BarcelonaCharles Baudelaire no en va tenir prou sacsejant els fonaments de la poesia amb Les flors del mal, ni tampoc eixamplant-ne els límits amb les proses líriques –clarividents i irades– de L'spleen de París: també va revolucionar la crítica d'art amb un assaig imprescindible, El pintor de la vida moderna, que va publicar en tres episodis a finals del 1863 a Le Figaro.

"És un llibre renovador per diversos motius –explica David Cuscó i Escudero, que l'acaba de traduir, després de L'spleen de París, per a Flâneur–. D'una banda, explica quina concepció té Baudelaire de la bellesa: cal tenir en compte el component atemporal i etern, però també el circumstancial, perquè si menystens aquest últim obvies la moda del moment". Cuscó ressalta també de quina manera Baudelaire relaciona l'art amb la infantesa. "A partir d'ell, molts pintors, entre els quals trobem Picasso i Miró, van voler trobar aquesta part infantil que l'edat adulta sovint oblida i la van reflectir en els seus quadres".

Originalitat, ingenuïtat i cosmopolitisme

L'artista a qui el poeta dedica més pàgines elogioses al llibre és Constantin Guys. Nascut el 1802 als Països Baixos, va viure gran part de la vida a París i va il·lustrar els seus carrers i habitants amb dibuixos i aquarel·les. "La seva no és una mirada realista sinó sintètica, que permetia que l'espectador posés en marxa la imaginació, a diferència del que feia la fotografia, que fixava la imatge –continua el traductor d'El pintor de la vida moderna–. L'obra de Guys ha perviscut gràcies a Baudelaire".

"Vull parlar al públic d'un home singular, d'una originalitat tan poderosa i decidida que es basta a si mateixa i no li cal l'aprovació de ningú", escriu Baudelaire, que descriu el pintor com "un apassionat de la multitud i l'anonimat" –el cita sempre només a través de les inicials, C.G.–, i en remarca també la "ingenuïtat", el "cosmopolitisme" i la "curiositat". Totes aquestes particularitats facilitaven la connexió –involuntària– del pintor amb la modernitat, que descriu a partir de tres elements, "transitòria, fugissera, contingent", i que ha de conviure amb "l'altra meitat de l'art", la part "eterna i immutable". "Una de les millors descripcions de la vida moderna és el poema À une passante –comenta David Cuscó–. El jo líric se sent atret per una dona que troba per atzar al carrer. Part de l'encant és que sap que no la tornarà a veure mai més. L'acaba comparant amb una estàtua clàssica". La paradoxal dualitat entre fugacitat i eternitat conviu en l'obra de creació de Baudelaire i en aquells dibuixos de Guys que l'escriptor francès té en tan bona consideració.

A favor de la ciutat

Ni l'obra de Baudelaire ni la de Guys haurien estat possibles sense el seu teló de fons, aquella ciutat de París que, sota el regnat de l'emperador Napoleó III (1852-1870), va viure una gran renovació. "Guys capta el moviment desenfrenat i accelerat de l'època", recorda el traductor. A partir del 1853, l'urbanista Georges-Eugène Haussmann va rebre l'encàrrec de transformar la capital francesa construint avingudes amples –els coneguts bulevards–, instal·lant enllumenat urbà o numerant els portals de les cases. "Anys després, Walter Benjamin, un dels grans estudiosos de Baudelaire, va explicar de quina manera aquella reforma de la ciutat va servir també per controlar millor els seus ciutadans i evitar possibles revoltes populars –recorda Cuscó–. Nascut el 1821, Baudelaire havia tingut la sort de veure la ciutat abans, durant i després de la reforma".

És en aquest entorn urbà que proliferen dues figures que Baudelaire va convertir en matèria literària: "D'una banda hi ha el flâneur, el passejant que es mou, de forma desinteressada, i que mira de passar desapercebut –recorda Cuscó–. De l'altra hi ha el dandi, que reclama la seva superioritat a través de la manera de vestir. A Baudelaire no li interessa la moda com una cosa que iguala tothom, sinó com una manera de singularitzar-se". És enmig de la massa de ciutadans que el passejant, el dandi o l'artista troben guspires d'inspiració que tan aviat poden acabar en un poema com en un quadre. "A El pintor de la vida moderna, Baudelaire fa servir Constantin Guys per parlar, en realitat, de si mateix", admet el traductor del llibre. Potser és aquesta pulsió el que modernitza encara una mica més aquest assaig trencador i influent.