Ens ha deixat n’Aina Moll, però no ens han de deixar mai el record de la seva feinada generosa per la nostra llengua ni l’exemplaritat de la seva projecció cívica.

L’any 2012, amb motiu del doctorat 'honoris causa' que li va atorgar la Universitat Oberta de Catalunya, vaig resumir en tres paraules el sentit de la seva incansable dedicació a la llengua catalana: disponibilitat, tenacitat i coratge. Gràcies en bona part a la seva disponibilitat i tenacitat, el 'Diccionari català-valencià-balear' va poder arribar a bon port, quan va agafar el relleu a Manuel Sanchis Guarner, que va retornar a València l’any 1959. El seu sentit de responsabilitat va fer que deixàs en segon terme els estudis filològics que havia iniciat de forma brillant i es dedicàs des d’aleshores a la docència i a l’Editorial Moll, i que col·laboràs de manera activa en la recuperació de la llengua a través de l’Obra Cultural Balear, fundada poc després.

Un referent de la resistència cultural

En els darrers anys del franquisme, Aina Moll i Josep Maria Llompart van ser referents públics de la resistència cultural i la lluita per la llengua. Ja en aquell moment Aina Moll va defensar, per exemple, que només l’oficialitat estatal del català, al costat del castellà, el gallec i el basc, podria garantir-nos un futur d’igualtat lingüística. El temps i la involució política li han donat plenament la raó.

Aquest coratge cívic d’Aina Moll es va mostrar en plenitud quan va assumir la direcció general de Política Lingüística de Catalunya, de 1980 a 1988. Van ser uns anys que vaig poder compartir molt directament, i us puc assegurar que no sols la dedicació d’Aina Moll a aquesta responsabilitat va ser constant i infatigable, sinó que va saber encaminar de manera especialment lúcida les complexes decisions d’aquells anys decisius en què es definia la intervenció institucional per redreçar el coneixement i l'ús normal del català. I el seu coratge va quedar patent davant de les reaccions insidioses que aviat van sorgir –no oblidem que el colp d’estat de Tejero del 23 de febrer de 1981 va coincidir amb l’aparició d'un 'manifiesto' en què ja es pretenia fer creure que el castellà era postergat a Catalunya. El consens que es va aconseguir entorn de la llei de normalització lingüística de 1983, del model educatiu de conjunció i de l’eslògan “El català, cosa de tots” es van deure principalment a l’orientació que Aina Moll va saber donar a aquells moments en què s’establien els fonaments de la recuperació pública de la nostra llengua.

Un model de llengua unitari i inclusiu

Transcorreguts aquells anys, el mateix sentit de disponibilitat va portar Aina Moll a impulsar a les Balears un Acord Institucional per la Normalització Lingüística, que va promoure entre 1989 i 1995 una intensa campanya per la llengua.

El 1993 la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans acull Aina Moll entre els seus membres, i des d’aquesta institució també ha contribuït, mentre li ho ha permès la salut, a la configuració d’un model de llengua alhora unitari i inclusiu respecte a les varietats territorials. Un espai dedicat a Aina Moll al portal web de l’Institut deixa constància de moltes de les seves aportacions: https://taller.iec.cat/filologica/Moll.asp.

Aina Moll ha rebut aquests darrers anys una pila de reconeixements ben merescuts. Sapiguem afegir-hi el nostre reconeixement actiu, assumint en el nostre àmbit la disponibilitat, la tenacitat i el coratge que ella va tenir en la lluita per la plenitud de la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres institucions polítiques.