BarcelonaJohn Boyne (Dublín, 1971) torna a les llibreries catalanes amb el seu personatge més atractiu, amb permís d'El noi del pijama de ratlles: Maurice Swift, un aspirant a escriptor tan seductor com despietat. Una escala cap al cel, publicat en anglès el 2018, retrata l'agosarat camí cap a la glòria literària d'aquest Tom Ripley, des de l’Alemanya nazi fins als nostres dies, en una mena de tractat sobre l’ambició i la moralitat dins els entorns artístics. La publicació de la novel·la (en català a Empúries amb traducció de Jordi Cussà i Anna Camps; i en castellà, a Salamandra) ha coincidit amb una nova polèmica sobre Boyne que ha fet que l'escriptor irlandès cancel·li el seu viatge promocional, per la qual cosa respon a l'ARA a través del correu electrònic. Els organitzadors del premi literari LGBTIQ+ Polari han suspès l'edició d'aquest any pel boicot que hi van fer alguns autors per haver preseleccionat la novel·la Earth, de Boyne. Critiquen que l'autor s'hagi declarat un "col·lega TERF" (l'acrònim de feminista radical transexcloent) i defensor de J.K. Rowling. L'autor ho veu com un nou intent de cancel·lar-lo.

El seu protagonista, Maurice Swift, és l’encarnació de la determinació i la manca d'escrúpols. Què hauria donat vostè de jove per tenir l’èxit literari al qual ell també aspira?

— Jo també era molt ambiciós i tenia moltes ganes de fer carrera literària, però mai no hauria anat tan lluny com el Maurice. És un sociòpata! La diferència entre nosaltres és que jo sempre he tingut una imaginació fèrtil i he estat capaç de trobar idees per a històries i novel·les, mentre que ell té habilitat com a escriptor però li manca imaginació, una maledicció terrible.

Justament el talent del Maurice no és literari, sinó la capacitat que té de detectar i aprofitar les persones que li serviran per fer un salt endavant o per tornar als titulars dels mitjans. El més intrigant és que les víctimes no el veuen venir, mentre que el lector, sí.

— Sempre és interessant que el lector vagi un pas per davant dels personatges perquè reconeix els seus errors mentre els estan cometent. M’agrada la idea de l’antiheroi. També m’atrau la idea d’algú tan encantador i tan guapo que tothom a la sala vulgui ser amic seu immediatament. No em puc imaginar com deu ser, ser aquesta persona o tenir aquest poder sobre els altres. Fins i tot els que sospiten del Maurice no volen malpensar-ne.

Aprofita la seva bellesa per arrapar-se primer a un autor prestigiós, després a un escriptor popular, a una jove promesa, a una revista literària i a un jove biògraf. En el primer cas, Erich Ackermann, al qual anomena "un beneit enamorat en un temps molt perillós", li confessa un secret del seu passat a l’Alemanya nazi que catapulta el Maurice a la fama. És un cas de cancel·lació instantània. ¿Pensava en els escàndols que avui dia s’amplifiquen a les xarxes socials?

— Sí, per descomptat. La idea que tothom ha viscut una vida exemplar és ridícula. L’Erich va cometre errors terribles en la seva joventut, errors pels quals ha sentit vergonya tota la vida i que ha intentat expiar, però també sap que la revelació d’aquests secrets destruirà la seva reputació. Esclar que el que va fer és extrem i va tenir lloc durant l’Alemanya nazi, però avui dia fins i tot la mínima ofensa pot comportar problemes terribles a qualsevol persona que tingui una vida pública. Vivim en un món molt cruel, ple de gent moguda per l’enveja. Aprofiten qualsevol oportunitat que tinguin per fer mal a algú que hagi aconseguit alguna cosa.

Després del cas del premi Polari és fàcil fer un paral·lelisme amb el llibre. Vostè ha viscut diverses polèmiques per les seves opinions públiques. ¿Sent que el privilegi de poder deixar l’escriptura quan vulgui li dona llibertat?

— El drama del premi Polari ha sigut absolutament ridícul. És un cas d’un grup d’autors debutants intentant cridar l’atenció sobre la seva obra fingint indignació pel fet que un novel·lista experimentat, que resulta que té opinions diferents de les seves, fos finalista al premi. I a sobre ni tan sols era jo, la persona preseleccionada, sinó la meva novel·la, cosa que és totalment diferent, però aquests neòfits no ho van voler entendre. Va ser molt decebedor que els organitzadors capitulessin davant la intimidació i l’assetjament, però aquest és el món en el qual vivim. Tenir la llibertat de deixar d’escriure quan vulgui és certament un gran regal, i estic agraït a tots els lectors que han comprat tants llibres meus al llarg dels anys. Res al món em podria fer deixar d’escriure novel·les. És la meva vocació, és el que estimo i és pel que vaig néixer.

Vostè, que ha impulsat la carrera de joves escriptors, ha topat mai amb aspirants que se li acostessin amb intencions amagades?

— Diria que la majoria m’ho han agraït, però sí que n’hi ha hagut alguns que m’han manipulat una mica o bé s’han aprofitat de la meva generositat. No crec que sigui exclusiu del món editorial; m’imagino que passa a tots els sectors. Però mai no m’ha fet voler ser una persona diferent de la que soc.

Com fa sovint, la novel·la arrela en la història. A banda del nazisme o la caiguda del Mur de Berlín, hi apareix un personatge real, l’escriptor Gore Vidal, durant la seva estada a Itàlia. Per què el va triar i el va convertir en el personatge més lúcid?

— Només volia un escriptor que fos real, i sempre m’han agradat molt els seus llibres. Com que Vidal també era gai, podria semblar que seria precisament el tipus de persona que cauria en les manipulacions i l’encant del Maurice, però vaig pensar que només ell podria reconèixer la veritable naturalesa d’aquest home. L’hauria caçat de seguida. No s’hauria permès ser una de les seves víctimes. És una part del llibre que vaig gaudir molt escrivint, i espero que si Gore Vidal hagués estat viu li hagués agradat molt.

La novel·la satiritza el món literari: les rivalitats, les traïcions, però també l’admiració desbocada i l’amor per la literatura. Sovint ha dit que aquest món no és tan important. Què pesa més per a vostè?

— El que més m’importa són els llibres en si. Tinc molts amics escriptors i hi ha molts autors dels quals admiro el posicionament públic, però el que realment m’interessa són les novel·les. Quan has treballat en una indústria durant 33 anys, com és el meu cas, és difícil no tornar-se una mica cínic sobre com funciona, però en general crec que l’edició encara és un sector honorable, ple de gent que creu en el poder i la importància de la literatura per damunt de tot.

Una escala cap al cel s’endinsa en la psicologia dels escriptors. Veient Erich Ackermann i Maurice Swift, creu que l’ambició professional va perdent pes amb els anys i després queda la vida real? És a dir, és una malaltia que es cura amb l’edat?

— No crec que l’ambició hagi d’estar en contrast amb la vida real o amb l’honestedat. Soc tan ambiciós ara com quan era més jove. Intento escriure les novel·les més autèntiques que puc. Vull fer llibres que emocionin la gent, que desafiïn les persones i els facin reflexionar sobre el món. Cada cop que m’assec a escriure vull que la meva nova novel·la sigui la millor que pugui escriure. Segurament tots hem llegit escriptors que, a mesura que envelleixen, sembla que escriguin per inèrcia, però espero no ser un d'ells.

En un moment donat esmenta les novel·les experimentals, la ficció sense trama. Com el personatge de Theo Field, suposo que vostè prefereix "les novel·les amb un esquema tradicional, amb una trama, amb personatges i ben escrites".

— Sí. Mai no gosaria dir a altres escriptors com han de crear els seus llibres, però jo prefereixo la novel·la tradicional. Una bona història, personatges interessants, diàlegs potents i temes que siguin alhora interessants i provocadors. De vegades em sembla que l’escriptura experimental és tan plena de trucs que acaba distraient el lector de la seva vacuïtat essencial. Però cadascú ha d’escriure el que vulgui escriure, de la mateixa manera que jo llegiré el que vulgui llegir.

Amb aquest llibre respon a dues de les preguntes que segurament més li fan a les entrevistes. La primera: "D’on treu les idees?" I la segona: "Què significa per a vostè l’èxit?" Després de publicar 28 llibres en 25 anys (de fet, aquest llibre és del 2018, vuit llibres enrere!), la primera pregunta no sembla un problema, però ¿ha canviat la seva resposta respecte de la segona, amb el temps?

Sí, probablement ha canviat. Al començament de la meva carrera, assolir l’èxit era aconseguir tenir un públic lector, preferiblement internacional, i poder escriure novel·les sense haver de fer una altra feina. Ara l’èxit té menys a veure amb l’element comercial i més amb escriure llibres que resisteixin el pas del temps. Crec que n’he escrit alguns que ho faran. M’agradaria pensar que, d’aquí centenars d’anys, els lectors encara s’emocionaran amb El noi del pijama de ratlles, Les fúries invisibles del cor, Una escala cap al cel i el quartet de The elements (no traduït). Però, malauradament, jo ja no hi seré per veure-ho!