Regina Rodríguez Sirvent: "Quan vaig acabar la novel·la vaig plorar una hora sencera"

BarcelonaRegina Rodríguez Sirvent (Alp, 1983) va posar-se a escriure la seva segona novel·la just després del naixement del seu segon fill, que va ser prematur i va passar els primers mesos de vida a l'UCI de la Vall d'Hebron. Després d'aquella experiència, duríssima i profundament trasbalsadora, l'escriptora podia haver seguit furgant en la foscor, però, en canvi, va triar la llum: va desenterrar de la memòria un dels moments més bonics i transformadors de la seva vida i va convertir-lo en Crispetes de matinada (La Campana), que es publica aquest dimarts en català i castellà. Ho va fer amb el coixí i la pressió de l'èxit descomunal de Les calces al sol (La Campana, 2022), que ha venut més de 100.000 exemplars en català i 25.000 en castellà, s'ha traduït a l'anglès i se n'està fent una pel·lícula. A la nova novel·la, Rodríguez Sirvent hi recupera el seu alter ego, la Rita Racons, quan ja ha superat la trentena. La protagonista va a parar en un coworking ple de persones somiadores que li descobriran una amistat i un amor d'aquells que es troben molt poques vegades a la vida.

Quan vas presentar Les calces al sol deies que volies parlar “de la vocació com a metàfora de l’exigència de la vida”. En aquesta novel·la, la Rita ha trobat la vocació, però no sap com executar-la. Per què t'interessava aquest atzucac com a motor literari?

— És el que em va passar a mi. Vaig trobar la vocació, però era com tenir una patata calenta a les mans. Què en faig, d’això? Vaig tardar una dècada en descobrir-ho. La vocació no va només de la professió, sinó també de la vida, i jo estava molt perduda. Vaig fer un curs a l’ESCAC, vaig anar a l’Ateneu Barcelonès… però em faltava la veu. I d’això va aquesta novel·la. Buscava la meva veu en històries alienes perquè em semblava que el que jo sentia era menor. Si volia escriure una novel·la com Déu mana, que fos intel·lectual, digna i catalana, no podia tenir humor. Tenia la sensació que el que em creixia a dins no valia prou.

Quatre anys després has fet realitat aquell somni, i a més per la porta gran. Les calces al sol ha estat moltíssimes setmanes al capdamunt de la llista dels llibres més venuts. Has aconseguit vèncer aquella sensació?

— Vaig tenir la sort que Les calces van anar molt bé, i en certa manera volia honrar aquest ofici. Escriure i tots els vessants artístics encara són considerats menors, sempre es veuen com un hobby, i encara més si el que fas està vinculat amb l'humor. Però la primera nit que em vaig quedar sola a l’UCI em pensava que em tornava boja. Em veia caminant per una corda i pensava: "Si caus, no tornes". Era una foscor molt profunda. Aquella nit vaig obrir el mòbil i vaig mirar l’APM, el Polònia i Cites. L’humor em va salvar i em salva cada dia. I, malgrat tot, el seguim menystenint.

Crispetes de matinada reprèn la història de la Rita gairebé una dècada després del viatge a Atlanta. Què ha canviat en la seva vida?

— Ella és la mateixa, però els problemes que se li presenten són una mica més grans. Són dilemes que li definiran la vida. Troba en Noah, amb qui té una connexió còsmica que va més enllà de la relació física. El seu amor és increïble, perfecte, però per poder continuar junts ell necessita saber si ella vol tenir fills.

És una novel·la sobre el somni de la protagonista, però també sobre els somnis d'un grapat de desconeguts que coneix per casualitat.

— Vivim en una cultura plena de gent que et tirarà el somni a terra. Jo, en canvi, hi crec. Vaig fer moltíssimes feines que m’allunyaven del meu somni i que no em feien feliç. Estava venent vins al Japó i em van fer fora. Va ser duríssim, injust i molt violent. I llavors vaig entrar en aquell edifici, que a la novel·la he anomenat el Desastre, i em vaig reconèixer en els somnis de tota aquella gent. Per a mi el Desastre va ser la plaça del poble, un lloc on es troben perspectives molt diferents davant la vida. Hi ha l’Emma, que diu que no vol continuar amb la merceria dels pares, el Tobi, de Silicon Valley, que s’ha venut l’empresa per 300 milions de dòlars i no sap què fer, i també el que porta les xarxes socials al papa de Roma. Tot això és cert. Era una illa al mig dels carrers de sempre. No cal travessar l’Atlàntic per tenir l’aventura de la teva vida. Jo la vaig tenir aquí, a la cantonada de casa.

Per què va ser tan transformadora, aquella experiència?

— Mira que jo flipo fàcil a la vida, però el que ens va passar allà va ser d’una màgia molt especial. No té a veure amb res en concret, va ser el moment. Tots hem tingut aquesta sensació de pertànyer, de connexió amb els altres. Pot ser durant un cap de setmana, fent el Camí de Santiago… Quan ho sents, s’obre la torxa de la nostàlgia futura perquè saps que et marcarà.

És una sensació fruit de la joventut?

— M’agradaria pensar que no. Aquesta fam de sentir és també una mena de condemna, però espero que duri per sempre. En aquest sentit, la literatura em va molt bé, perquè he pogut estendre tot el que vaig sentir i ho segueixo estenent quan ho comento amb els lectors. Quan vaig acabar la novel·la vaig plorar una hora sencera. Els vaig trucar a tots i vam compartir l’alegria del que havíem viscut. He intentat fer-los justícia.

A la novel·la retrates una Barcelona de festes en terrats i tardes assolellades, però també hi ha moments en què ataques la globalització de la ciutat, com el discurs de la Tac, que retreu a la Charlotte que els expats no s'integrin.

— El vaig voler posar perquè jo també ho visc. Veig expats que fa 10 anys que estan aquí i no saben ni dir cafè amb llet. Fa molta ràbia. Després els porten a escoles catalanes i ocupen una plaça pública. Els nens aprendran a cantar El gegant del pi gratis, però els seus pares no poden parlar amb les professores, perquè només saben anglès. I no els fa falta. Un dia vaig tenir una conversa molt encesa amb una expat: la mestra li parlava català i ella li deia que canviés al castellà, que era per l’educació de la seva filla. La llengua sempre està per sota de tot. Ja l’entenia, com a mare, però ella ha de comprendre on ha arribat, com parlem i com vivim. Jo li deia que les mestres tenen el dret de parlar en català, que són professores públiques, que no pagava ni un euro per l'escola.

A la novel·la utilitzes un català molt proper a l'oralitat i esquitxat d'algun castellanisme que porta a alguna broma dins de la trama, com ara la paraula tornillos. Com has evitat que aquesta informalitat en l'ús de la llengua se't descontroli?

— Ho he fet amb molt de respecte i amb una brúixola molt posada als correctors. Però hi ha paraules amb les quals no em sento representada, i llavors perdo veritat. Per exemple: em van proposar posar a la faixa “Una novel·la hilarant”. Ja sé què vol dir hilarant, ja sé que podria fer servir grans paraules, però no vull. Al final hem posat “una novel·la espatarrant”, que és una paraula molt més meva. En aquesta història, el llenguatge és part de l’aventura i explica per què tanta gent ha perdut el complex de llegir-se un llibre de gairebé 500 pàgines en català. Sense menystenir la llengua, crec que aquestes escletxes cap a la quotidianitat també han de ser les paraules.