ACTUALITAT
ANNA BALLBONA

Totes les coses que ens fan un país hiperliteraturitzat

A l'assaig 'Construit con palabras', Jaume Subirana repassa el paper central de la literatura en la cultura catalana

Peu de foto de dues línies. Crhonical Text G1 Semi. / FIRMA FOTO Zoom

Si una cosa ha fet l’escriptor i professor Jaume Subirana en el darrer llibre d’assaig que ha publicat ( Construir con palabras. Escritores, literatura e identitad en Catalunya, Cátedra) ha estat mirar-se amb lupa tot de fenòmens culturals des del 1859 (any de la represa dels Jocs Florals) fins ara. Això ha volgut dir tant refer alguns estudis escrits feia anys, en alguns casos, com fer recerca per contrastar les nombroses dades que ofereix. El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el “commemoratisme” (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la “hiperliteraturització” del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la “hiperliteraturització”? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”.

Aquest no és, però, un llibre dedicat a subratllar particularismes catalans. Al mateix temps que aprofundeix en la història detallada d’escriptors o de fenòmens culturals, estira un gran nombre de fils i relacions entre ells i amb el context nacional i internacional. De fet, l’ara professor de literatura a la Facultat d’Humanitats de la UPF ha fet classes en tota una sèrie d’universitats estrangeres (als Estats Units, Canadà i Itàlia) i també recerca a la Universitat de Tel Aviv. Anant pel món s’ha fet un fart de fer cursos sobre “Catalunya, Barcelona i què és la cultura catalana”. Autor d’una tesi sobre l’exili belga de Carner i d’una biografia del “Príncep dels Poetes”, els articles que ha fet sobre literatura l’han portat a ampliar el camp de visió “cap a la cultura”. “Hi ha elements que són constitutius del cas català, sí, però tenen a veure amb coses similars que passen en molts altres llocs. Catalunya és un exemple de nacionalisme cultural com ho van ser en altres moments altres països”, explica. I en aquest sentit, defensa el caràcter “generalista, en el bon sentit de la paraula”, del llibre, “susceptible d’interessar a gent de molts llocs”.

El poeta nacional

Subirana evoca la figura del “poeta nacional” (simbòlic i popular), que arrenca amb l’estela romàntica del segle XIX. Aquí l’encarnen Verdaguer, Maragall, Salvat-Papasseit, Carner, Espriu i Martí i Pol, dels quals mostra els vaivens de les trajectòries. Salvat-Papasseit mai és considerat “poeta nacional” però l’ús popular dels seus poemes fa que ho sigui. També s’entreté en una mutació d’aquesta figura -“el català universal”- i en les operacions polítiques per obtenir un premi Nobel català, que en el cas de Martí i Pol arriben al paroxisme: “No només els ajuntaments i els Parlaments no són els que proposen les candidatures al Nobel sinó que això feia més mal que bé a l’hora de defensar la candidatura”, comenta.

Dedica un capítol a part al bateig dels carrers i posa de costat l’operació de Víctor Balaguer amb l’Eixample i la de Pasqual Maragall amb la Barcelona Olímpica. També es fixa en el pes de les organitzacions literàries (com el PEN, l’AELC o l’ILC), a les quals creu que sovint no s’ha donat “la importància deguda”. I posa negre sobre blanc el que van ser les sèries d’entrevistes a “figures culturals en el tardofranquisme”, “un nou santoral laic”. Aquí la recerca els va portar a sorpreses: “Després d’haver fet la feina, vaig descobrir que els entrevistadors eren escriptors (Espinàs, Roig, Porcel), però el que no m’hauria imaginat és que hi hagués 400 noms, que no tothom entrevistava els mateixos”.

El volum es tanca amb una mirada al panorama actual. D’aquest exercici de veure com es trenen diferents cordes culturals al llarg del temps, en treu una conclusió clara: “La realitat és més rica i menys lineal del que ens imaginem”. De mostra, una estampa: “Quan a Maragall el tenen de cos present, a casa seva hi ha Carner i hi ha Ors”, dues figures preeminents del Noucentisme i aparentment enfrontades a l’estètica de Maragall.