mai no s’ha donat un premi dient que el donen per com són de bons els llibres. Ha de ser per la defensa que l’autor va fer d’això i d’allò. Així que no. Els posaria en un compromís”, ha dit aquest dissabte al migdia en roda de premsa (que s'ha pogut seguir telemàticament) a l’Hotel Barceló Renacimiento de Sevilla, on al vespre ha recollit el Prix Formentor, dotat amb 50.000 euros. El guardó, que enguany recupera el caràcter itinerant, s’havia de lliurar a Tunísia, però finalment es va optar per la capital andalusa, on també hi ha un hotel de la cadena propietat de la família Barceló, mecenes de la Fundació Formentor.

Aira defensa “l’art per l’art”, “el joc pel plaer del joc” i l’autonomia de l’exercici literari. “Els bons sentiments maten la literatura. Així que no esperin de mi, com a escriptor, lloances a la democràcia o als drets humans perquè no m’interessen el més mínim. És a dir, com a ciutadà sí, però com a escriptor no”, diu amb la pausa amb què acompanya totes les respostes i amb la claredat amb què lliga les frases en el centenar de títols d’un corpus literari amb cims com Cómo me hice monja (1993), El congreso de literatura (1997) i Prins (2018).

Descrit sovint com a “inclassificable” per la llibertat amb què camina per diferents gèneres i temes, Aira assumeix “de bon grat” el qualificatiu de “rar” i fins i tot li agradaria ser considerat “raríssim” perquè “si un escriptor no és rar, què és? Convencional com tots els altres?” Òbviament, en el seu cas la raresa no té res a veure amb formes críptiques ni amb exhibicions barroques. “Miro de ser el menys exigent possible amb els lectors. Per això escric amb la més gran claredat possible –explica–. No m’agraden coses com les que feia Vargas Llosa de passar d’un temps a un altre amb flaixos del passat barrejats amb el present. Una història m’agrada explicar-la des del principi fins al final amb tota la claredat possible”. Per a Aira, “el barroquisme de la invenció i el barroquisme de l’execució” fan una combinació poc comestible. Per això s’estima més “la prosa cristal·lina, senzilla, transparent, sense faramalla barroca” de Borges.

El somriure misantrop

César Aira milita en la misantropia artística. “Tant la lectura com l’escriptura són activitats solitàries, naturalment. Això de llegir en grup no m’ha convençut mai. Soc cinèfil, com tots els argentins, i he descobert que com realment m’agrada veure el cinema és a casa, sol, davant del monitor de l’ordinador, com si llegís un llibre. L’aspecte social del cinema no m’atrau. Ni l’aspecte social de cap art”, assegura un autor per a qui els dos grans plaers de la vida són “escriure i llegir”: “El plaer dens i profund de l’escriptura i el plaer porós i superficial de la lectura”.

La prova que el plaer existeix és “el somriure de satisfacció” a l'experimentar “la plenitud intel·lectual” davant les coses ben fetes. Li passava amb Manuel Puig, l’últim escriptor a qui Aira va seguir “llibre a llibre”: “Les novel·les de Puig les esperava com no he esperat les de ningú”. Bé, també n’esperava algunes del Nobel Kazuo Ishiguro. “Les primeres novel·les d’Ishiguro les vaig llegir amb plaer... fins que va començar a escriure malament”, diu novament més enllà de la ironia.

stats