Anna Gas Serra va començar a escriure contes quan encara anava a l’institut. A la universitat, on es va graduar en estudis literaris, va canviar la narrativa per la poesia. “M’hi sentia més còmoda”, reconeix ara: després de dos llibres de poemes, l’últim dels quals va ser Llengua d’àntrax –premi Josep Maria Llompart–, l’autora barcelonina ha tornat a la narrativa breu. “Pensar històries, personatges i trames diverses m’oferia una altra mena de llibertat que vaig voler explorar”, afegeix. Nascuda a Barcelona el 1996, Gas Serra acaba de publicar El pèndol (Proa), amb el qual va guanyar el 23è premi Mercè Rodoreda. “Els primers contes que vaig escriure són del 2015, però la majoria són del 2019 i 2020: per sort o per desgràcia, aquest últim any m’hi he pogut dedicar més sovint”. 

Els joveníssims de les lletres catalanes

Gas Serra dedica temps curts, però molt intensos, a l’execució dels relats. “Hi puc passar quatre dies seguits, matí i tarda –explica–. Llavors he de deixar passar un temps perquè reposin el text i el cervell. Soc molt exigent amb mi mateixa”. El volum consta de dotze narracions, encapçalades per tres citacions d’autors que li interessen: Maggie O’Farrell, Julian Barnes i John Cheever. D’aquest últim tria: “Les nostres antipaties estan tan profundament arrelades com les nostres passions”. El pèndol és un llibre que indaga en el malestar, les obsessions, els desitjos i el neguit d’una sèrie de personatges més disfuncionals que equilibrats. “La mirada de l’Anna s’escapa de la comprensió racional i cartesiana –avança l’editor de Proa, Josep Lluch–. Té una veu personal, convincent i força definida, sobretot tenint en compte que és el seu debut com a narradora”. Lluch també esmenta la “incomoditat” que generen els contes d’Anna Gas Serra. “M’agrada explicar coses que ens passen per alt i destapar-les, per veure quina veritat s’hi amaga”, comenta l’autora. A Paral·lels, per exemple, un germà explica la història de l’altre, el dissolut, a la consulta d’un psicòleg (Gas estudia psicologia, actualment). “A vegades opto per la paròdia, d’altres per la fantasia, per la distorsió de la realitat”, continua. En aquest sentit, val la pena esmentar la recerca de llibertat del personatge de La gàbia, que viu empresonat i indefens, alimentat per una parella que sembla treta d'una pel·lícula de Yorgos Lanthimos. 

Una herència enverinada

“Hi ha contes que parlen també de l’esfondrament de la família –diu l'autora–. Hi remarco la importància de l’herència”. Es tracta d’una herència enverinada, que sovint “implica violència”. També és violenta la relació que alguns personatges tenen amb el cos, ja sigui a través “de relacions sexuals com de situacions d’abús de poder”. Incomodant el lector, Gas Serra vol arribar als instants de revelació que permeten que les vides dels protagonistes dels contes canviïn, sovint de manera dràstica. “La por és una forma d'ansietat que vull explorar –continua–. M’agrada que els personatges s’expliquin ficcions per evitar mirar-se al mirall i veure què tenen al fons. El centre sempre crema”.